La revenja de les principiants

Dando la nota (2012), primer llargmetratge de Jason Moore, s'inspirava lliurement en un llibre de no-ficció sobre les competicions estudiantils de cant a cappella –Pitch pPerfect: The Quest for Collegiate A Cappella Glory, del periodista Mickey Rapkin– per proposar una síntesi eficaç de comèdia adolescent de traç gruixut i relat d'èpica pseudoesportiva. La fórmula va funcionar a la perfecció, en bona mesura gràcies a un punt de vista distanciat i irreverent, però, sobretot per la química grupal d'un repartiment amb molt bona química, que tenia en Anna Kendrick –una actriu que sembla millorar a cada pas que fa– el seu centre de gravetat; en Rebel Wilson, el seu particular barril de nitroglicerina còmica, i en Hana Mae Lee, el contrapunt de minimalista agudesa extraterrestre. Amb aquest precedent, una seqüela potser no era només inevitable, sinó també desitjable, tot ia que aquesta Dando la nota. Aún más alto prefereixi mantenir-se en el marge de seguretat d'una simple repetició de la jugada que arriscar-se a ampliar el camp de possibilitats de la seva premissa.

L'actriu Elizabeth Banks, que en la sèrie s'encarrega d'interpretar la locutora especialitzada en retransmissions de competicions a cappella Gail, assumeix ara la direcció, sense altres credencials prèvies que dos curtmetratges i el segment que va dirigir per al treball col·lectiu d'humor políticament incorrecte Movie 43 (2013). La seva tasca no aconsegueix anar més enllà de la correcció: una escena com la de la declaració d'amor cantada del personatge de Rebel Wilson, si bé està hàbilment fracturada per un gag distanciador molt ben col·locat, potser hauria requerit un sentit de l'èpica més elevat i una modulació de la intensitat formal més bona.

Precisament la parella còmica que formen el personatge de Banks i el seu company de micro, encarnat amb gran precisió per John Michael Higgins, aporta, en una de les seves intervencions, una clau per contextualitzar la pel·lícula: les competicions de cant a cappella, afirma Higgins en una de les seves intervencions tan causals com inopinadament ofensives, són refugi i oportunitat d'autoestima per a aquells estudiants que no tenen ni el físic, ni la fortalesa per ser o bé animadores o bé jugadors. Sota aquest prisma, Dando la nota. Aún más alto pot ser considerada néta llunyana d'aquell primerenc manifest nerd que va ser La revancha de los novatos (1984).