Mediació cap al simulacre

L'autenticitat ni s'entrena ni es compra ni es traspassa, només es posseeix. Si fa un parell de mesos parlàvem d’El año más violento, de J.C. Chandor com el més viu reflex actual del compromís del millor cinema dels setanta, a Lazos de sangre, primera pel·lícula als Estats Units del francès Guillaume Canet, estem davant el més palès dels simulacres. Si Chandor va partir de Lumet per acabar sent autènticament Chandor, Canet s'ho ha manegat per aconseguir la mediació d'un altre autèntic, James Gray, aquí en funcions de coguionista, però només aconsegueix ser un succedani.

Malgrat que estem davant un remake d'una pel·lícula francesa, Les liens du sang, de Jacques Maillot (2008), massa recent i protagonitzada pel mateix Canet, la qual cosa ve a ser com dir "sóc capaç de fer la pel·lícula millor que tu", els subtextos i les preocupacions morals remeten amb claredat al cinema de Gray: les relacions filials, el poder de la sang, la culpa, la redempció i la pietat. De fet, gairebé sembla una còpia amb procés professional al revés (de policia a gàngster) de la sensacional La noche es nuestra. No obstant això, malgrat la intervenció en el guió de l'autor de Retorn a Little Odessa i Dos amants, aquí no hi ha ambigüitat moral i sí molt estereotip. La pel·lícula obre massa fronts, cosa que en algun moment la converteix gairebé en un capítol pilot d'una sèrie, però en intentar tancar-los només hi ha ensopegades, repunts mal filats. A Canet se’l veu tan insegur que fins i tot per explicar una relació, el gran subtext de la pel·lícula, necessita fer un salt enrere amb els dos germans convertits en nens.

Comparar El año más violente i Lazos de sangre podria ser un bon exercici d'anàlisi a les escoles de cinema i, de pas, estudiar com es pot utilitzar amb tan poc criteri una col·lecció de cançons tan bona com la de pel·lícula.