Villeneuve fica el seu poderós bisturí en el narcotràfic

Steven Soderbergh va retratar a Traffic amb resultats immillorables una guerra els vencedors de la qual a llarg termini són sempre els mateixos. És la que duen a terme la llei i els Estats contra un dels negocis més grandiosos que s'exerceixen a la Terra, una cosa anomenada narcotràfic. La seva oferta serà eterna mentre existeixi demanda al mercat. I és clar que amb una droga o una altra, els humans sempre han necessitat col·locar-se. I els immensos guanys dels que trafiquen amb substàncies tan anhelades (i que mai seran legalitzades) els permeten corrompre les mateixes institucions que suposadament pretenen destruir-los. L'economia, i el poder que aquesta genera, com sempre, són el que mana per damunt de tot.

El director canadenc Denis Villeneuve, algú amb una capacitat escruixidora per parlar de la violència, com va demostrar en les alarmants Incendies i Enemy, retorna al molt explotat tema del narcotràfic amb Sicario. També aporta noves i desassossegants teories sobre la sagnant partida d'escacs que estableixen els Governs i els reis de la droga.

Una agent de l'FBI, horroritzada quan troba en territori nord-americà un magatzem de cadàvers, crims perpetrats pel narcotràfic mexicà, accepta la intrigant oferta de la DEA i de la CIA per acompanyar-los a la caça dels grans cartels a les ciutats frontereres de Mèxic i en els túnels que arriben als Estats Units. No sap ben bé quin és el seu paper en aquesta tèrbola història; encara manté una certa innocència i la creença ferma en la identitat de bons i dolents. A Ciudad Juárez, aquell lloc tenebrós que l'escriptor Roberto Bolaño va imaginar que estava habitat pel diable en la seva novel·la 2666, descobrirà que allí la vida no val res, que el terror i els assassinats massius formen part de la quotidianitat. També que les forces de la llei hi actuen d'una manera molt estranya, amb mètodes al marge d'aquesta i la sospita que molts dels seus integrants estan comprats pel narcotràfic. Com li recorda un sicari colombià, que ara treballa pel Govern nord-americà, no podrà sobreviure en una terra de llops.

Durísima crònica

Villeneuve no et permet absentar-te ni un moment de la seva duríssima crònica. El seu estil visual impressiona i maneja amb intel·ligència el ritme i el suspens. Tot resulta creïble en el retorçat i brutal univers que explora, en aquell temple de l'extermini, inclosos nens i dones. El seu virtuosisme narratiu li serveix per exposar una conclusió esgarrifosa. I és que el que més temen els guardians de l'ordre no és el narcotràfic, sinó que s'hi produeixi el caos. En els vells temps, l'imperi dels estupefaents estava centrat en l'organització colombiana. Es podia pactar, negociar o transigir amb l'enemic. Però ja no és possible fer-ho amb els excessius clans i ramificacions del narcotràfic mexicà. I llavors arribaran la temuda anarquia i l'apocalipsi. Fins i tot el delicte i el crim necessiten un ordre. El sistema sap protegir-se i el perseguit tràfic també en forma part.

Si existeix actualment un actor que encarni a la perfecció un sicari venjatiu, fred i pragmàtic, aquest és Benicio del Toro. No necessita l'exhibicionisme gestual; n'hi ha prou amb la seva presència per encarnar l'amenaça, la violència gèlida, la sensació que és l'animal més perillós de la selva. Sicario, com abans Traffic, posen el llistó molt alt en les històries sobre la inacabable guerra de la droga.

Per guarir-nos de tant de realisme ens han ofert a la secció oficial la pel·lícula més ximple, falsa, melindrosa i pseudoromàntica que he vist fins ara al festival. Es titula Marguerite y Julien i la dirigeix Valerie Donzelli. Explica de manera lamentable l'incestuós i volcànic amor entre dos germans pertanyents a l'aristocràcia rural, des de la seva infància fins que consumen el seu inajornable desig sexual en la seva joventut davant l'escàndol de la família i del seu entorn. És una pel·lícula que desconeix el sentit del ridícul. I et preguntes com ha aconseguit colar-se en la secció competitiva. La resposta és òbvia, com tantes altres. A Canes hi acostumen a conviure el bon cinema i l'indigest, el classicisme i la modernitat més irritant, les sorpreses grates i el previsible en el pitjor sentit.