Mireia Belmonte i els campions ‘in vitro’

Fred Vergnoux és l’entrenador de Mireia Belmonte. Astora la capacitat de treball de la nedadora badalonina, dins i fora l’aigua. També l’exigència d’aquest francès de 42 anys. Sembla infinita. Fa ennuegar només d’explicar-ho: després de capbussar-se cada dia a quarts de set del matí, per fer després una sessió de físic, dinar, estudiar a distància durant una hora Publicitat i Relacions Públiques i tornar a l’entrenament fins a les vuit del vespre, la Mireia repassa els apunts i se’n va dormir cap a les 21.30 hores. I el dia lliure, a la concentració de Sierra Nevada, l’aprofitava per anar-se’n a esquiar.

La recompensa, entre moltes altres: dues medalles de plata als Jocs Olímpics, dues de plata i una de bronze als Mundials, quatre d’or, tres de plata i tres de bronze als Europeus i plusmarquista mundial en piscina curta en cinc distàncies. “El meu camí per arribar a l’elit mundial està basat en la feina, la il·lusió i la tenacitat, amb el desavantatge que en altres països els mitjans són molt millors. D’aquí que la motivació de l’esportista al nostre país hagi de ser més gran, per pal·liar aquestes diferències”, explicava a Expansión al febrer.

Vergnoux té una visió molt clara de les necessitats específiques dels nedadors espanyols. Ho explicava en una entrevista amb Diego Torres a EL PAÍS l’agost passat: “La meva especialitat és trencar la zona de confort diàriament. És el que ha fet la Mireia: ella ha deixat la zona de confort. Tenia por de sortir, de competir amb les bones. Era el típic producte espanyol: una atleta jove amb totes les facilitats que, sense haver fet res, tenia beques”.

La millora dels mitjans, els Centres d’Alt Rendiment i la contractació de molts dels millors entrenadors del món van ser algunes de les claus per a l’explosió de l’esport espanyol als Jocs Olímpics i la seva modernització. Però més enllà de planificacions i estructures organitzatives, indispensables, sí, hi ha el factor humà. El que fa que surti un Pau Gasol que arrossegui amb el seu talent, però també amb la seva ambició màxima i desacomplexada, tota una generació. I com ell, uns quants més: Rafa Nadal, Fernando Alonso, Marc Márquez, Alberto Contador, David Cal, Gervasio Deferr, Gemma Mengual, Ona Carbonell...

No hi ha un mètode científic, un campió in vitro, però el Toni, tiet i entrenador de Rafa Nadal, té una teoria que manté amb l’autoritat de qui l’ha posada en pràctica: “Si a un nen l’ensenyes el drive, també li pots ensenyar la voluntat. La voluntat s’educa. Si vius d’una manera benestant, sense preocupacions ni gaire esforç, és més difícil educar. Jo no utilitzo tècniques estrafolàries”. No hi ha millor mètode que l’ètica de treball de Rafa Nadal i Mireia Belmonte.