Monedero: “La moderació pot desarmar Podem”

Juan Carlos Monedero, que acaba de dimitir de la direcció de Podem, creu que la formació corre el risc de ser previsible, de perdre la frescor i la irreverència, i que per això Pablo Iglesias, el seu líder i el seu amic, està intentant recuperar el llenguatge que ell defensa. “La moderació desarmaria Podem”, afirma.

Pregunta. Com s'ha sentit en aquest temps que desemboca ara en la seva dimissió?

Resposta. Em vaig convertir en subjecte d'atacs desproporcionats. Una inspecció fiscal anunciada per Montoro i ovacionada per la vicepresidenta del Govern espanyol, la consellera d'Educació demanant el meu cap al rector, una querella de l'advocat Emilio Rodríguez Menéndez, una altra de Manos Limpias, una querella de policies per una qüestió de tres anys abans, portades que posaven en qüestió el meu currículum i després rectificaven en una columna, titulars dient que havia fet ingressos sense dir on eren aquells diners... Aquells atacs em produïen ira.

P. Es va sentir sol?

Als generals mediocres cal perdonar-los la seva mediocritat

R. Era conscient que el que m'estava passant no li passava a Monedero, sinó a un fundador de Podem. Les acusacions eren sobre coses de la meva etapa anterior. Vaig trobar la solidaritat de les bases i l'absolut suport del Pablo o del meu amic José Manuel López, candidat a la Comunitat de Madrid. I després m'he trobat enmig de dualitats massa humanes.

P. A què es refereix?

R. Quan els EUA volien fer cops a Amèrica sempre acudien als generals més ambiciosos i més mediocres. I quan generals així del teu exèrcit es deixen temptar per aquells cants de sirena, esclar que et produeix solitud extra. Per allò que deia [Joaquín] Sabina: “Dormir amb tu és estar sol dues vegades”. Això també passa en la meva organització. Als generals mediocres cal perdonar-los la seva mediocritat sempre que sigui desarmada.

P. S'acomiadava de l'entrevista amb Iglesias dient-li: “Sé que no traeixes”.

R. Esclar. Els que traeixen no sempre són traïdors. Quan va morir un dels papes, l'escolà del poble es va posar molt content: “Així puja l'escalafó”. Hi ha comportaments que no et converteixen en traïdor: la vida t'ha donat l'oportunitat de situar-te en llocs més lluminosos i no ho has fet.

P. Alguns han utilitzat des de dins els mateixos arguments contra vostè. Ho podria haver contrarestat?

Montoro em va dir que no em permetria res, que se’m carregaria

R. Per descomptat. Quan t'ataquen busquen generar un resultat, però també minar-te. Sóc conscient que el final d'una força política és la disgregació, i per això he preferit també anar-me'n. Crec que l'única eina que té la democràcia espanyola per retrobar-se és Podem. És més important que la meva presència en cap òrgan de direcció.

P. Un nom propi dins de la seva organització que l'hagi decebut?

R. No és gaire rellevant. Una part important dels membres de Podem han estat els meus alumnes. Un alumne no decep mai el seu mestre.

P. Ho podria haver fet d'una altra manera en l'assumpte d'Hisenda?

R. Li vaig preguntar sempre al meu assessor com fer-ho de manera correcta. Els funcionaris de GESTHA [Sindicat de Tècnics del Ministeri d'Hisenda] van dir que no hi havia ànim de defraudació ni d'ocultació. Després va haver-hi un camp de disputa amb Hisenda. Va ser aquell àmbit el que em va negar Montoro. Em va dir que no em permetria disputar res, que se'm carregaria.

P. Sent que es va equivocar en alguna cosa crucial en aquell episodi?

La nostra frescor ha estat el contrari de la política del femer

R. Em vaig equivocar pensant que com a persona ficada en la política tenia els mateixos drets que com a ciutadà. Una ingenuïtat de la qual no em penedeixo. Des que van començar els atacs menyspreo més la frase “Sabies on et ficaves...”

P. Va dir vostè, quan va marxar, que és més important estar en els cercles que a la televisió...

R. Nosaltres vam entendre que la televisió era el tren que els alemanys van posar a Lenin per anar a Finlàndia. Cony, però després has de baixar del tren, reunir-te amb la gent!

P. Això li pot passar a Iglesias, que segueixi al tren?

R. Té un avantatge: la seva ambició pel poder es veu molt compensada per l'ambició per conèixer. Això és un cable a terra.

P. Vostè era la veu radical. Ara ja no hi és.

R. Sóc molt més útil fora de la direcció, perquè les direccions són òrgans col·legiats on desapareix la pluralitat. Jo no puc entrar amb un llibre meu a l'executiva i que m'arrenquin moltes pàgines, me'l retornin i em diguin que això és el que he escrit.

P. No és de la direcció. Com encaixarà en Podem?

Les classes mitjanes necessiten eines d’indignació

R. És un pressupost zapatista: qualsevol persona ha de manar obeint i això és el que ha de fer Podem. Ha d'escoltar les seves bases i les seves bases són les que manen. Jo tinc la capacitat de recuperar l'agitador que era.

P. Serà incòmode.

R. O no. Potser és incòmode per a algunes persones de Podem, però no per a Podem.

P. Li agrada ser incòmode?

R. Profundament. A Curso urgente de política para gente decente dic que les idees han de ser com tirar una bresca de vespes en un confessionari. La nostra frescor va ser el contrari de la política del femer i si el Pablo va ser capaç de concitar aquest suport va ser perquè va trencar amb les cotilles.

P. Poden caure en això.

Em vaig convertir en subjecte d’atacs desproporcionats. Em produïen ira

R. Ho vaig dir al llibre de Ramón Lobo [Turpial]: hem de ser molt acurats, la baralla no acaba assemblant-te als que combats. La meva idea és que la meva sortida sigui un toc d'atenció que faci reflexionar l'organització sobre el que fem. Si perdem aquesta finestra d'oportunitat és terrible: estaríem enganyant molta gent que va creure que érem el canvi.

P. Creu que el descens en les enquestes es deu a això?

R. La construcció d'un partit, per les pròpies misèries de la representació, ha generat moltes ferides i ha fet que gent molt vàlida hagi marxat dels cercles. Hi ha un altre problema: la nostra moderació. La moderació desarmaria Podem. El pitjor que li pot passar és que quan parli algun líder se sàpiga per endavant el que dirà.

P. Aquella previsibilitat l'encarna ara Íñigo Errejón?

R. Prefereixo no donar noms, i mira que alguns ho han fet. Alguns han dit que jo sóc un llast per a les classes mitjanes, la qual cosa indica una concepció molt paternalista de les classes mitjanes. L'error que sempre ha tingut la socialdemocràcia espanyola és pensar que la gent és ximple. Les classes mitjanes no necessiten copets a l'espatlla per tranquil·litzar-les; necessiten el que els ha donat el Pablo i el que el Pablo ha començat a tornar a donar: eines d'indignació enfront de gent que ens està esgarrapant.

P. Està rectificant l'actitud Pablo Iglesias?

R. Sens dubte. Crec que la meva sortida de la direcció serveix perquè hi hagi una reacció.

P. La seva entrevista a La Tuerka amb Iglesias recorda aquell poema de Neruda, Oda a las cosas rotas... Sembla que s'ajunten per veure on són les coses trencades...

R. Jo no em sento trencat, em sento desencadenat, que és molt diferent, i crec que el Pablo em té certa enveja. Era la primera vegada que ens assèiem a veure què és el que havíem fet en l'últim any i mig. És terrible que no hàgim tingut temps de parar la pilota per veure com estem. La política no pot ser com aquelles famílies que només es troben als serveis.