El front comú

Parlant de les estranyes actituds de l’esquerra anglesa en plena expansió de l’Alemanya nazi, George Orwell pronostica a l’assaig The Lion and the Unicorn (1941) que els intel·lectuals progressistes, siguin revolucionaris, siguin pacifistes, acabaran posant-se del costat de Hitler. Ha observat més d’un indici d’aquest decantament, i està segur que aviat diran que una derrota del nazisme només afavoriria els milionaris britànics i nord-americans. Aquesta conclusió els durà de seguida a negar la legitimitat del sistema democràtic: com que no permet totes les llibertats imaginables i no garanteix la igualtat social, no mereix més consideració que els règims totalitaris. Orwell té tot el dret de fer aquest pronòstic; ja ha sentit dir als militants d’esquerres que estar a l’atur no és millor que passar per una cambra de tortura de la Gestapo.

El més interessant d’aquest testimoni de l’escriptor britànic és que documenta, no sé si per primera vegada, una manera de pensar que, tres quarts de segle més tard, no ha experimentat la més petita variació. Fa poc, parlant amb una jove estudiant pròxima a la CUP, defensora dels règims de Cuba i Veneçuela i molt preocupada per la islamofòbia, em vaig trobar amb aquesta mateixa desqualificació de la democràcia. En la seva opinió, cal combatre fins al final un sistema polític pensat per afavorir el capitalisme i que només permet votar cada quatre anys.

Ara bé, l’actitud de considerar que la democràcia no és democràcia perquè no s’ajusta exactament a la idea que se n’ha fet un, no és exclusiva de l’esquerranisme. Busquin a les hemeroteques i se sorprendran de veure a quants nacionalistes moderats catalans i bascos, ETA i el govern espanyol els mereixien si fa no fa la mateixa consideració. “ETA, Aznar: dialogueu”, deien moltes de les pancartes que s’alçaven a la manifestació per l’assassinat d’Ernest Lluch. Per l’esquerra radical i els nacionalistes, la Llei de Partits, l’instrument que va permetre acabar amb la banda terrorista, era una prova irrefutable de la baixa qualitat de la democràcia espanyola, i no són pocs els que encara sostenen aquest punt de vista. Un dia o altre caldrà examinar amb detall tota aquesta insània.

No és estrany, doncs, que el nacionalisme, de dretes o d’esquerres, que ara torna a entonar la cantarella de la baixa qualitat democràtica, s’entengui tan bé amb els grups antisistema. Uns i altres neguen la legitimitat de la Transició, uns i altres asseguren que no vivim en un Estat plenament democràtic i acusen de franquistes tots els que s’oposen als seus designis. Fa més de 30 anys que mantenen la unitat. D’aquesta intransigència sostinguda i no únicament de la corrupció ens vénen molts dels mals que ara patim.