Cànon esquifit

Un mitjà de comunicació va preguntar a 320 homes i dones de lletres i de ciències, tertulians i polítics, quins eren els cinc llibres que consideraven imprescindibles en les biblioteques llurs. Tots eren persones que la societat considera cultes, d’aquells en les mans dels quals posarien l’educació dels seus fills o farien casar amb l’hereu o la pubilla del casal. Però el resultat va resultar poc encoratjador.

No tothom té per què fer una llista amb els must de la tradició literària d’Occident, i menys si encara no els ha llegit —això té un passi— o no els pensa llegir mai, per la qual cosa no cal que els tingui a la seva biblioteca, cosa que té menys passi. La Commedia del Dant, per exemple, és un llibre difícil de llegir, malgrat la seva gran genialitat —Josep Pla en recitava versos de memòria—, el Quijote és molt llarg i l’afeixuguen unes novel·les intercalades que, de vegades, no aporten res a la grandesa del llibre; les Tragèdies de Shakespeare és millor veure-les al teatre; la Bíblia sembla un llibre ja solament obligat per a jueus, protestants i Testimonis de Jehovà: a pesar de tot, sembla estrany que tan pocs dels enquestats esmentés cap d’aquests llibres. Pot haver estat un acte de modèstia, no d’ignorància, i llavors els hem de lloar per posseir una virtut ja tan escassa.

Però un no pot deixar de preguntar-se: és verament imprescindible en una biblioteca personal, posem per cas, Mejillones para cenar, de Birgit Vanderbeke? Pot algú passar la seva vida llegint i rellegint els obtusos poemaris de Salvador Espriu, sense que ningú esmenti, ni per atzar, cap llibre de Josep Carner o de Carles Riba? Hom pot entendre que un respongui l’enquesta dient que li resulta imprescindible l’Antologia de l’humor negre, d’André Breton: en aquest cas hem de suposar que l’enquestat és amant de les avantguardes, i així ho demostraven els altres quatre llibres que esmentava. Res a dir: molt coherent. Però, com pot ser que el llibre considerat més imprescindible a casa dels responents fos aquesta cursileria il·limitada, només excusable pel perfil de gran humanitat del seu autor, val a dir, El petit príncep? No podrien aquests haver esmentat l’Evangeli de Mateu, posats a buscar un model de bones i tendres habituds, o la Imitatio Christi, de Thomas de Kempis? La plaça del diamant, de l’exímia Rodoreda, molt votat, és també el seu llibre més xaró: res a veure amb la gran categoria d’un llibre com La mort i la primavera, o fins i tot amb Quanta, quanta guerra. Doncs ocupava el quart lloc en les preferències dels preguntats. Ja no dic la Comèdia del Dant, però, ¿a tan poca gent li interessa el Quijote, que segurament és el llibre més gran mai escrit en llegua castellana, llengua veïna, per no dir companya nostra?

El que es desprenia d’aquesta enquesta són diverses qüestions: ja gairebé ningú no llegeix literatura clàssica —vull dir entre el Gènesi i Thomas Mann; encara gràcies que una novel·lista va remarcar l’obra de Proust!—; a la majoria dels enquestats els importa un rave (es pot entendre) que hi hagi hagut uns “grans valors de la literatura universal”, perquè ningú no té per què acceptar el valor, la categoria i la transcendència que els segles, i no ells mateixos, han atorgat a una llarga sèrie d’obres; i, finalment, la majoria de la gent llegeix les coses que tenen a veure amb el seu ofici o les seves aficions; cuina, autoajuda, hotelesconencanto.

Si tenim present que la mitjana dels enquestats ranejava els 50 anys, llavors un no pot evitar posar-se les mans al cap en pensar què deuen llegir —si llegeixen res— els nois i noies que volten la vintena. Un cop més, haurem d’atribuir a la manca d’educació literària a les escoles, a la manca de revistes de crítica literària, a la manca de debats, de taules rodones, de conferències o de programes televisius com el que feia Emilio Manzano a TV-3, aquests vaivens, aquest desconcert, aquesta falta de referents de veritable i anacrònica qualitat en les respostes dels centenars de participants en l’enquesta. Això sí: gràcies a aquell mitjà, ara sabem en quin estat es troba, i en quin estat encara pitjor es trobarà un dia, la lectura dels nostres fills, néts, besnéts, rebesnéts, i així fins al final dels temps i de la institució literària.