Lliçons britàniques

Les eleccions de la setmana passada al Regne Unit segurament seran un punt de referència per a la política britànica i europea dels pròxims anys. Al marge de les seves conseqüències directes, crec que a més haurien de ser motiu de reflexió sobre l'evolució dels sistemes democràtics d'altres països. Comento un aspecte que s'ha manifestat amb especial intensitat en aquest cas, i que ens obliga a pensar, ja que té molt a veure amb el debat que en aquests moments tenim a Catalunya sobre sistemes electorals més majoritaris o més proporcionals, i sobre el valor dels vots.

1.— Representativitat majoritària. El sistema britànic suposa un extrem en la recerca de la representació directa i personal entre el diputat i el seu electorat, cosa que pot ser molt positiva. Els districtes són petits i unipersonals, és a dir, els votants de cada circumscripció trien un sol diputat que representa el districte, que és el que obté més vots. Això significa que si es presenten cinc candidats i el més votat n’aconsegueix el 30%, es converteix en l'únic representant de tots els ciutadans de la circumscripció, encara que la gran majoria no l’hagin votat, i difícilment sentiran que els representa.

El sistema afavoreix la rendició de comptes de l’escollit, funciona bé amb l'existència de només dos grans partits i facilita les majories que donen estabilitat als governs. Però al mateix temps ignora l'existència d'altres corrents polítics menys importants, i desfigura la realitat plural de la societat. Poso dos exemples de les recents eleccions: la representació de l’UKIP i el resultat a Escòcia. El Parlament té 650 escons. Els votants de l’UKIP suposen el 12,6% dels vots de tot el país, però com que només han guanyat en un districte, els seus quatre milions de votants només tindran un diputat al Parlament, quan en un repartiment proporcional els n’haurien correspost 80…

Escòcia està en un procés de decisió sobre la seva independència liderat per l’SNP. El referèndum de fa uns mesos va indicar que la població està dividida en dues parts més o menys del 50%, a favor i en contra. Però dels 59 districtes d’Escòcia, en 56 ha guanyat l’SNP i, per tant, el 50% de la seva població (els “no independentistes”) només tindran tres diputats, quan, en termes proporcionals al nombre de vots, els en correspondrien gairebé 30… Són dos resultats que no semblen del tot lògics.

Encara que sense arribar a aquestes exageracions, l'actual sistema electoral espanyol té molts d'aquests defectes. La circumscripció provincial, la determinació del nombre de diputats per província i l'assignació d'escons mitjançant la llei d'Hondt van ser pensats per afavorir la creació de dos partits grans i assegurar així l'estabilitat dels governs. Però això impedeix la rendició personal de comptes, dóna un excés de poder als partits i el Parlament és només una imatge deformada de la societat. Són moltes les veus que volen revisar aquesta situació. Una vegada ja estabilitzada la democràcia, es demana ara més proporcionalitat, especialment a Catalunya.

2. Proporcionalitat. Un repartiment d'escons més proporcional als vots fa que el vot de cada persona valgui igual, retrata millor la composició i els desitjos de l'electorat, però té un gran inconvenient: en fer gairebé impossible les majories absolutes, obliga a pactes i a governs de coalició, coses a què la nostra democràcia està molt poc acostumada, com s'ha vist sovint i es veu clarament en aquest moment a Andalusia. Els temps vinents poden ser pitjors a causa de l'augment del nombre de partits…

3. Opcions. Sense ser expert en el tema, crec que no és fàcil trobar un model que tingui més avantatges que un altre. És clar que no hi ha un sistema ideal. Cal buscar un equilibri, encara que això signifiqui sofisticar una mica la votació. Existeixen dues experiències interessants: un sistema “majoritari però a dues voltes” permetria mantenir la representació personal, però almenys el diputat triat hauria estat votat per més del 50% dels electors. I un sistema “mixt amb doble papereta” permetria tenir al Parlament un diputat per cada districte, però completant els escons amb diputats procedents de les llistes dels partits, designats segons les proporcions totals de vots de cadascun d'aquests partits. Així es mantindria la relació personal, però es milloraria la proporcionalitat.

Joan Majó és enginyer i exministre.