Deixeu pas

Mai són bones les afirmacions taxatives que exclouen de la vida política, econòmica, social o institucional un col·lectiu per raons purament físiques, com l'edat. Les declaracions del líder de Ciutadans, Albert Rivera, en què exclou els més grans de 35 anys (casualment, la seva edat) de dur a terme les reformes necessàries per a la regeneració a Espanya són un error polític clar si no tenen més precisions. No obstant això, val la pena analitzar el fons de la qüestió perquè, amb debat públic o sense, el canvi generacional al nostre país està en marxa, amb naturalitat i a bon ritme, des de principis del 2014, i val la pena apostar per continuar per aquest camí.

Mentre els professors universitaris que havien acompanyat els que acampaven a la Puerta del Sol de Madrid el 15-M (15 de maig de 2011) es preparaven per assaltar el poder amb una força política que després es va denominar Podem, al Palau de la Zarzuela el rei Joan Carles I informava el seu equip, el febrer del 2014, que era el moment de donar el relleu al seu fill Felip perquè “una nova generació afronti amb força els nous reptes d'Espanya” des de la prefectura de l'Estat, com va explicar el rei sortint en la seva declaració d'abdicació del 2 de juny.

Al cap d'una setmana, el líder del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, anunciava la seva retirada política (després de la derrota en les eleccions europees del maig) i s'iniciava un procés de primàries que encastellaria un líder jove, Pedro Sánchez, que va formar un nou equip per recuperar la influència perduda. Aleshores, Ciutadans iniciava la seva expansió per tot el territori nacional amb persones joves i missatges nous.

Són fets irrefutables. La Corona i bona part dels partits polítics nacionals han iniciat un canvi generacional d'acord amb els nous temps que regeixen a Espanya. Per contra, el partit que governa a Espanya, el PP, les patronals, els sindicats i la majoria de les grans empreses mantenen uns líders que han protagonitzat els anys de la crisi més dura que ha viscut Espanya en la història recent.

La joventut no és un valor en si mateix, igual que la maduresa o la vellesa no són defectes. Cada etapa en la vida té els seus avantatges i els seus inconvenients; i la bona gestió d'una institució, un partit polític, una empresa o qualsevol organització requereix els impulsos dels joves i les raons de les persones amb edat, que aporten l'experiència en la presa de decisions. El problema és que, molt sovint, els joves que van irrompre durant la Transició a Espanya, i que ara tenen més de 60 anys, han fet de tap per a altres generacions amb força i preparació que volen exercir el seu paper en els nous temps de canvis que vivim ara.

Per descomptat que no es pot comparar el canvi generacional de la Transició amb l'actual. Aleshores vam viure un canvi de règim en què els demòcrates van ocupar l'espai expulsant progressivament els vells representants de la dictadura. Però tampoc podem oblidar que hi ha unes noves generacions que volen canvis profunds en la vida política, econòmica, social i institucional d'Espanya, la salut democràtica de la qual està en dubte. I per escometre aquests reptes –i superar una certa crisi de legitimitat– seria bo, i beneficiós per a tothom, donar entrada a aquelles generacions als òrgans de decisió de les institucions. No es tracta de jubilar anticipadament els més grans de 50 o de 60 anys, però sí de fer una bona combinació generacional que uneixi energia i experiència per dirigir el nou projecte de nació que demanen els ciutadans.