Exalumnes de Llars Mundet reivindiquen el passat de l’entitat

Un grup d’exalumnes de Llars Mundet es troben cada dimecres en un bar de Barcelona. Han creat una associació sense ànim de lucre on n'hi ha inscrits uns dos-cents, estan a punt de tenir local propi i volen ampliar les seves activitats: defensar la memòria de Llars Mundet i consolidar una xarxa solidària d’ajuda entre col·legues. Aquests dies el tema de conversa dominant és el reportatge de TV3 Els internats de la por. El seu president, Juan Hernández, indignat amb el programa, i amb els que vam elogiar-lo, va convidar-me a un d'aquests dimecres. Motiu central de la trobada: al seu parer, el programa, basat en el testimoni de tres exalumnes que descrivien les humiliacions, els assetjaments i els càstigs fora mida que van patir, desfigurava el que va ser la vida escolar allà dins per a la gran majoria d’internats. En definitiva, aquests exalumnes reivindiquen la feina que van fer salesians i monges a Llars Mundet.

“Jo no volia tornar a casa”, explica Josefa Amador, que va ser-hi entre els anys 62 i 70 i s’hi va quedar treballant de monitora. Tots admeten que era un lloc amb disciplina i que hi havia clatellots, bufetades i càstigs, però, subratllen, igual que podia haver-n’hi als altres col·legis de l’època. “Un cop”, recorda Amador, “ens van tenir a totes agenollades perquè volien que diguéssim qui havia fet un robatori. No es va saber mai. Però jo no vaig veure maltractaments. La pitjor crueltat venia de companyes”.

Molts dels que eren a la reunió, ingressats els primers anys de la institució, havien fet el mateix camí: la Maternitat, on van néixer, fins als sis anys, i després a Can Terrida, a continuació la Casa de la Caritat. Als 10 entraven a Llars Mundet fins als 18. Era el moment, obligat, de sortir-ne. Si no tenien cap refugi familiar, els nois podien buscar-lo en una residencia d’antics alumnes a Sarrià. Tot s’acabava amb el servei militar. “Llavors t’havies d’espavilar”, comenta un d’ells. Un camí que no va fer tothom. A Ricardo Amador, el va enviar el seu pare, que va haver de moure influències per tenir plaça. Ell era de la minoria d’interns que pagaven una petita mensualitat.

Jo no hi vaig veure maltractaments. La pitjor crueltat venia de companyes

Jesús Pérez era un dels nens líders a la Casa de la Caritat. “Per ser-ho havies de barallar-te i ho era el primer que feia sang a l’altre”. A pesar d’aquest “entorn fosc”, a la Casa de la Caritat va aprendre violí i… clarinet a Llars Mundet. “Em van pegar bastant perquè era un tarambana, però també jugaves, t’explicaven narracions. I vaig canviar d’actitud. Vam tenir més alegries que patiments”.

Un dels assistents, després de ser recollit per una parella que va explotar-lo (“estava mig mort”) al seu negoci familiar, va anar a parar a l’asil Duran, que portava una altra orde religiosa. “Mundet era una escola. Duran, un reformatori. A Mundet eren educadors. Allà, eren vigilants. Recordo amics que sortien plorant després de passar, sols, pel despatx d’un d’aquests capellans. Bufetades al confessionari. Jo vaig estar sord tres dies a causa d'una bufetada per haver dit 'hòstia'. Res de tot això m’havia passat a Mundet. No menjàvem marisc, però menjàvem. De Mundet, no en puc parlar malament”. Segons Hernández, el pitjor càstig a Llars Mundet era que t’enviessin al reformatori Duran.

A aquest antic intern, quan era a l’asil Duran (ara la Teknon), el van fer treballar en una adrogueria. “Però els diners se’ls quedaven ells. No vaig aprendre cap ofici”. Els companys, en canvi, expliquen que de Mundet en van sortir fusters, delineants, oficials industrials. Hi ha empresaris, funcionaris, músics… “La majoria sortien amb formació suficient i trobaven feina”.

L’any 1954, a la cerimònia de la primera pedra de Llars Mundet, el marquès de Castell-Florite, el gran jerarca de la Diputació de Barcelona, va dir que “nosaltres atenem els nostres asilats en una forma que no admet parangó amb on se'ls pugui atendre millor al món”. L’octubre del 1957, Franco va inaugurar les instal·lacions. I el No-Do en va fer hiperbòliques i reiterades cròniques de propaganda.

Armengou subratlla que al programa es diu que “molts nens conserven un bon record de la seva estada en aquests centres”

Al programa de TV3, interns i internes d'institucions molt diferents a Espanya, entre elles Llars Mundet, expliquen els maltractaments i la ignomínia que van patir. De fet, el vicari judicial del tribunal eclesiàstic de Barcelona admet que l’Església ha amagat històricament els abusos sexuals del clergat, “tolerant una situació intolerable”, una situació que, segons subratllen els autors del reportatge, ha canviat amb el papa Francesc. Per l’Associació d’Exalumnes de Llars Mundet, però, l’absència en el programa de testimonis contraris als que hi apareixen escampa una imatge penitenciària de la institució que, insisteixen, no és justa. “Llars Mundet no ha estat mai un internat de l’horror ni de la por, tal com apareix al documental”, conclou.

Montse Armengou, coautora del reportatge, argumenta que el documental no tractava genèricament la situació dels internats a Espanya. “Es tractava de treure a la llum els abusos i maltractaments silenciats fins ara. Si ens haguéssim plantejat la primera opció sí que hauria estat necessari incloure més visions”. Per altra banda, destaca que en diferents moments del documental s’acota l’abast d’aquests abusos. Al minut 24.55, per exemple, una veu en off explica que “molts d’aquells nens conserven un bon record de la seva estada en aquests centres, més en sintonia amb la cara amable i caritativa que es venia. Certament, en molts internats, la disciplina no va traspassar mai la línia vermella de la crueltat. Però la freqüència amb què es practicaven els abusos és colpidora”. La mateixa veu en off explica una mica més tard que “no sembla que hi hagués directrius per cometre abusos, però tampoc hi havia conseqüències per a qui els practicaven”. I al final es precisa que “perquè aquests fets surtin a la llum ha estat imprescindible la valentia dels afectats i la col·laboració de Llars Mundet de Barcelona i el Col·legi San Fernando de Madrid. Aquests centres han deixat enrere un passat fosc i actualment treballen de manera compromesa amb la societat”.