Tomba per papers

La reclamació dels documents requisats a Catalunya al final de la Guerra Civil per l'exèrcit franquista que es van dipositar a Salamanca continua oberta i generant polèmica a Catalunya i Castella i Lleó cada vegada que es parla del tema, malgrat que han passat més de 75 anys. Altres reclamacions han passat desapercebudes i fins i tot s’han mantingut en secret fins ara. És el cas de la important documentació monàstica catalana que roman, sobretot, a l’Arxiu Històric Nacional de Madrid des del segle XIX, després de la famosa desamortització de Mendizábal de 1834, que va liquidar les propietats de l'Església de tot Espanya. Uns documents que la Generalitat va intentar recuperar a meitat dels anys vuitanta del segle passat a través de Joan de Borbó, comte de Barcelona; una història en la qual van tenir un paper molt destacat Max Cahner, conseller de Cultura d’aleshores i Maur Esteva, abat de Poblet entre 1970 i 1998.

Per facilitar que l'operació fos un èxit el Departament de Cultura i l’abadia de Santa Maria de Poblet van signar el 29 de maig de 1984 un conveni pel qual es creava l’Arxiu Monàstic de Catalunya, amb la intenció de reunir a Poblet la documentació dispersa d'aquest monestir i d’altres com el de Vallbona de les Monges o Scala Dei. L'acord es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat (DOG) del 29 de juny d'aquell any.

Joan de Borbó no havia aconseguit regnar, ja que la línia successòria al tron el va saltar quan Franco es va fixar en el jove Joan Carles perquè fos el futur rei. Per això, no tenia un lloc assignat per enterrar-se, ja que el panteó reial del Monestir de El Escorial estava reservat només als que han cenyit la corona. El 1983 va manifestar la seva voluntat d'enterrar-se al monestir de Poblet, panteó reial de la Corona d’Aragó fins al segle XV, fent valer el seu títol de comte de Barcelona. Però havia de tenir el permís de la comunitat de monjos cistercencs. I el va aconseguir, per la qual cosa es va fer construir dues tombes, una per a ell i una altra per a la seva esposa, Maria de la Mercè, a la capella de Sant Benet, als peus de l'altar del sant. En diverses ocasions se’l va veure visitant, en companyia d’Esteva, el que sens dubte pensava que seria el seu últim sojorn en terres catalanes.

"Va ser un pacte secret entre l'abat i el comte. La Generalitat ho va saber i va crear l'Arxiu Nacional per facilitar l'operació", diu Josep Maria Sans i Travé

Però el permís de la comunitat tenia una contraprestació: Joan de Borbó havia d'intercedir davant el seu fill perquè aquest aconseguís que el Ministeri de Cultura traslladés la documentació dipositada a l’Arxiu Històric Nacional dels monestirs catalans a Tarragona. "Va ser un pacte secret entre l'abat i el comte de Barcelona. Quan la Generalitat se’n va assabentar va crear l'arxiu per facilitar l'operació", assegura Josep Maria Sans i Travé, exdirector de l’Arxiu Nacional de Catalunya que ha estat vinculat amb els arxius de la Generalitat més de 35 anys. "Va haver-hi un moment en què es va pensar que el Ministeri de Cultura la retornaria, per això es va crear l'Arxiu Monàstic, però les coses després no van sortir bé", aclareix.

El DOGC recollia la necessitat de “crear un arxiu que reuneixi i conservi en un sol lloc i en condicions adequades l'important patrimoni documental monàstic català, inventariï i difongui el contingut i el posi a la disposició dels investigadors i estudiosos”. L'acord assegurava que l'arxiu reuniria “originals i reprografies” i destinava el Palau Nou de l’Abat per al nou arxiu, per la qual cosa la Generalitat es feia càrrec de la seva restauració i pagaria els costos de funcionament mentre que els monjos en gestionarien l’obertura al públic. El conveni tenia una vigència de 30 anys, prorrogables. "L'acord no explicava les intencions últimes, perquè era supersecret", rebla Sans.

Les obres de reforma de l'edifici van començar diversos anys després. El 1989 es va anunciar que aquell mateix any es duria a terme la primera fase per consolidar l'edifici ruïnós, mentre que Joan Guitart, el conseller d’aleshores, seguia sense aclarir quins serien els fons que es podrien consultar després de la seva posada en funcionament. Quan se li va preguntar pel tema aquesta mateixa setmana, l'exconseller va assegurar que no recordava res de l’Arxiu Monàstic.

Al començament de 1993 l'abat Esteva insistia que a la fi d'aquell any acabarien els treballs de restauració per acollir l’Arxiu Monàstic català. Però quan a l'abril d'aquell any va morir Joan de Borbó i el seu fill el rei Joan Carles I va decidir enterrar-lo a El Escorial, "per raons familiars, perquè allà hi ha enterrats el seu pare, el rei Alfons XIII, i la seva mare, la reina Victòria Eugènia; pels serveis que Joan de Borbó ha prestat a Espanya; i per la seva posició dinàstica", una decisió que es va anunciar mentre Joan de Borbó agonitzava a Navarra, la idea de poder aconseguir que la documentació tornés va rebre un cop dur.

Però les obres al Palau Nou de l’Abat van continuar i a l'abril de 1994, després de la seva inauguració, es va traslladar al segon pis l'arxiu Tarradellas que des de 1981 ocupava les torres de les Armas i de Sant Esteve. En aquest moment l'abat Esteva seguia creient en la necessitat de l'arxiu monàstic i va anunciar que els pocs documents que es conservaven a Poblet sobre el monestir ocuparien la primera planta de l'edifici, recordant que la part més important del fons, uns 13.000 pergamins, eren a Madrid.

El setembre de 1996, durant una visita del llavors príncep Felip a Poblet, la crònica periodística recollia que a la capella de Sant Benet l'actual rei havia contemplat les dues tombes que s'havien preparat per acollir els seus avis. Unes tombes que eren buides fins fa molt poc. El novembre passat, l'exabat Maur Esteva moria als 81 anys. Aquest monjo, amic personal de Josep Tarradellas, l'expresident de la Generalitat que el va ajudar a restaurar el monestir i que va acabar cedint el seu arxiu personal a Poblet; el monjo que va aconseguir que aquest magnífic conjunt gòtic fos declarat Patrimoni de la Humanitat el 1991, va ser enterrat amb tots els honors a la tomba que Joan de Borbó va pensar 30 anys que seria seva.