Baltimore retrata dècades de desigualtat als Estats Units

Els helicòpters sobrevolaven la ciutat. La Guàrdia Nacional havia desplegat els seus soldats després dels disturbis de dilluns passat. Centenars de periodistes escorcollaven als carrers les patologies d'Estats Units: violència, marginació, racisme. A dos quilòmetres, als barris blancs de Baltimore, tot allò semblava llunyà. “Estan a un univers de distància”, explicava Paul Taylor, veí de Bolton Hill, un barri de carrers arbrats, mansions de maó i cafès hipsters. “Tan lluny com la Lluna”, va insistir.

El passeig per aquesta Baltimore en estat d'excepció –fins aquest diumenge, quan la Guàrdia Nacional va començar a retirar-se, hi havia un toc de queda a partir de les 22.00 hores– comença a Bolton Hill. Taylor, de 53 anys, fa tertúlia a l’escalinata d'una casa amb Reuben Lee, el seu veí. Tots dos són blancs. Lee té 80 anys i ha viscut tots els canvis de Baltimore de l'últim mig segle: d'una ciutat de guetos ètnics –els irlandesos, els italians, els jueus, els polonesos, els negres– a una de majoria negra després que els blancs fugissin als afores en els seixanta i setanta.

Avui hi ha dues Baltimore que es donen l'esquena. “No és una cosa que acostumem a veure ni sentir, ni que ens preocupi”, respon Taylor a la pregunta sobre si els blancs s'endinsen als barris de West Baltimore, on el 12 d'abril Freddie Gray, negre de 25 anys, va ser detingut. Una setmana després, va morir. La fiscal de Baltimore, Marilyn Mosby, ha acusat sis policies d'homicidi.

La diferència entre la Baltimore negra i la blanca és, com diu el veí de Bolton Hill, còsmica. En la galàxia blanca hi ha la Universitat John Hopkins, centre d'ensenyament i investigació capdavanter. “Només sis milles separen els barris de Roland Park i Hollins Market”, va dir fa uns anys Jonathan Bagger, vicerector de la John Hopkins, parlant dels 10 quilòmetres entre un barri ric i un altre de pobre. “Però la diferència entre l'esperança mitjana de vida és de vint anys”. A Sandtown-Winchester, el barri de Freddie Gray, l'esperança de vida és de 69,7 anys, el nivell de l’Iraq. Des del gener s'han comès 74 homicidis en el conjunt de Baltimore, una ciutat de 620.000 habitants. En tot el 2014 va haver-hi 17 homicidis a Madrid, una ciutat de més de tres milions d'habitants. Als EUA els negres representen un 13% de la població i el 30% de les víctimes dels trets de la policia.

Des del gener s’han comès 74 homicidis a Baltimore, una ciutat de 620.000 habitants. En tot el 2014 n’hi va haver 17  a Madrid

Amb matisos, les estadístiques esmentades no són exclusives de Baltimore: només cal desplaçar-se a un parell de quilòmetres de la Casa Blanca per descobrir als barris de Washington problemes semblants. Però Baltimore, on els principals càrrecs polítics, judicials i policials els ocupen els negres, obliga els matisos a l'hora de buscar explicacions únicament racistes.

Alguns barris, amb cases abandonades i solars, semblen un paisatge destrossat per una catàstrofe natural. Tot això no ha començat ara, sinó fa molt de temps, amb la desindustrialització, l'epidèmia del crac, la delinqüència local i la repressió policial i, en la dècada passada, els abusos de les hipoteques porqueria, que van colpejar les minories.

Tots els negres entrevistats a Baltimore coneixen algú que va patir el vendaval. En una llibreria als afores, Natashia Heggins recorda la seva mare, professora d'institut, acompanyant alumnes al metge: estaven embarassades.

“Es veia venir, es veia venir”, repeteix, en parlar dels disturbis, Keyon Johnson, veí d’Oliver, un barri negre i deprimit. Johnson, de 32 anys, explica que molts amics d'infància han mort. A ell el va salvar el bàsquet. Ara promou activitats esportives per als xavals del barri.

En un bufet del centre, l'advocat negre Derrick Hamlin –vestit de ratlles, mocador i corbatí: un dandi de raval– evoca la seva joventut. “Si veies la policia, marxaves corrent”, diu. El van arrestar dues vegades quan era menor i una altra quan era major d’edat.

A Sandtown-Winchester, el barri de Freddie Gray, l’esperança de vida és de 69,7 anys, el nivell de l’Iraq

“El meu pare va passar a la presó part dels meus primers anys. Com a mínim, va estar empresonat 15 vegades en un període de 20 anys per robar un banc, per atracaments o per drogues”, diu. Va ser la seva mare qui el va criar, qui el va salvar. Va arribar a la universitat: en el seu despatx pengen diplomes de Química i Dret. L'absència dels pares és un tret comú en l’Amèrica negra.

Hamlin ha assumit la defensa d'alguns joves detinguts en els disturbis. “No aprovo el vandalisme ni la destrucció, però entenc la ira”, ha escrit. El passeig per Baltimore acaba en un restaurant tailandès d'un barri aburgesat. Els clients són blancs. Les pantalles de televisió estan sintonitzades amb la CNN, que informa des del lloc de les protestes. Sembla un país remot, però és a menys de deu minuts amb cotxe. Abans de les nou del vespre, amb els plats sense acabar, la cambrera porta el compte. “Pel toc de queda”, justifica.

Baltimore no és l’Iraq, ni la Lluna: és a 70 quilòmetres de la Casa Blanca.