Un minut de televisió

Malgrat el to amable i fins i tot laudatori de la seva carta Al meu amic Pablo, la retirada de Juan Carlos Monedero de la direcció de Podem després de criticar una deriva electoralista obre una reflexió interessant sobre la relació entre finalitats i mitjans en política. Altres polítiques són, per descomptat, possibles, d'això no n'hi ha cap dubte. Però és possible una altra forma de fer política i tenir opcions de governar? Aquesta és la qüestió a la qual s'enfronta ara Podem.

Després de mesos en què semblava que la mobilització del 15-M havia quedat en un mer rumor de fons sense concreció política, la irrupció de Podem a les europees de 2014 va canviar per complet l'escenari polític. El seu ascens fulgurant va tenir molt a veure amb la capacitat de sintonitzar amb l'estat d'ànim que dominava el carrer. Era una força nova, amb un discurs nou i nous canals d'expressió. Sabia, no obstant això, que per crear un moviment polític extens i transversal, capaç d'interpel·lar el poder, amb les xarxes socials no n'hi havia prou. Calia la televisió com a instrument per posicionar-se en el lloc on es dirimeix la política, l'esfera pública mediàtica. Però aquest espai té, com ha descrit molt bé el sociòleg John B. Thompson, dinàmiques poderoses que acaben condicionant les conductes dels mateixos actors polítics.

Encara que Podem ha demostrat capacitat per crear un potent discurs a través a les xarxes, al final Monedero s'ha acomiadat lamentant amargament que un minut de televisió sigui més important per al seu partit que una discussió amb un dels cercles. Però la possibilitat de governar no es dirimeix als cercles, encara que aquests siguin molt importants per a la vitalitat interna, sinó en la capacitat de posicionar-se en l'escenari mediàtic, en què la pugna política, no perquè sigui virtual és menys cruenta.

A mesura que escalava en les enquestes, Podem es convertia en una amenaça. Les seves proclames contra el sistema sorgit de la Transició resultaven inquietants, però el que més preocupava era la potencialitat política que implicava el fet de ser la força política més transversal, amb un suport similar en totes les edats i segments socials. D'aquí ve la contundència de la resposta defensiva de les forces i poders amenaçats i la seva unanimitat en l'estratègia de presentar-lo com una espècie de cavall de Troia del chavisme en la política espanyola mentre s'escodrinyaven els comptes i carreres dels dirigents.

No fa falta recórrer a la semiòtica per comprovar que el que per a Podem va ser hostilitat i reserva, s'ha convertit en elogi i suport en el cas de Ciutadans

En la batalla mediàtica tot compta, i especialment allò que té a veure amb la imatge. La regularització que Monedero va haver de fer amb Hisenda va ser utilitzada com un ariet contra el nou partit. L'incident va permetre els adversaris insistir que, malgrat proclamar-se diferents, en realitat no ho eren. Tot i que no va cometre cap il·legalitat, l'explicació de Monedero no va ser satisfactòria i des d'aquest punt de vista, el fet que marxi pot ser més beneficiós que perjudicial per a Podem. Però els seus dirigents han pogut comprovar, no només com en són de vulnerables, sinó la gran volatilitat que la dinàmica mediàtica imprimeix a la política.

Les campanyes de descrèdit els han perjudicat, però el que ha frenat les seves expectatives electorals ha estat l'ascenció de Ciutadans com a actor amb opcions de govern. El partit de Rivera és un competidor del PP i del PSOE, però el que ha prevalgut en aquest suport és la seva capacitat per disputar a Podem la representació de la nova política. És aquesta és una batalla genuïnament mediàtica. No fa falta recórrer a estudis de semiòtica  assenyats per comprovar que el que per a Podem va ser hostilitat i reserva, s'ha convertit en elogi i suport en el cas de Ciutadans. El partit de Rivera va ser tractat com a quart actor polític en igualtat de condicions molt abans que les enquestes li donessin aquesta posició. Al final, els titulars es van convertir en profecia autocomplerta. I complerta, a més, en un temps rècord. És com si la política mateixa s'hagués contagiat del caràcter compulsiu i oscilant dels mitjans de comunicació, que per la seva naturalesa tendeixen a focalitzar i encastellar amb la mateixa rapidesa amb què ignoren i obliden.

A això s'hi afegeix la possibilitat de seguir al minut l'evolució de l'opinió pública. En un sistema en el qual cada setmana hi ha una enquesta, resulta molt difícil que les forces polítiques puguin sostreure's al poder d'arrossegament que té la conjuntura i no caure en el tacticisme més de curt termini.La possibilitat d'escrutar com impacta en l'ànim de l'electorat cada nou esdeveniment no només incideix sobre els actors i partits polítics, sinó també, i cada vegada més, sobre els electors. Les enquestes s'han convertit en un poderós factor de gregarisme electoral, la qual cosa atorga als sacerdots demoscòpics que les interpreten una gran capacitat d'influència.

En aquest marc tan voluble i canviant, resulta difícil transformar les demandes i esperances de canvi en polítiques específiques. Concretar és arriscar. I aquest dilema afecta especialment les noves forces polítiques. De què es tracta, doncs, de situar-se en les posicions en què es troba en un moment donat el segment central que pot donar la majoria, o de convèncer l'electorat perquè es mogui i se sumi a una política que es considera justa? Com tota qüestió complexa, crear una majoria no és una cosa es pugui dilucidar en un minut de televisió, però sense aquest minut tampoc no és possible.