“Boko Haram va degollar el pare davant meu”

“El primer que vam sentir van ser els trets, i vam saber que eren ells. Vam sortir corrent cap a una muntanya propera anomenada Wanu, però ens van encerclar”. L'Usman, nigerià de 22 anys, és alt i prim. Porta pantalons texans i una samarreta que un dia va ser verda. Explica a poc a poc el seu relat, en un anglès que no domina gaire. Al setembre, Boko Haram va entrar al seu poble, Gulak, i va ser capturat amb el seu pare i tres germans. Només ell va sobreviure. Després d'una rocambolesca fugida per les muntanyes, va arribar a la ciutat de Yola, on passa els dies amb una família d'acollida. Encara està aterrit.

Els homes del poble van ser portats, emmanillats, a la casa del cap local. “En vaig reconèixer alguns, eren del poble. A nosaltres ens colpejaven amb els fusells mentre caminàvem, però l'Ishadu el van matar només perquè era professor de l'escola. Li van disparar al cap”, relata l'Usman. Llavors els van comminar a unir-se a Boko Haram. “Quatre van acceptar, però la majoria ens hi vam negar. Van portar sacs plens de diners i ens van dir que eren per a nosaltres si ens hi allistàvem, però ens hi vam seguir negant. En aquell moment van començar a matar”. Aquella tarda van degollar uns 20 homes davant dels altres. “Després de tallar-los el cap, els el posaven sobre l'esquena. Així vaig veure morir el meu pare. Els vam pregar que ens engeguessin un tret, però s'hi van negar”.

1,5 milions de nigerians han fugit de casa seva davant l’avanç gihadista

Quan es va fer fosc, l'Usman i la resta de supervivents de la matança, uns 50 joves, van ser tancats en diferents habitacions amb les mans i els peus lligats i amb els ulls embenats. “Ens van dir que teníem tota la nit per pensar-nos-ho”. L'endemà van tornar a començar les execucions. “Ens van treure tota la roba, però llavors vam sentir que venia l'avió”. Era l'aviació nigeriana bombardejant. Tots van sortir corrent cap als camps d'arròs i, aprofitant el desconcert, l'Usman i set més van aconseguir escapar a les muntanyes. “Recordo que el Waziri, que s'havia unit a Boko Haram, va disparar en una cama a la seva pròpia germana petita mentre ella corria”.

Durant dues setmanes va estar amagat a la muntanya. El va mossegar una serp i un curandero local li va donar una infusió d'herbes que el va fer vomitar. “Érem molts, desenes. Dormíem al ras o en cabanyes d'animals, però ens anaven seguint. A Zhu ens van atrapar i ens van tornar a disparar”, recorda. Finalment, va aconseguir arribar a Mubi, on va ser ingressat a l'hospital. Ni allà va poder descansar. Dos dies més tard també aquesta ciutat va ser ocupada per Boko Haram. “Em vaig tornar a escapar a una muntanya anomenada Maiha i d'allà em van portar amb moto fins a Yola, dos dies de camí”. Sap que la seva mare és viva a Jos, a l'Estat de Plateau, però que la seva granja està destrossada. “M'han dit que aquesta gent ja no és a Gulak, però no tinc diners per tornar-hi ni sé gaire bé què hi faria”, afirma.

Yola, capital de l'Estat d'Adamawa, és una d'aquestes ciutats que han germinat al Sahel. Al costat d'un riu, cruïlla de camins per al comerç, una llarga carretera asfaltada i molts carrers de sorra. La calor és tremenda. “Molta gent se n'ha anat. A Abuja [capital de Nigèria], al Camerun, on sigui, més al sud”, assegura el Zari, venedor de telèfons mòbils. “No és fàcil viure amb aquests bojos gairebé tocant a la teva porta”. A la carretera que condueix a Maiduguri els controls militars se succeeixen. L'alerta és permanent. A uns 10 quilòmetres hi ha el camp de desplaçats de Girei, un col·legi reconvertit en assentament per als que han fugit de l'horror. En total, 776 persones, la majoria dones i nens. Baba Haruna, de 57 anys, va escapar de Gwoza cap al Camerun amb la seva dona i els seus cinc fills, però no els van permetre quedar-s'hi. Així que va venir fins a Yola. “Aquest és el moment de preparar la terra per conrear, però no podem tornar. Aquest any no hi haurà collita”, assegura.

És com la vida en suspens. Els homes s'asseuen tot el dia a l'ombra dels murs de les aules, avui convertides en dormitoris improvisats on es descansa sobre matalassos a terra. Les dones renten la roba, cuinen en grans calders, s'encarreguen dels més petits. Hi ha desenes de nens. Per tot arreu. Rebeu dues hores de classe al dia en tendes de campanya en un intent de recuperar certa normalitat, que almenys continuïn estudiant, aprenent anglès i matemàtiques, just el que “aquesta gent” ha volgut robar-los, el dret a somiar un futur millor.

La secta islamista ofereix molts diners a canvi d’unir-se a les seves files

Segons l'Unicef, 1,5 milions de persones han abandonat casa seva, 1,2 milions de les quals són desplaçats interns. Alguns no poden aguantar més l'espera i intenten tornar, tot i que ho estan fent de manera improvisada i desorganitzada. “Cadascú té una cosa. Malària, diarrea, infeccions, malnutrició. Ara estan millor”, diu la infermera Aishatu Jinayi. Hi ha hagut fins i tot parts, 32 al camp de Girei II. “Tants nadons ens fa pensar que Déu està fent la seva feina per reemplaçar els que han mort en aquesta bogeria absurda”, afegeix.