El Madrid s’aferra a la Lliga amb el millor Cristiano

A la pallissa de campionat del Barça hi va succeir una victòria amb majúscules del Madrid, que s'aferra a la Lliga amb un Cristiano en el paper del gran Cristiano, amb tres gols per resoldre un partidàs. Així ho va exigir aquest Sevilla amb molt de cos, que no s'acovardeix, que competeix amb ferocitat. També ho va fer el seu rival, que va salvar amb èxit un escull important, això és el Sánchez Pizjuán. Amb més control per part del Madrid, tots dos van tenir els seus moments. La trama, el suspens, es va mantenir fins al final. Molta grandesa en els dos bàndols, molt Cristiano.

El Madrid va disposar de l'autoritat que requeria la jornada. Sense miraments davant d'un adversari tan poderós, que feia 34 partits consecutius que no perdia al seu camp, 15 mesos, l'equip d'Ancelotti van agafar les regnes des del principi. El partit fluïa entre el compàs de Kroos i els llampecs de Reyes. O, el que és el mateix, del futbol articulat del Madrid al de vertigen del Sevilla, que pretenia saltar-se tots els graons amb un toc, el del seu capità, a qui va sobrar precipitació. A les presses locals hi va respondre el Madrid amb la invasió del camp contrari, amb molta gent davant de la pilota i sempre en moviment. Tot el contrari que el grup d'Emery, encapsulat i sense cap altra via d'escapament que les esprintades entre Reyes i Bacca, cosa que va exigir la fermesa dels centrals blancs, Pepe i Varane, molt ben sincronitzats.

Des del primer moment es va advertir que no era un partit d'estar per casa, amb dos equips ansiosos, conscients de la substància del duel. No hi va haver moments d'ensopiment, el partit sempre va tenir os, va ser massís. Un Madrid decidit, sense conjectures; un Sevilla amb les seves armes, tots dos generosos. Un, amb les llums llargues; l'altre, amb les curtes. Amb el pols en combustió, tots dos van penalitzar la permissivitat aliena. De part del Sevilla, la d'Unai Emery. No hi ha dubte que considera Krychowiak un pretorià de primera. Aquesta vegada, al tècnic sevillista el va superar un excés de confiança, una fidelitat desmesurada. El polonès treia sang pel nas després d'una topada fortuït amb Sergio Ramos. Més de cinc minuts després, no hi havia manera de frenar l'hemorràgia nasal del mig centre. Quan li van donar l'alta, el Madrid ja tenia a la butxaca dos gols d'avantatge, tots dos amb el polonès fora de joc. En dos minuts, Cristiano i Cristiano, assistit per Isco de cap i Chicharito al peu, van fer avançar els madridistes. En les dues dianes, el portuguès va fer passar la pilota entre els defenses locals. L'auxili és Krychowiak, un antidisturbis a qui Emery va preferir mantenir abans que donar sortida a gent tan fiable com Iborra, per exemple.

Des del primer instant es va advertir que no era un xoc de garrafón

Amb l'encert de CR, que té entre cella i cella el Sevilla, al qual ha anotat 21 gols en sis temporades, onze al Sánchez Pizjuán, només el retrovisor del Barça a Nervión podia fer presagiar una remuntada sevillista. Llavors, també amb 0-2, un gol de Banega a un instant del descans va mantenir en suspens el partit. En aquells moments el Barça governava, com aquesta vegada el Madrid, molt coral en tot, amb suports constants, amb bon tracte de la pilota, amb Sergio Ramos, de nou al mig, una mica més deixat anar que davant de l'Atlètic a la Champions. En cada possessió, al Sevilla li agafava un rampell cap a Casillas impossible per a Bacca i per a tots. Lluny de buscar el trànsit a través de Banega, l'equip es penjava de Reyes, de vegades un artista de l'impossible, en aquesta jornada amb una marxa impossible per als seus davanters. El Madrid, aplicat i amb quatre migcampistes a la torre de control i els sevillistes de bòlit  darrere de la pilota, amb prou feines va concedir cap ocasió a Vidal, desbaratada per Varane, un colós tota la nit, fins i tot per corregir alguna relliscada pròpia. I aliens, perquè el Madrid sempre va ser millor amb la pilota que sense.

Un Sevilla atordit, ja amb Krychowiak allistat de nou, al Madrid li quedava abaixar la persiana fins a l'interval, mentre el contrari sospirava. Marcelo se'n va oblidar, amb una filigrana innecessària després d'un servei de banda. Vidal va encarar Sergio Ramos, que no va posar pegues a un penal clar, executat per Bacca. Más que mai, el duel amb el Barça al cap. El Madrid en va prendre nota, sabedor que el Sevilla no es rendeix fàcilment, coratjós, que té pell d'equip gran. No van perdre la fe els d'Emery, aferrats del tot al partit. El Madrid no es va desencaixar, i la trobada era elèctrica, vibrant. Futbol del bo amb el millor Cristiano.

Sense treva, un i un altre descorcharon un repte d'anada i volta

Sense treva, un i altre van destapar un repte d'anada i tornada, amb el Sevilla més deixat anar que a la primera part. Vidal era un sant tornem-hi constant per a Marcelo, M’Bia no deixava viure Kroos, pels laterals hi havia duels esgrimistes. No hi havia aturador, ningú estava fora de perill, la qual cosa va obligar els entrenadors a moure fitxa. Ancelotti va tirar donar el relleu a Bale en detriment de Chicharito quan collava i pressionava el Sevilla. A la primera, el gal·lès va fer una jugada de mèrit per la dreta i va ajustar la pilota al cap de Cristiano, que va rematar com Cristiano, o sigui, de perles. Ni així van cedir els de Nervión. Emery per fi va retirar Krychowiak, tot el segon temps amb màscara, i hi va posar Iborra, i després per Gameiro, ja al descobert, encomiable. La tenacitat local va tenir premi. Vidal, per descomptat, va treure la cadena a Marcelo i Iborra va donar vida als seus. Una altra vegada Ancelotti va moure fitxa, que va tirar d'Illarra per ajustar-se fins al final amb tres centrals, amb un Ramos ja endarrerit. El tram final, jugant-s'hi la vida, va resultar colossal. El Madrid va resistir, a la riba s'hi va quedar el Sevilla. La Lliga està que crema. El Madrid no remet, Cristiano tampoc. I això és molt.