Mor Ben E. King, el cantant de ‘Stand by me’

Ben E. King va morir el dijous 30 d'abril a la casa on vivia a Nova Jersey per “causes naturals” als 76 anys. De nom complet Benjamin Earl King, el cantant va néixer a Henderson (Carolina del Nord) el 1938, tot i que va desenvolupar la part essencial de la seva carrera a Nova York.

Format musicalment a l'església, King va sobreviure a una època en la qual es considerava que els cantants eren reemplaçables: el seu grup, The Five Crowns, es va convertir el 1958 en The Drifters. No va ser per art de màgia: amb vocalistes com Clyde McPhatter o Johnny Moore, els Drifters havien acumulat abundants èxits per a Atlantic Records però el nom era propietat de George Treadwell, un músic reciclat en mànager despietat que pagava una misèria als cantants i els acomiadava quan protestaven. De fet, Treadwell considerava els Drifters com una franquícia; tenia diverses formacions que actuaven per diverses zones.

Feliçment per a King i els seus Drifters, la seva faceta discogràfica va recalar en l'ambiciós equip de productors format per Jerry Leiber i Mike Stoller, que es van saltar les limitacions pressupostàries imposades per Atlantic per gravar sumptuoses peces orquestrals, com There goes my baby (1959) o Save the last dance for me (1960).

Els dos singles van arribar al número u als Estats Units i van permetre a King trencar amb l'implacable Treadwell. Amb la complicitat de Leiber i Stoller, es va estrenar com a solista amb una joia romàntica, Spanish Harlem, composta per Leiber amb Phil Spector i publicada a finals del 1961. Es van adaptar detalls de les partitures espanyoles de Ravel i Debussy a una història d'amor situada a la zona hispana de Harlem.

Va ser un exemple feliç de la sofisticació del pop novaiorquès, tot i que només va arribar a dalt de tot de les llistes en la veu d'Aretha Franklin, el 1971. De totes maneres, Spanish Harlem va ser eclipsada per Stand by me (1961). Ben recordava un anyenc espiritual anomenat Lord stand by me i, experimentant a les oficines de Leiber i Stoller, el tema va ser convertit en una fervent petició de suport contra les adversitats.

Stand by me es va transformar en una de les cançons essencials de l'incert segle XX. Als països mediterranis va tenir més difusió l'adaptació d'Adriano Celentano, Pregherò, que curiosament potenciava el subtext religiós, per a consternació del Vaticà. Celentano va gravar posteriorment altres èxits de Ben, com Don’t play that song (you lied).

La pregària va seguir rodant: va ser la cançó escollida per John Lennon per promocionar el seu disc retrospectiu (Rock'n'Roll, 1975). A causa de la seva ressonància emocional, va servir per donar títol al que va ser un dels èxits de taquilla del 1986, una pel·lícula de Rob Reiner rebatejada a Catalunya com Compta amb mi.

La carrera de Ben E. King va patir per la seva indefinició. Professionalment, depenia del circuit de casinos i nightclubs, on s'apreciava la seva elegància interpretativa i la varietat del seu repertori. Va gravar temes del mexicà Gabriel Ruiz (Amor) o del francès Gilbert Becaud (What now my love); va participar en el festival de Sanremo i va adaptar èxits italians com Uno dei tanti, traduïda com I (who have nothing). Amb certa tardança, es va incorporar al so dominant entre els cantants negres dels seixanta, va cantar What is soul? (1966) i va participar en el fugaç supergrup The Soul Clan (1968).

El 1975, reconciliat amb Atlantic Records, va retornar a les llistes. Acompanyat per Carlos Alomar, llavors guitarrista al servei de David Bowie, i altres músics joves, King va gravar l'incandescent Supernatural thing, de set minuts. Dos anys després, va provar amb els escocesos de l'Average White Band en un LP anomenat Benny and us que va generar èxits menors.

King va poder gaudir de la immortalitat de Stand by me: la cançó, potenciada per la pel·lícula esmentada i pel seu ús en una campanya publicitària, va tornar a ser número u a la Gran Bretanya el 1987. Aquell mateix any, va tornar a gravar Save the last dance for me va entrar novament a les llistes.

També es va beneficiar del fenomen de la beach music, l'equivalent nord-americà del northern soul britànic: un moviment nostàlgic, popular tant a Carolina del Nord com a Carolina del Sud, on es balla amb la seva varietat melòdica del soul. A part, King es va permetre capritxos com un disc infantil (I have songs in my pocket) i aproximacions al jazz (Shades of blue).