Les ‘serps d’estiu’ neixen a la primavera

El cas de les eleccions plebiscitàries va camí d'emular el de la històrica consulta no referendària del 9-N. O sigui, una cosa que acaba passant d'una manera o d'una altra encara que no es produeixi tal com es pretén ni doni lloc a un resultat tangible ni conseqüent. No es tracta d'una paradoxa ni d'un joc de paraules, sinó de l'enèsim i potser definitiu exemple del realisme màgic aplicat a l'acció política i institucional. És a dir, l'ús d'allò fantàstic, il·lusori o mític com a matèria real de la vida i el discurs quotidians. Hi ha molt d'èpic en aquesta insòlita versió del cèlebre moviment literari del segle passat, ja que exigeix heroisme i fins i tot risc, a més d'imaginació.

El fenomen és perceptible fins i tot entre els analistes. "No és fàcil explicar la política catalana a qui no en coneix l’entrellat. I, tot i així, costa", confessa Màrius Carol a La Vanguardia. "De vegades, la realitat supera la literatura i la unitat i el desordre s'interfereixen", afegeix el periodista citant Jean Rostand, abans de referir-se a Artur Mas i Oriol Junqueras com "un matrimoni de conveniència sobiranista, on tots dos marquen tant el territori que cada vegada comparteixen menys parcel·la". L'entrellat del cas es presenta sota l’eloqüent títol "un full de ruta i dos GPS", combinació tan cridanera i indesxifrable com el mateix esdeveniment del 27-S, si més no a data d'avui.

Xoc d’urnes?

Les càbales sobre el 27-S ja no només afecten el significat i els efectes de les eleccions autonòmiques anticipades, sinó la seva pròpia celebració en aquesta data, ja sigui pel virtual descarrilament del pacte amb ERC o la possible maniobra monclovita de fer-les coincidir amb les generals. Davant el xàfec d'especulacions desencadenat pel mateix Mas i les vagues al·lusions de Rajoy, la premsa s'ha bolcat en el rastre de la gran serp estival, que promet donar molt de si fins als primers dies d'agost, data límit per convocar a les urnes un dia tan assenyalat.

"No s'ha de descartar un xoc d'urnes el 27-S en dos escenaris simultanis, l'espanyol i el català, que són un", aventura David González al mateix diari. "Unes plebiscitàries Catalunya-Espanya en tota regla i a tot risc", suggereix l'articulista amb ànim d'explorar la inesperada "tercera via" electoral apareguda molt poques setmanes abans del vendaval de les municipals. Sense deixar Can Godó, però, l'historiador Borja de Riquer advoca per posposar in extremis les eleccions catalanes ("les estratègies polítiques sempre s'han de poder modificar si així ho aconsellen les circumstàncies") i rescatar la històrica fórmula de Solidaritat Catalana per formar un sòlid front unitari catalanista a les noves Corts sorgides de les eleccions generals.

"Sens dubte seria més factible pactar unes candidatures unitàries per a unes eleccions espanyoles que no, com s'ha vist, per a les eleccions catalanes", escriu l'historiador. "Unes candidatures unitàries catalanes podrien obtenir 30 o més diputats dels 47 escollits a Catalunya, i uns 12 senadors dels 16", prossegueix Riquer en la seva àmplia tribuna. "Una majoria aclaparadora: això sí que seria un autèntic plebiscit! I a més tindria un considerable impacte internacional i una gran incidència en la política estatal", conclou.

Les especulacions sobre el 27-S serpentegen en tots els fronts, dins i fora del país. "Escòcia s'entrega als independentistes", destaca l'Ara pocs dies abans de les decisives eleccions al Regne Unit. "Un estudi apunta que l'SPN (Partit Nacionalista Escocès) aconseguirà tots els escons als quals opta a Westminster", subratlla el diari en relació amb el nou paper estratègic dels secessionistes escocesos al Parlament britànic. Els comicis del 7 de maig ja desperten l’interès dels experts del laberint català i els seus resultats realimentaran sens dubte el debat intern en el context del futur nou escenari espanyol, sobre el qual reflexiona Borja de Riquer.

Plebiscitàries i ‘presidencials’

No serà fàcil clarificar els escenaris i compondre les peces del doble puzle polític. "No ens enganyem: el 27-S les eleccions seran plebiscitàries (ja veureu com el PP subratllarà la unitat d'Espanya) i també seran una mena de presidencials dins del sobiranisme", afirma Francesc-Marc Álvaro per acabar de sofisticar el repte electoral. "S'admeti o no, agradi més o menys, els electors que vulguin un Estat català independent també triaran qui volen posar al capdavant d'una operació històrica que [...] exigirà tanta intel·ligència com determinació i una gran capacitat de resistència", escriu l’influent articulista a La Vanguardia.

La nova batuda judicial a compte del ‘cas Innova’ ha tornat a deixar anar el tuf de corrupció i tràfic d’interessos en l’entorn del sistema de la sanitat pública a Catalunya

"Davant el dilema de si primer hem d'aconseguir la independència o bé decidir què fer-ne, el millor és que fem els dos processos al mateix temps", sentencia sense embuts a l'Ara Salvador Cardús, situat ja en l'horitzó del day-after i al marge de les càbales sobre dates i estratègies de la doble cita electoral de la tardor més calenta dels darrers temps. "Artur Mas camina cap al seu Waterloo?" s’interroga per la seva banda Juan Tapia a El Confidencial. "Està cometent el seu tercer error: el dubte i l'empantanegament", afirma el periodista. Mentrestant, el president de la Generalitat aguanta el tipus i reitera per activa i per passiva el seu compromís de treure les urnes el 27 de setembre, llevat que el molt gallec Rajoy donés la sorpresa a mitja escala.

"Artur Mas dubta que l’interessi un 27-S amb un full de ruta independentista fort; i sense llista única, ERC sempre cridarà més mentre gaudeix de la solvència que li brinda un pacte amb el partit que governa", argumenta el periodista . "Només pot inflexionar –i no li seria fàcil– poc després de les municipals i, per si de cas, està sembrant alguns dubtes; vol obrir una petita finestra", apunta Tapia.

"Estic segur que el 27-S votarem i guanyarem", repeteix impertèrrit Oriol Junqueras des del titular de portada d'El Punt Avui. El líder d'ERC segueix administrant i dictant a discreció el full de ruta cap al 27-S. "Si volem guanyar la independència no hem de canviar d'opinió perquè sembli que el senyor Rajoy també vulgui convocar unes eleccions", destaca el diari a partir de les declaracions de l’astut dirigent.

Corrupció i intolerància

La nova batuda judicial a compte del cas Innova ha tornat a deixar anar el tuf de corrupció i tràfic d'interessos en l'entorn del sistema de la sanitat pública a Catalunya. "Va haver d'arribar al Consistori [de Reus] una candidatura aliena al sistema (CUP) perquè es trenqués la llei del silenci; tot un símbol del que podia amagar-se sota la placidesa de l'oasi català", afirma El Periódico.

"Entre tots haurem d'assumir que la sanitat catalana està, ara mateix, sota sospita", escriu per la seva banda David Miró a l'Ara sobre l'afer, pel qual estan imputats dos directors del CatSalut i la major part de regidors de l'anterior consistori de Reus.

El fantasma de la intolerància acompanya la corrupció entre els mals atàvics del país. El deplorable episodi viscut a Almeria per l'entrenador de l'Eibar FC, Gaizka Garitano, fustigat per dos presumptes informadors per atendre en euskera les preguntes formulades en la llengua basca a la sala de premsa, ha tingut un ampli ressò en els mitjans catalans. El fet ha tornat a posar en relleu l'ocasió perduda pels constituents del 1978, que haurien fet un salt cultural històric establint l'oficialitat de totes les llengües reconegudes a l’Estat espanyol, amb el castellà com a idioma comú, i totes amb presència obligatòria en l'ensenyament de l'escola pública.

"No és un problema de comprensió: els periodistes que es van queixar per l'euskera segurament tampoc entenen el rus; però no s'haurien queixat; és una qüestió d'estatus de la llengua", escrivia Vicenç Villatoro a l'Ara. "Uns quants dels arguments sobre l'ús del català, en contra del català o de l'euskera, es disfressen de sofisticades teories sobre els drets individuals o la llengua compartida; però en el fons es poden resumir en una sola frase: porque estamos en España", afegia l'articulista. "Deu haver-hi poques coses més absurdes que posar-se en contra d'una llengua; és com posar-se en contra de la pluja, o de la sortida del sol, o de les marees de la mar, que són fets inevitables", deia Sebastià Alzamora.

L’Església (encara) mana

La llista no s'acaba aquí, a jutjar per l'enrenou al voltant de la cerimònia oficial a la Sagrada Família en memòria de les víctimes de la tragèdia de l'avió de Germanwings. "Un funeral d'estat, en un règim democràtic, regit pel principi d'aconfessionalitat, hauria de ser una cerimònia laica i no un servei religiós, ja fos catòlic o interconfessional", escriu Josep Ramoneda també a l’Ara. "En un país en què la jerarquia catòlica sempre es creu amb dret d'escombrar cap a casa, d'ocupar qualsevol espai que se li presenti, aquestes coses encara s'han d'aprendre", afegeix l'articulista.

"La polèmica torna a ressuscitar el ranci i mai ben resolt debat sobre el paper de privilegi que juga l'Església catòlica en un Estat la Constitució del qual garanteix la llibertat de religió i culte per a tothom", assenyala per la seva banda El Periódico. "El cardenal Sistach creu que no ha arribat l'hora", argumenta en canvi Jordi Llisterri, director de CatalunyaReligió.cat. "El sector eclesiàstic sap que el dia que es faci el primer acte oficial interreligiós s'hauran acabat per sempre les misses catòliques oficials o oficioses", afegeix l'articulista a les pàgines de l'Ara. "Això encara és impensable i la celebració de la Sagrada Família no podia servir de precedent: seria perdre la precedència catòlica en un país catòlic". Clar com l'aigua.