Baltimore es calma, però la ràbia subsisteix

Baltimore tornava a semblar, dimecres, una ciutat gairebé normal. Les escoles, els museus i els comerços van reobrir. La intersecció a l’avinguda Pennsilvània que va concentrar la majoria de les protestes arran de la mort sota custòdia policial del jove negre Freddie Gray tornava a ser això, una cruïlla de carrers.

Però les restes dels comerços cremats i saquejats, els casquets de les granades de gas usades per implementar el toc de queda o l'encara forta presència policial, reforçada per la Guàrdia Nacional, que no es desplegava a la ciutat des del 1968, recordaven que la situació dista encara de ser normal. L'equip de beisbol local, els Orioles, va jugar el partit ajornat des de dilluns. Però ho va fer a porta tancada. Ningú no abaixa la guàrdia en aquesta ciutat que seguirà sota toc de queda entre les deu de la nit i les cinc del matí el que queda de setmana.

La calma torna tímidament a Baltimore. Però la ràbia per la mort de Freddie Gray, que està sota investigació, segueix aquí. I no es deu només a la brutalitat policial contra els negres.

“Això és per en Freddie, però va més enllà d’en Freddie”, deia Malvin Towns, un jove afroamericà que en les protestes portava una pancarta amb el lema: “En Freddie no va morir en va. Drets civils ara”. Una demanda àmpliament compartida en una ciutat on la majoria afroamericana –el 64% de la població– és molt més pobra que la minoria blanca. Només al barri (negre) de Gray, Sandtwon-Winchester, el 51% de la població activa està aturada i el salari mitjà és menys de la meitat de la mitjana nacional.

“Frustració”, “ira” són els termes que més es fan servir per definir l'estat d'ànim dels joves afroamericans a Baltimore. I ells són els protagonistes de les protestes i disturbis en una ciutat incapaç d'oferir a aquest jovent sortides al cercle viciós de la pobresa, la falta d'oportunitats, les drogues i la presó, en què tants se sumeixen. El 89% de la població carcerària de Baltimore és negra, segons el Justice Policy Institute. La majoria no ha fet els 35 anys.

“Aquí hi ha una indignació que s’ha anat acumulant durant dècades i que ara, per fi, s'ha deixat anar”, assenyalava des del nus de les protestes Angel Castro, un activista d'origen mexicà que ha participat en totes les protestes que hi ha hagut des de la mort de Gray, el 19 d'abril.

El dubte rau en com canalitzar aquesta gran frustració que es resisteix a desaparèixer per convertir-la en un activisme efectiu que aconsegueixi els canvis socials que tots coincideixen a demanar. Almenys, el debat sembla que ha començat.

“Quin és el camí correcte, quin?”, preguntava una jove negra a un altre noi afroamericà en les concentracions de dimarts. “Estem farts de posar sempre l'altra galta. No hauria d'haver-hi policia. I punt!”, proclamaven uns joves alçant el puny cap als agents. “El que hem de fer és recuperar les nostres comunitats i parlar, educar-les. No es tracta només d'ells, es tracta de nosaltres”, els replicava un altre jove que s'interposava entre els més agitats i la fila policial que vigilava la concentració.

Christiane Smith, una jove mare afroamericana, escoltava amb el seu fill de cinc anys aquestes discussions. La solució? “No ho sé –va admetre– però volem que es faci justícia per a tots els homes que han mort a mans de la policia. I també per a nosaltres. Hem de fer alguna cosa, hem de canviar-ho”.

Des d'aquests mateixos carrers, el congressista afroamericà Elijah Cummings, cridava a tot Estats Units a prestar molta atenció a les veus de Baltimore.

“Aquesta és la veu dels drets civils d'aquesta generació i Amèrica hauria d'estar escoltant-les”, va dir el demòcrata. Si no, va reiterar davant les càmeres de la CNN dimecres, “Baltimore pot tornar a passar en qualsevol altre lloc”. I en qualsevol moment.