Salvem el Sant Gabriel!

Aquest món està organitzat a l’entorn d’una paraula: passió. És un món d’esforç i d’il·lusió a parts iguals. Futbol femení. Un esport exigent, amagat de la llum pública, amb uns resultats espectaculars: passió. Fa uns anys encara era complicat que una noia decidís jugar a futbol, la família arrufava el nas, la gent opinava que no era del tot adient: les noies s’hi tornen homenots, deien. Ara ja no: l’esport femení ha anat pujant esgraons i avui són celebrats els èxits indubtables de l'handbol, el waterpolo, el bàsquet, ja no diguem de nedadores fulminants com Mireia Belmonte. El futbol, però, s’ha quedat enrere, perquè no ha arribat al punt de visibilitat que endega un cercle virtuós de patrocinadors, publicitat i retransmissions, que és el que en definitiva normalitza la pràctica i la fa quotidiana i habitual.

Les noies del Sant Gabriel entrenen tres cops per setmana, amb disciplina franciscana. Aquest club és el petit al costat dels grans, el tercer en discòrdia entre el Barça i l’Espanyol, que tenen més recursos, sense anar sobrats perquè les inversions en futbol femení són minses. El club va néixer com un rebrot de l’escola del barri de Sant Gervasi, perquè un antic alumne va descobrir el futbol femení en els seus viatges als països nòrdics. Li va agradar i va decidir portar aquest esport a casa. Industrial, solter, amb ànima de mecenes, Joan Llandrich va crear el primer equip de noies a Sant Adrià de Besòs, on tenia la fàbrica familiar, on es movia tot el dia. Home generós, va estar dotant el club amb tot el que fes falta fins avui mateix, que la pròpia situació econòmica ja no li permet gaires floritures. El Sant Gabriel té nou equips, de totes les categories, des de la Primera Divisió –on competeix amb gegants com el Barça o l’Atlètic de Madrid– fins a les més petites, i la principal despesa són els desplaçaments. Pel que fa a la resta, ningú cobra un duro. Hem dit que és passió.

L’Eli ja fa uns anys que hi juga. Fa tercer d’ESO en un institut concertat de la zona alta. Avui toca entrenar a la Zona Esportiva La Mina, una instal·lació de notable qualitat, que té un camp petit i recollit a l’aire lliure. Aquí l’olímpic Gervasio Deferr fa fer gimnàstica dura als nois del barri, però el Sant Gabriel hi juga de visita. A les grades s’apleguen unes quantes famílies, mentre les noies corren per la gespa artificial seguint les ordres de Carlos Romero, que els fa fer fintes i exercicis amb extrema exigència. Les noies porten botes de colors elèctrics, com els jugadors del Barça. A l’equip hi ha noies d’arreu del país, moltes del Maresme, on hi ha una certa tradició, algunes del Tarragonès: el Sant Gabriel és tan bo que té capacitat d’atracció. També vénen ulladors del Barça a vigilar que no se’ls escapi cap nou talent: ja hi ha hagut fitxatges. En tot cas, noies del Sant Gabriel juguen a la selecció espanyola, que en dues categories són subcampiones d’Europa i del món. El pare de l’Eli, Lluís Boada, opina que el futbol femení està fent una progressió sorprenent i que hi haurà una mena d’epifania, de descoberta, ben aviat.

Llavors respiraran una mica, perquè el Sant Gabriel té problemes econòmics. Els desplaçaments, obligats en segones quines divisions, pesen molt perquè les lligues s’organitzen a nivell estatal. “Hem arribat a anar a jugar a Badajoz i tornar després del partit, per estalviar l’hotel”, comenta Boada en primera persona. És un dels pares apassionats, ho són tots. Tenen vides molt dispars, però el Sant Gabriel els dóna un punt de trobada, s’endevina un orgull compartit. Carlos Romero, l’entrenador, intenta fer-ne teoria: “Les noies són diferents, compensen més. No són tan viscerals com a jugadores, hi ha menys hormones al camp”. Diu que el fet de ser pare ell mateix l'ajuda a entendre la complexa emotivitat de les noies, que ell ha de transformar en el ciment que relliga l’equip. Aquí es barregen procedències, classes socials, expectatives de futur. L’Eli m’explica que vol ser psicòloga i que el seu referent és Marta Turmó, de la selecció. Tot sembla molt senzill.

Un camp sota les xemeneies

Deixem l’entrenament i anem a veure el camp oficial del Sant Gabriel, que és just al peu de les tres xemeneies de Sant Adrià, a l’altra banda del Besòs; avui hi juguen els nois, tots alhora: componen un formigueig de cames projectades darrere de múltiples pilotes, és difícil veure com s’aclareixen, com saben qui juga amb qui. Després hi entraran les noies grans, el primer equip, que ara mateix està lluitant per la permanència sense gaire angoixa. El senyor Llandrich els ha comprat roses, que s’esperen en un poal, prop del vestidor. Unes palmeres raquítiques voregen el camp, perfectament il·luminat. Toni Camacho és l’entrenador de les noies. És un antic jugador, també enamorat de la tasca que té encomanada: “A la vida, mentre es pugui, s’ha de fer el que t’apassiona”, diu, amb un somrís ample i satisfet.

Camacho creu que l’èxit del Sant Gabriel ve d’haver fet bé les coses. El futbol amateur és diferent del professional –allà on es cobra– perquè no hi ha tanta competitivitat, explica que aquí tot és vocació, però una mica més de cobertura mediàtica ajudaria. “TV3 i BTV haurien d’apostar-hi més”, reclama. La subvenció que la primera categoria del Sant Gabriel ha demanat a la Generalitat estaria més segura –encara no els han contestat– si hi hagués aquest ressò. Camacho també creu que les noies són una altra cosa. “Fan més pinya, però com que són més emotives, has d’anar molt en compte amb el que dius o fas”. Tenen un punt de fragilitat que s’ha de protegir, insinua. Les noies van trotant pel camp, els cabells recollits en cues bellugadisses: són àgils i esveltes.

De manera que som davant d’una aventura de final incert, perquè el club no podrà aguantar eternament sense aportacions oficials, com si en tots aquests anys no haguessin aixecat un edifici formidable de cohesió social, d’experiència humana i, en fi, de passió. “La permanència a Primera Divisió és essencial”, diuen com a comiat, “perquè és l’excel·lència que estira cap amunt tota la resta”. Ningú ha deixat de somriure en cap moment.