“Porta’m un nazi a casa”

El refugi predilecte, el més segur, calent i acollidor; la primera etapa d'una ruta secreta per fugir d'Europa i arribar a Sud-amèrica en algun dels vaixells de la naviliera Aznar que sortien des del port de Bilbao i transportaven les rates fins a llocs ignots on no arribaven els nassos dels espies aliats. Sota l'empara de l'Església i la protecció del règim de Franco, Espanya es va convertir des del 1945 en un dels caus més confortables de centenars d'agents de la Gestapo, l'Abwehr, la SD i les SS que fugien a la recerca d'un refugi segur.

Desenes de famílies acomodades, la majoria vinculades al règim i a la Falange, van acollir a casa durant mesos tipus alts i rossos que un dia tocaven el timbre dels seus domicilis i es presentaven embotits en un vestit de ratlla diplomàtica i amb una maleta de cuir a la mà. Mostraven una carta de recomanació i confessaven que no parlaven ni una paraula d'espanyol. Durant mesos, en ocasions anys, convivien amb les famílies sense que ningú els preguntés pel seu passat. Després desapareixien per sempre.

"Podria vostè ajudar-me a saber qui eren aquestes tres persones, dos homes i una dona, que durant un any van viure a casa nostra, a Bilbao? Només sé que es deien Otto, Hans i Helga. Creu vostè que van fer alguna cosa mal feta?”, em va escriure als noranta una senyora. Mai vam poder descobrir el secret d'aquells tres personatges. Ni el d'altres centenars que van viure experiències similars i l'enigmàtic rastre de les quals se l'ha endut el vent de la història.

“Espanyol! Difon aquest full! Són els jueus els que ordenen i manen a Rússia, Anglaterra i els Estats Units. No oblidem que aquesta guerra ha estat provocada pel judaisme, que és el veritable director de la política de les nacions que formen en la fila dels anti-Déu”. Fulls volanders com aquest distribuïts pels cinemes, cafès, parròquies i perruqueries per l'equip del director de la propaganda pronazi a Espanya, l'hàbil i elegant Hans J. Lazar, des de la seva oficina a l'ambaixada alemanya a Madrid, en un palauet al número 4 del passeig de la Castellana, van aplanar el camí perquè s'obrissin les portes als homes amb vestit i maleta que van aparèixer en silenci, però com una allau per tot Espanya. Les seves identitats no estan a les llistes negres redactades pels Aliats.

A l’agent Obermueller els policies el van acomiadar amb un sopar de gala i van cantar el ‘Danubi blau’”

Les llistes de repatriació dels Aliats en acabar la guerra demostren la importància d'Espanya com a refugi d'espies i criminals nazis. Estan escrites a màquina i en anglès i detallen l'adreça on residien i les seves activitats: torturadors, empresaris que col·laboraven amb Hitler, diplomàtics, agents de la Gestapo, Abwehr i les SS. Cap de rellevant dels 750 reclamats va ser lliurat. Tampoc el doctor Franz Liseau Zacharias, que vivia al número 52 del carrer Alcalá i la fitxa del qual deia: “Aquest home es fa dir doctor. En realitat va ser agent del servei de contraespionatge (l'Abwehr) involucrat en la compra d'animals del Marroc espanyol i de la Guinea espanyola per a finalitats experimentals a Alemanya, entre les quals la propagació de malalties horribles, com la pesta, als camps de concentració”.

"Porta'm un alemany, que jo l'amago a casa", em deia una amiga espanyola. Com ella, hi havia molta gent disposada a ajudar a canvi de res. "Una família sencera es va amagar en un petit hotel prop de casa meva", em confessava la dona d'Ivo Obermueller, cap de la secció naval de contraespionatge, inclòs en una llista negra i detingut per la pressió dels Aliats durant una setmana als calabossos de la Puerta del Sol. “El van tractar molt bé i el dia que se'n va anar li van oferir un sopar de gala en el qual els seus vigilants li van cantar el Danubi blau”.

Els noms i les històries dels nazis més rellevants que es van amagar i van morir en pau a Espanya són coneguts: León Degrelle, l'anomenat fill adoptiu de Hitler, l'avioneta del qual va aterrar a la platja de la Concha a Sant Sebastià el 1945; Otto Remer, el general que va salvar el cap nazi de l'atemptat el juliol del 1944; Otto Skorzeny, l'home que va alliberar Mussolini al Gran Sasso quan estava en mans dels Aliats; els SS Gerhard Bremer, Anton Galler i molts d'altres les tombes dels quals es poden visitar a Dénia (Alacant) i, sobretot, en cementiris d'Andalusia i Catalunya. Gairebé ningú coneix, en canvi, la identitat d'aquells centenars de visitants anònims que van tocar els timbres de moltes cases d'espanyols i després van desaparèixer. De ben segur que la gran majoria sí que van fer alguna cosa mal feta.

José María Irujo és periodista d'EL PAÍS i autor de La lista negra. Los espías nazis protegidos por Franco y la Iglesia (Aguilar).