Fem la Biblioteca Central al Vallès

La Biblioteca de Birmingham té un espai per celebrar noces. És certament injust destacar aquest fet perquè és un equipament cultural: permet l'estudi, la creació musical, el teatre i, entre moltes altres coses, llegir. Bon Sant Jordi, doncs! Som una humanitat hedonista a la qual el fet secular de tenir un llibre entre les mans li sembla poc, així que les biblioteques es van adaptant a ser contenidors multiusos que compten les visites per milions, com les fires, encara que la majoria no siguin lectors a seques. Aquest és l'Any de les Biblioteques, recordant la magnífica consigna de la Mancomunitat que establia que tot municipi havia de tenir-ne una i, en conseqüència, va inaugurar la primera biblioteca pública —noucentista, preciosa— a Valls, el 1918.

L'efemèride ha tornat a obrir el debat de la Biblioteca “provincial” de Barcelona, la construcció de la qual va a càrrec de el Ministeri però que no entra mai als pressupostos; tampoc el 2015, dit sigui de pas. Som l'única província sense biblioteca ministerial. Arribarà tan tard que ja es parla de construir un equipament polivalent, una revolució al món de les biblioteques, una cosa fins ara inèdita.

La pregunta és si Barcelona, que té la Biblioteca de Catalunya, necessita una biblioteca provincial: potser el canvi de funció, ampliant-ne els continguts, ens està dient que no. Hi ha altres obsolescències: la localització, que ha estat ambulant, està fixada en un espai vacant darrere de l'Estació de França —que també hauria de tenir una altra destinació: la ciutat no s'acaba mai. Però en la morfologia futura de Barcelona seria més intel·ligent un equipament cultural de primer ordre a la Sagrera, una mica com la nova Biblioteca Nacional de París va crear del no-res una centralitat. L'emplaçament previst és simplement omplir un buit. A la Sagrera li falten anys —també va a ritme de ministeri— però no podrà cobrar vida sense cobrar al mateix temps sentit, sentit urbà.

Les biblioteques es van adaptant a ser contenidors multiusos que compten les visites per milions

Ara bé, seguiria sent un plantejament convencional. La Biblioteca, a la qual anomenem Central per esquivar l'apel·latiu "provincial", no ha d'estar ubicada a Barcelona. La funció de coordinació la pot fer des de qualsevol lloc i se suposa que Barcelona juga les seves cartes amb vocació metropolitana. Siguem atrevits. Posem aquest gran equipament seguint el corredor del Vallès, que és una línia contínua de coneixement que passa per Sant Cugat, la Universitat Autònoma, el Sincrotró Alba que té adherit i una sèrie d'empreses capdavanteres situades al llarg de la B-30. Estic dient que la Biblioteca Central es faci a Terrassa. La ciutat vallesana té tradició cultural i, a diferència de la seva rival Sabadell, té tot un seguit de bons equipaments populars, el tipus de serveis culturals que estan destinats a la gent, especialment a la joventut, inclosa la formació. Sabadell, de fort teixit industrial, paga el preu d'haver tingut un alcalde mític i estimat, Antoni Farrés, que no tenia interès per la cultura: la seva aposta va ser la base popular dels barris, les necessitats peremptòries de la gent.

L'altre dia Oriol Nel·lo deia: "L'equilibri territorial no es calcula per on està situada la població —Catalunya té un problema que ja és irreversible— sinó pel grau d'equitat que presenta l'accés als serveis i a la renda". És una definició interessant, pròpia d'una persona que ha pensat molt en aquest tema des de l'acadèmia i des de les institucions. L'aberració de tenir la meitat i més de la població a l'entorn de la capital potser tampoc s'hauria evitat si hagués sobreviscut la democràcia, però és segur que la dictadura va empitjorar les coses perquè va destruir les planificacions fetes pels dos governs progressistes del país, el de la Mancomunitat i el de la República. Tenien vocació de distribució, precisament, però la gent va allà on hi ha oportunitats i durant anys —dècades— Barcelona s'ho ha menjat tot.

Redistribuir serveis i oportunitats no és mala idea ara que determinades coses es poden tornar a planificar, amb múltiples dades a la mà. I amb una mobilitat més eficient, com a mínim en projecte. Ara mateix s'està adequant al segle XXI el Pla General Metropolità, que per força ha de tenir una visió d'harmonia regional. És el gest concret el que mou després la resta de les coses: un punt de centralitat allunyat de la capital reordena el territori, obliga a facilitar desplaçaments, exerceix d'efecte crida a una nova qualitat i crea, en definitiva, país; que és una de les funcions de la capital. Ja va sent hora d'evitar privilegiar Barcelona amb la concentració de tresors que corren el risc de resultar redundants. Fixar la població jove en altres ciutats requereix un esforç de generositat i equilibri per part d'una capital acostumada a l'acumulació.

Patricia Gabancho és escriptora.