La ‘il·lusió’ de ser propietari

Com Mariano Rajoy, David Cameron, el líder dels conservadors britànics, confiava en la millora dels indicadors econòmics en l'última part de la legislatura per conjurar la irritació social que ha provocat l'austeritat i conquistar així el suport de la ciutadania en les eleccions del 7 de maig. Com Rajoy, Cameron ha intentat crear la “percepció” que el pitjor de la crisi ha passat i que a partir d'ara tot anirà bé gràcies a les polítiques aplicades. Però les enquestes, tant al Regne Unit com a Espanya, no donen senyals que aquesta estratègia estigui fent forat en el cos electoral. En la majoria dels sondejos, el partit de Cameron apareix empatat amb els laboristes, malgrat que aquests també són lluny d'haver superat la crisi de credibilitat i lideratge que els va fer caure del Govern. I a Espanya, les enquestes no només vaticinen l'enfonsament del PP, sinó un tauler electoral en profunda mutació.

Estant al poder, no resulta difícil orquestrar una estratègia destinada a modular una percepció positiva de la realitat. N'hi ha prou que tots els càrrecs del Govern i el partit surtin a repetir una vegada i una altra el mateix missatge per tots els mitjans possibles. Però ara xoquen amb un problema de credibilitat. Quines raons tenen els ciutadans per creure qui els ha enganyat tantes vegades? D'altra banda, es pot modular una determinada percepció a partir de la realitat, però no en contra de la realitat. En un país amb una taxa d'atur del 23,7%, en què prop del 40% dels aturats no cobren prestació i hi ha 730.000 llars sense cap ingrés, és difícil sostenir que hem sortit del pou. La gent té múltiples oportunitats de comparar el discurs oficial amb la pròpia experiència. Si tenim un atur juvenil del 52,4%, això significa que en totes les famílies hi ha un jove o més d'un amb el futur trencat. I que els pares estan tan preocupats per l'avenir dels seus fills com per les seves pensions.

Davant l'evidència que amb el ganxo de l'economia no n'hi ha prou per assegurar la reelecció, tant el partit de Cameron com el PP intenten un indici de gir social d'última hora. El Partit Conservador britànic va sorprendre fa uns dies amb un manifest electoral en el qual s'inclouen algunes mesures estrella destinades a captar/comprar el vot de les capes mitjanes ferides en el poder adquisitiu, però també dels segments de la working class que es mostren indecisos. Mesures com la supressió de l'impost de successions per a herències inferiors a un milió d'euros o la concessió de 30 hores setmanals de guarderia gratuïta per a famílies en què treballen tots dos pares. Però la que més ha sorprès és una mesura que ressuscita com cap altra l'esperit de Margaret Thatcher: l'anomenat dret de compra pel qual la dama de ferro va permetre que molts adjudicataris d'habitatges públics de lloguer n'obtinguessin la propietat a preus reduïts.

Cameron mira de captar vots donant el ‘dret de compra’ a 1,3 milions de beneficiaris d'habitatges socials

El Partit Conservador promet satisfer ara “la il·lusió de ser propietaris” a milers de famílies humils atorgant el dret de compra als qui es beneficien d'un habitatge social, ja sigui públic o promogut per associacions privades sense ànim de lucre. En total, 1,3 milions de famílies podran acollir-se, si guanya el Partit Conservador, a aquesta mesura, que suposa un regal important, ja que podran comprar l'habitatge amb un descompte del 70% del preu de mercat. I vendre'l més tard, és clar, si escau. S'ha improvisat així una espècie de politja per la qual es permet l'“ascens” social d'uns quants, ara que el veritable ascensor social, el de la redistribució de la riquesa, està aturat, amb la qual cosa es crea l'aparença d'un repartiment de la prosperitat que no és tal. Per descomptat, els possibles beneficiaris estaran temptats de votar Cameron, perquè tenen molt a guanyar-hi. Però la mesura és profundament antisocial. Primer perquè elimina en un moment un extens parc públic d'habitatges que ja existeix i que, quan es privatitzi, deixarà d'estar disponible per donar recer els més necessitats. Els qui tenen adjudicat un habitatge social no tenen cap problema de sostre. Fer-los propietaris no resol cap problema social. I en segon lloc, perquè suposa convertir directament en benefici privat un bé públic construït amb l'esforç de tots els contribuents.

Cameron continua així les polítiques de privatització de béns públics que va emprendre Margaret Thatcher, que han tingut conseqüències nefastes. L'exemple paradigmàtic és el que ha passat amb els trens de rodalies. El servei ha empitjorat i el seu cost s'ha fet prohibitiu, per això ara Cameron promet congelar-ne les tarifes. L'encariment de l'habitatge ha expulsat de Londres molts antics residents que hi continuen treballant. L'abonament anual de tren des d'una distància de 80 o 100 quilòmetres, un cosa habitual, costa 7.000 lliures a l'any. En lloc de promoure polítiques per facilitar habitatges assequibles, llança la promesa que els qui ja tenen un habitatge social podran aconseguir el somni de ser propietaris. I tal vegada fins i tot especular-hi. És la típica recepta neoliberal de convertir els béns comuns en benefici privat, creant la il·lusió que tots tenim dret a un pastís que en realitat es reparteix cada vegada entre menys.