Quan les mares tiraven els seus fills al riu

El document és esfereïdor. Vint-i-vuit pàgines plenes de noms acompanyats de la data i el motiu de la mort. Triada una a l'atzar, apareixen diverses famílies –els Gaut, els Schubert (mare i filla), els Rienaz (també mare i filla)…–. Tots van morir el 8 de maig del 1945. I tots per una mateixa causa: suïcidi. Som al Museu Regional de Demmin, una petita ciutat del nord-est d'Alemanya que aquests dies reviu els seus dies més dramàtics. En els últims mesos de la II Guerra Mundial, quan la victòria final anunciada tantes vegades per Adolf Hitler semblava cada vegada més irreal i l'Exèrcit Roig estava a l'aguait, entre 700 i 1.000 ciutadans de Demmin –que llavors tenia uns 15.000 habitants– van preferir morir abans que viure en un món on els nazis no governessin. Va ser el suïcidi massiu més important en la història d'Alemanya.

Bärbel Schreiner, llavors una nena de sis anys, va estar a punt de caure víctima d'aquesta bogeria col·lectiva. Però el seu germà va aconseguir que la seva mare no fes amb els dos nens el que tants pares feien aquests dies. “Mama, nosaltres no, oi?”, recorda Schreiner que va dir el seu germà, mentre observava el riu Peene, ple de cadàvers. “Encara recordo l'aigua envermellida per la sang. Sense aquestes paraules, estic convençuda que la meva mare ens hauria ofegat a tots dos”, assegura amb la veu entretallada aquesta dona de 76 anys.

El cas de Schreiner no va ser excepcional. Una onada de suïcidis va recórrer Alemanya entre els mesos de gener i maig de 1945. No existeixen xifres exactes, però els historiadors calculen que entre 10.000 i 100.000 persones van prendre aquesta decisió. En llevar-se la vida, era habitual que els adults s'enduguessin també els seus fills. És el que va fer Joseph Goebbels, ministre de Propaganda i canceller en els últims dies del Tercer Reich, quan ell i la seva dona, Magda, van enverinar els seus sis fills.

S'ha escrit molt sobre la immolació dels líders nazis. A més de Hitler, de qui el 30 d'abril es complirà el 70 aniversari de la mort, i de Goebbels, també es va llevar la vida el cap de les temibles SS, Heinrich Himmler. Però fins ara no s'havia posat gaire atenció als ciutadans del carrer que van seguir la destinació dels seus fanàtics líders. Precisament aquest desconeixement sobre la tragèdia que van viure milers de persones anònimes va portar l'historiador Florian Huber a escriure Hijo, prométeme que te vas a disparar. L'èxit del llibre, que en dos mesos ha venut més de 20.000 exemplars, ha sorprès fins i tot l'autor.

“Vaig estudiar història i mai havia sentit parlar d'aquest episodi tràgic. Un dia vaig veure en un llibre un peu de pàgina que esmentava l'onada de suïcidis dels últims mesos de la guerra i vaig decidir investigar”, explica en una cafeteria berlinesa. Però, què és el que va portar aquests homes i dones del carrer a disparar-se un tret, a penjar-se d'un arbre o a tirar-se al riu més proper? Por per les represàlies dels vencedors? Fanatisme nazi? O sentiment de culpa pels abusos de 12 anys de nacionalsocialisme i sis de guerra? “Una barreja de tots aquests factors. També hi va influir un efecte psicològic que converteix el suïcidi en contagiós, gairebé com una infecció. Si veus que en aquesta cafeteria tothom comença a matar-se, potser t'ho plantejaries tu també”, respon.

“Mama, nosaltres no”, va dir el germà de Schreiner quan va veure els morts al riu

L'epidèmia suïcida es va estendre per molts racons d'Alemanya, però per què va afectar sobretot algunes zones, com l'est del país, i molt especialment llocs com Demmin? Huber desgrana la barreja de circumstàncies històriques i geogràfiques que van convertir aquesta localitat en una ratera de la qual era impossible escapar. “Envoltada per tres rius, forma una espècie de península. En la seva fugida, els jerarques nazis van dinamitar els tres ponts existents. Així que quan van arribar els soviètics, no podien continuar avançant. Els soldats de l'Exèrcit Roig van arribar el 30 d'abril, desitjosos d'abandonar ràpidament Demmin per celebrar la festa de l'1 de maig”, explica.

Just el mateix dia en què Hitler es disparava un tret al seu búnquer a Berlín, els soldats rojos cremaven Demmin i el pànic s'estenia. Els anys de guerra, les ganes de revenja i la beguda que va córrer aquesta nit fomentaven la violència dels soviètics. El resultat d'aquest còctel va ser terrible. Huber assegura que els rius van fer de cementiris durant setmanes, i que els treballs per treure els cossos de l'aigua es van allargar entre maig i juliol d'aquell any. “Els testimonis recorden gent penjada als arbres pertot arreu”, afegeix.

Una barreja de fanatisme nazi, por i contagi explica la bogeria col·lectiva

El patiment dels civils alemanys durant la guerra –ja siguin les violacions de dones o els bombardejos de ciutats com Potsdam, del qual aquesta setmana s'han complert 70 anys– és un tema complex. És indubtable que molts innocents van patir-ne les conseqüències, però aquest patiment també serveix de pretext per als neonazis, que continuen tractant de confondre i igualar el dolor del poble agressor amb el dels agredits.

Això mateix passa encara avui a Demmin. Des de fa una dècada, cada 8 de maig, dia de la capitulació, un petit grup de manifestants proper al partit d'ultradreta NPD recorden les víctimes alemanyes. “Durant els anys del comunisme, això era un tema tabú. Ningú volia recordar les violacions o crims comeses pels soldats que ens van alliberar del feixisme. I ara els neonazis també utilitzen el dolor passat per a les seves finalitats”, explica Petra Clemens, la directora del museu, envoltada de vestigis de la història de la zona. En aquesta castigada ciutat de l'est d'Alemanya, l'atur afecta el 17% de la població (un percentatge altíssim per a un país on la mitjana és del 6,9%) i l'alcoholisme fa estralls.

Demmin va ser potser el cas més extrem de bogeria col·lectiva que va envair el país els primers mesos de 1945, però no l'únic. A Berlín es van registrar aquell any 7.000 suïcidis, dels quals gairebé 4.000 es van produir al mes d'abril. En el seu llibre, Huber recull testimonis dels que van associar les seves pròpies vides a la fi del nacionalsocialisme. Com el professor Johannes Theinert i la seva dona Hildegard, que van començar a escriure un diari el 1937, l'any següent de casar-se. L'última entrada està datada el 9 de maig de 1945. “La crisi s'acaba. Les armes callen”, anota Hildegard. Aquest mateix dia, Johannes va disparar a la seva dona i després a si mateix. L'última entrada del diari que algú va trobar després de la seva mort deia: “Qui es recordarà de nosaltres, qui sabrà com hem acabat? Tenen algun sentit aquestes línies?”.