‘The Big Bang Theory’ i la seva realitat científica

La ficció ha donat a David Salzberg un púlpit que difícilment li ofereix la classe de la seva facultat. La física i l'astronomia que imparteix a la Universitat de Califòrnia li han donat l'oportunitat de portar les seves investigacions a l'Antàrtida o col·laborar en l'experiment del Gran Col·lisionador d'Hadrons. Aquest món va trencar les seves costures quan el 2006 “l'amic d'un amic d'un amic” li va demanar que assessorés els guionistes de la sèrie The Big Bang Theory, l'audiència de la qual va arribar en la setena temporada als 20 milions d'espectadors.

Salzberg ha tornat a pujar aquest divendres a la tarima d'una classe, amb taula, pissarra i projector. Però els alumnes de Física de la Universitat de Barcelona, que han omplert a vessar l'aula 105, amb prou feines podien deixar d'escoltar el relat que anava traçant un tipus divertit i bromista, que comença a desgranar un amplíssim currículum definint-se com una “partícula”, cosa que per descomptat inclou “l'astropartícula”. Salzberg ha anat a la facultat aprofitant la seva visita a la capital catalana per participar en el Saló del Còmic, que aquest any està especialment dedicat a la ciència-ficció.

L'auditori ha escoltat entotsolat alguns dels secrets de la sèrie. “Jo no escric ni faig els acudits; potser algun”, ha ironitzat Salzberg. Però cap broma, situació absurda, conversa o experiment d'en Sheldon, en Leonard, en Raj o en Howard passen per la seva taula. Ho il·lustra amb algun vídeo, com quan en Leonard presumeix davant la Penny de poder fer levitar una oliva dins d'un got que abans s'ha encarregat d'agitar. “Això és la força centrífuga”, es defensa ella. “Centrípeta”, li replica en Leonard. L'auditori, entregat, deixa anar una enorme riallada. El professor afirma que al principi ho tenia fàcil: els quatre protagonistes es dedicaven a àrees del coneixement que controla. “Els problemes van arribar amb els nous personatges”, admet. És a dir, quan van aparèixer biòlegs moleculars o neurocientífics. I aquí, reconeix, es va cometre alguna patinada.

Els guionistes i els actors van anar a la facultat de Los Angeles en la qual imparteix classes per conversar amb estudiants i investigadors. Fins i tot van visitar algun dels seus apartaments per inspirar-se per al decorat. La seva feina, explica, consisteix a atendre les seves trucades i correus, indicar on poden comprar materials o enviar vídeos o fotografies sobre les situacions que es proposen recrear. Però la prova definitiva és al plató. Es triga unes tres hores per gravar un episodi de 22 minuts. I es comprova si els acudits funcionen o no. Malgrat que, insisteix, ell no escriu els acudits, Salzberg ha aconseguit fer picades d'ullet a través de la pantalla. Un dia, narra, va posar a la pissarra de l'aula a la qual acudeixen els protagonistes la solució a un examen dels seus alumnes. D'altres vegades ho fa a través d'algun contingut científic que proposa per al guió.

Un estudiant li pregunta si ser assessor d'aquesta sèrie és el més a prop que pot estar un físic de ser famós. Es grata el cap. Potser ell no ho és tant. “És curiós, entenc que els actors no tenen el seu correu a l'abast de tot el món, però jo sí. I no m'arriben gaires correus”, diu. Però també és conscient que aquesta sèrie té una audiència infinitament superior a la de qualsevol treball acadèmic. Molts teleespectadors, per exemple, ja deuen haver teclejat a Google les paraules “matèria fosca” a la qual que es refereixen els personatges de la sèrie. I posa l'exemple d'una estudiant de secundària de Chicago, l'Olivia, que es va posar a calcular la velocitat a la qual girava la Terra al voltant del Sol a partir d'una escena. La dada de la qual partia per fer-ho era complicada: els cinc segons que durava un petó que en Leonard li va fer a la Leslie. Però ho va fer. Els càlculs no li sortien i va enviar un correu a Salzberg. I ell encara el guarda com una relíquia.