Una altra foto per a la història (i en van...)

La maquinària s'ha tornat a engegar. Els mitjans de comunicació públics catalans han estat cridats a files per tornar a escalfar els ànims. Som davant l'enèsima foto, l'enèsim document històric firmat pels mateixos protagonistes de sempre: el president de la Generalitat, el líder-de-l'oposició-i-soci-de-govern (prodigiós sintagma), més les responsables de les entitats civils encarregades d'organitzar-les-massives-manifestacions-espontànies (un altre prodigiós sintagma) per donar suport al que calgui quan se'ls digui. En aquesta ocasió falten alguns protagonistes, però ja s'aniran sumant a la foto, en un degoteig previsible. Què els ha reunit? L'objectiu, així mateix històric, que s'anuncia durant tota la legislatura. Ja tenim un full de ruta que, en realitat, igual que l'anunci de la convocatòria d'eleccions autonòmiques, sembla més pensada per escapar dels problemes del passat que per encarar el futur del qual diu que parla.

Efectivament, després de setmanes en què no deixava de créixer el rumor que finalment, en vista de les pèssimes previsions de les enquestes, les anunciades eleccions no tindrien lloc, Mas ressuscitaria l'argument que sense llista única no tenia sentit l'avançament electoral, i anunciaria no només que pensava esgotar la legislatura, sinó que renunciava a presentar-se un altre cop com a cap de llista de CDC (o com s'anomeni en aquell moment el partit), aquest document ha operat com un desmentiment rotund. (En tot cas, algun fonament havia de tenir el rumor quan un polític que no té res de principant com és Alfred Bosch va cometre la relliscada de ressuscitar el debat de la llista única pocs dies abans que es fes públic el full de ruta en qüestió, i va rectificar tot seguit de manera tan maldestra com precipitada).

Anomenen full de ruta al que en el fons no és res més que un trist tripijoc per continuar en el poder sigui com sigui

Per descomptat que l'acord s'ha presentat com una reafirmació dels propis postulats, un fet que acostuma a constituir l'indici inequívoc d'una rectificació encoberta. D'antuvi, el referèndum, fins ara ineludible, ha passat a la història. Ha deixat de ser òbvia la necessitat de preguntar al poble de Catalunya per saber quina opinió té respecte al futur del seu encaix a Espanya. Tot i que, ben mirat, potser la cosa no ens hauria de sorprendre, tenint en compte que CiU va obtenir el poder fa dos anys sense esmentar en el seu programa la independència, cosa que no li està impedint construir estructures d'Estat “per si de cas”.

Però la rectificació vergonyant que ara es planteja no és menor. Emprendre el camí de la independència amb una simple majoria parlamentària (fins i tot ajustada) no té res a veure amb els casos d'Escòcia i el Quebec, que fins avui eren utilitzats com a precedents del que es volia fer a Catalunya. En tots dos casos es donava per fet que no n'hi havia prou amb majories de representants –per més àmplies que poguessin ser– per iniciar aquesta mena de processos: calia consultar directament la ciutadania, explicar els vots un per un.

Doncs bé, els nostres responsables públics, a l'avantguarda de la innovació política també en aquest punt, han decidit que es poden saltar aquest tràmit molest. De manera que no només se li estaria exigint a la independència menys suport (n'hi hauria prou amb un sol diputat, que bé podria portar el cognom de Tamayo) que a la reforma de l'Estatut (per la qual es requereixen dos terços), sinó que –més greu encara– també es podria donar el cas, certificat per l'últim sondeig del CEO, que, havent-hi majoria de ciutadans en contra de la independència, la llei electoral permetés als independentistes engegar-la.

Tot plegat desprèn una aroma inconfusible d'incompetència política. Després de dos anys repetint que la independència era l'única sortida possible perquè amb el PP no hi havia res a fer (com si la seva majoria absoluta hagués de durar eternament i no es posés a prova en acabar cada legislatura), en el moment en què sembla clar que, com a mínim, perdrà aquesta posició parlamentària privilegiada i que, en tot cas, resulta molt probable que es puguin constituir majories favorables a alguna forma de reformisme constitucional, la proposta de l'oficialisme català transmet la sensació de qui lamenta que es pugui obrir un nou escenari polític.

El dia de l'anunci Francesc Homs –que va tenir molt interès, ell sabrà per què, a destacar que aquest full de ruta no era una proposta sorgida del govern de Convergència, però que se la feia seva– va ser preguntat per la situació que s'obriria després dels 18 mesos programats, i la seva resposta va cridar l'atenció: no podia contestar perquè probablement llavors hi haurà un altre portaveu. La cosa tindria la seva gràcia, si no fos perquè el pati no està per brocs. Parlen com si es dirigissin a les generacions futures els que viuen al dia. I anomenen full de ruta al que en el fons no és res més que un trist tripijoc per continuar en el poder sigui com sigui.

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofia Contemporània a la UB.