“El sistema capitalista deixa prou marge per a la renovació”

Durant els anys noranta es va posar de moda el Consens de Washington, una síntesi de les opinions que compartien els gurus econòmics més influents de Washington, en particular els del Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial i el Govern nord-americà. El Consens prescrivia les mesures que havien de prendre els governs perquè les seves economies prosperessin. Molts països van adoptar la fórmula (o, almenys, van anunciar que seguirien aquesta dieta): lliure comerç i inversions, prudència fiscal, privatitzacions, etcètera. Però van arribar les crisis financeres: Mèxic, Rússia, Brasil, Tailàndia i moltes altres. El culpable? el Consens de Washington. Així, els mateixos polítics que abans l'encomiaven es van transformar en crítics ferotges. Anys després, la crisi econòmica de 2008 va contribuir a desprestigiar encara més qualsevol idea emanada de Washington (o aprovada per Washington). A més, en aquest món ple de fractures polítiques, els consensos s'han convertit en una espècie en perill d'extinció.

No obstant això, en preparar-me per entrevistar a Christine Lagarde, qui va ser ministra d'Economia de França i qui des de 2011 dirigeix el Fons Monetari Internacional (FMI), em vaig adonar que ha aparegut un nou consens, no en relació a les polítiques econòmiques a seguir sinó pel que fa a ella: el Consenso sobre Lagarde. Christine Lagarde, de 59 anys, és “intel·ligent”, “competent”, “encantadora”, “dura”, “bona gestora”, “honrada”, “ambiciosa”, “elegant”, “atractiva”. Aquestes són algunes de les qualitats que solen emprar per descriure-la altres líders econòmics, polítics, periodistes, coneguts i col·legues. “Brilla”, va dir el professor francès Dominique Moisi. El nom de Lagarde apareix també de forma habitual en les llistes dels més poderosos del món, i forma, juntament amb Angela Merkel i Janet Yellen –governadora de la Reserva Federal dels Estats Units– el trio de dones més poderoses del planeta.

Em cito amb Lagarde al seu despatx, a Washington. Està acompanyada per tres membres del seu equip (que no pronunciaran ni una sola paraula en tota l'estona) i comença per oferir-me un dàtil. Amb el seu vestit vermell i arracades a joc, pot ser que no brilli, però per descomptat el seu vermell contrasta amb els colors grisos de rigor a les oficines del poder a Washington.

Li llegeixo la llista d'atributs que solen aplicar-li i li pregunto si està d'acord amb el Consenso sobre Lagarde. “No estic segura amb el d' "ambiciosa'”, s'apressa a contestar. “Bé... miri on està”, li dic, mentre recordo –encara que no ho esmento– la feroç campanya que va fer amb diferents països, des de la Xina fins al Brasil i des de Rússia fins al Japó, amb la finalitat d'obtenir els vots necessaris per ser nomenada directora gerent de l'FMI. “Si sóc intel·ligent o atractiva, són uns altres els qui han de dir-ho, però la meva reacció al fet que em titllin d'ambiciosa es deu al fet que em sembla sorprenent i totalment equivocat”, insisteix. Creu que l'ambició no ha tingut gaire a veure amb la seva brillant trajectòria tant en el sector privat com en el públic, en dos continents, com a advocada i com política. Els llocs de responsabilitat han estat una constant en la seva vida. Tanmateix, diu que no se sent poderosa. “Tant de bo”, afegeix, “perquè, si ho fos, podria reduir la desocupació, crear les condicions per al creixement, introduir més sentit comú en unes sales amb massa testosterona i massa egos... Són coses que m'encantaria fer però no puc”.

La recuperació de l'economia mundial

El món ha entrat  en un llarg període de creixement lent, la qual cosa els economistes anomenen estancament secular? Lagarde diu que prefereix el terme “nova mediocritat” per descriure la situació. Explica que en els últims dos anys, i aquest any també, l'economia mundial ha crescut a una mitjana del 3,5%, exactament el mateix ritme que va créixer de mitjana els últims 20 anys. És a dir, que la situació actual no és gaire diferent a la norma en dues dècades. El que ha canviat, adverteix Lagarde amb preocupació, és la naturalesa d'aquest creixement. “No està creant els llocs de treball necessaris i la insuficient creació d'ocupació es distribueix d'una forma que no respon a les necessitats. Tampoc està estimulant la productivitat, i el que és sorprenent és que els països emergents, que podrien estar creixent molt més acceleradament, no ho estan fent”.

Quan li pregunto si aquest creixement insuficient té alguna cosa a veure amb els programes d'austeritat adoptats en molts països després de la crisi de 2008, Lagarde respon que, al seu judici, el debat entre austeritat i creixement és fals. “No s'exclouen entre si. És possible tenir disciplina fiscal i un creixement fort”, assegura. El pragmatisme, que li fa conciliar postures que uns altres consideren irreconciliables i evitar posicions rígides, dogmes i prejudicis ideològics, són unes altres de les qualitats que nodreixen el Consenso sobre Lagarde.

És la mateixa actitud que manté quan parla de les desigualtats econòmiques, un assumpte que no solia ser prioritari per l'FMI. Christine Lagarde li ha dedicat molta més atenció i està especialment interessada en les conseqüències que tenen per a les dones les polítiques que recomana el Fons. Thomas Piketty, el famós economista francès, opina que l'augment de les desigualtats econòmiques es deu a forces molt arrelades al sistema capitalista. Hi està d'acord, ella? Lagarde evita refutar directament l'argument de Piketty i diu: “Crec que el sistema capitalista deixa prou marge per a la innovació i dono gran valor a les forces dels mercats, però en un entorn normatiu que proporcioni als governs les eines necessàries per reaccionar davant les desigualtats”. Se sol dir que la tecnologia, el comerç internacional, el sistema financer i les polítiques governamentals són els motors principals de la desigualtat. Quin d'aquests factors considera que és més culpable? “La tecnologia”, replica, “però també el món de les finances, en què es concentren recursos immensos en mans d'un petit grup. I també afegiria la cultura. Sobretot, quan la cultura limita les oportunitats de les dones. I la corrupció, per descomptat”.

El món de les finances i el comportament dels financers són temes que l'irriten. En una ocasió vaig ser testimoni de la seva impaciència amb els banquers a Davos, la reunió anual de dirigents empresarials i governamentals. Llavors era ministra d'Economia de França, i la crisi financera mundial estava en el seu pitjor moment. Diversos dels principals banquers mundials van prendre la paraula per felicitar-la per com de bé ho estava fent. Lagarde els va interrompre amb brusquedat i els va dir que deixessin de felicitar-la, que es dediquessin a fer bé la seva feina i comencessin a concedir préstecs una altra vegada. Era necessari que el crèdit comencés a fluir per estimular l'economia, però els bancs, poc inclinats a assumir riscos en un ambient de tanta incertesa, havien deixat de prestar diners, i per tant, havien empitjorat la situació. Quan ara esmento aquesta anècdota, ella assenteix i riu: “Sí, ja ho sé. Aquell dia no em vaig guanyar massa amics que diguem”.

"Aquest creixement és mediocre, no està creant els llocs de treball necessaris"

Li preocupa que les càrregues i costos de la crisi financera hagin recaigut desproporcionadament sobre els pobres i la classe mitjana i molt menys sobre els banquers i financers que van prendre moltes de les decisions causants del problema? “Sí, em preocupa molt”, respon, “i per això hem treballat per canviar la situació. Abans, quan un banc entrava en dificultats i necessitava un rescat, aquest es feia amb diners dels contribuents. Ara hem creat un sistema que fa recaure els costos sobre els accionistes de les institucions financeres que pateixen aquestes dificultats”.

És ara més segur el sistema financer mundial? “Sí; avui, els governs tenen les bases legals, la competència i l'autoritat per actuar de forma més eficaç”. Li preocupa l'elevadíssima concentració d'actius financers en unes quantes institucions de gran grandària? “Sí, per dues raons. Quan era una jove advocada, em vaig formar en dret de la competència i vaig aprendre que la concentració limita les possibilitats de competir, i que això és dolent. La meva segona preocupació és que, després d'haver ocupat llocs de direcció, penso que les organitzacions massa grans i complexes es tornen difícils de gestionar i, si no es va amb compte, poc transparents”.

Crisis a la zona euro

El projecte europeu té fallades estructurals? Pot ser estable un continent amb una moneda única per a diferents països amb economies encara massa fragmentades, cadascun amb les seves normatives i les seves pròpies polítiques fiscals? “El que descriu vostè és el passat”, assegura, “perquè, des de la crisi financera, Europa ha progressat enormement i ha abordat molts problemes com aquests que esmenta; el resultat és que el projecte europeu és avui més sòlid que mai”.

"El projecte europeu és avui més sòlid que mai"

És possible, li dic, però la veritat és que molts europeus, en llegir aquesta entrevista, es preguntaran: ‘En quin món viu aquesta senyora?’ Molts no tenen feina, la seva xarxa de protecció social ha desaparegut o està amenaçada, el futur dels seus fills no és optimista, les desigualtats són cada vegada més grans, les tensions socials van en augment. Com pot demanar a aquesta població frustrada i preocupada que se senti satisfeta amb les reformes de les quals parla?

“Ho sé. Estic parlant del projecte europeu, no dels avanços. El projecte europeu està més consolidat, és més fort i disposa de millors defenses. Això significa que han millorat les condicions per al creixement i la prosperitat? Encara no. Però s'ha treballat molt a les àrees monetària i fiscal. I s'ha avançat molt en això. Encara queda molt per fer en matèria de reformes estructurals, sobretot respecte a les inversions en infraestructures. Aquestes dues palanques –les reformes estructurals i la inversió en infraestructures– són absolutament necessàries per estimular el creixement, però els responsables polítics no les han utilitzat tant com ho haurien hagut de fer”.

"És possible tenir disciplina fiscal i creixement, no són excloents"

Què n'opina d'Alemanya? En el passat, Lagarde no ha dissimulat la seva frustració amb Angela Merkel i la seva negativa a prendre mesures més agressives per estimular les economies europees. Aquesta resistència forma part de la ideologia de Merkel?, pregunto. Després d'una llarga pausa reflexiva, Lagarde explica que no està segura que sigui alguna cosa ideològica, sinó, més aviat, “una mentalitat molt comuna entre els contribuents alemanys”. Enumera tots els avantatges que ha obtingut Alemanya d'Europa –des de l'euro fins a la circulació més lliure de la mà d'obra– i diu que tots aquests factors han impulsat la seva economia, basada en les exportacions. S'apressa a destacar que està havent-hi canvis que li semblen positius: els salaris han pujat a Alemanya, i això vol dir que els costos laborals de les seves exportacions estan a un nivell més similar als de la resta d'Europa. També aprova que Alemanya estigui engegant programes ambiciosos d'inversions en infraestructures. Fins ara, les inversions públiques alemanyes han estat molt inferiors a les d'altres països europeus.

Lagarde, els homes i les dones

Lagarde ha parlat molt sobre la necessitat de situar més dones en llocs de poder i, en general, crear més oportunitats per a elles. També ha deixat clara la seva decepció pel fet que, dels 24 membres de la junta de governadors de l'FMI, 23 siguin homes. “No puc corregir-ho, perquè els nomenen els seus respectius governs, però m'alegro que en els llocs directius del Fons ara hi hagi moltes dones”, diu.

"Hi ha sales amb massa egos i massa testosterona"

Per Lagarde, designar dones per a llocs de responsabilitat no és solament qüestió de justícia. Està convençuda que les dones tendeixen a gestionar el poder millor que els homes. I mai no li ha fet por dir-ho en públic. Li llegeixo algunes declaracions que ha fet sobre aquest tema: les dones són més incloents a gestionar i tendeixen més a crear consensos, són millors líders en temps de crisis, administren millor els riscos, compaginen millor diferents tasques, presten més atenció al detall i, al mateix temps, tenen una visió més global de la vida. Així mateix ha dit que, per contra, els homes tenen l'obstacle d'uns egos immensos i massa testosterona.

Aquesta no és una postura sexista?, li pregunto.

“No, és la realitat”, contesta sense immutar-se. “És una cosa que he vist amb els meus propis ulls durant la meva vida professional, quan he estat advocada, gerent d'una gran institució internacional, ministra d'Economia i directora de l'FMI. Intento animar uns altres al fet que posin a prova les dones i els ofereixin l'oportunitat de manar, perquè poden fer-ho, i bé”.

Lagarde s'ha mostrat també molt partidària de la idea d' “anar cap a endavant”, que les dones busquin activament oportunitats, pressionin per tenir més opcions i lluitin per aconseguir millors condicions de treball. “Crec que les dones, de vegades, som el nostre pitjor enemic, en el sentit que no tenim en nosaltres mateixes la confiança que solen tenir els homes. És freqüent que comencem una frase dient “Lamento dir-li que...”, o “Puc dir alguna cosa?” Fixi's –és molt interessant– que els homes, en general, no ho fan. Diuen el que volen dir. Pensen que això és el que s'espera d'ells. Mentre que les dones volen persuadir, demostrar els seus arguments. En aquest sentit, jo animo les meves col·legues femenines a tenir prou seguretat per llançar-se”.

"Tinc la intenció d'arribar fins al final del meu mandat"

Hi ha un altre debat en el qual ella també ha intervingut, li dic, sobre si les dones poden “tenir-ho tot”. Poden tenir una carrera professional d'èxit, passar molt de temps a la feina i, al mateix temps, atendre una família i dur a terme tot el que suposa tenir fills i una llar? “No necessàriament”, respon Lagarde, que s'ha casat i divorciat dues vegades i té dos fills ja adults. “És molt difícil compaginar totes aquestes coses. I no som perfectes. De vegades, hem de poder administrar el nostre temps i les nostres expectatives, suposant que tinguem la confiança necessària, i estar disposades a trigar una mica més, a fer les coses en un altre ordre. Però no crec que per això hàgim de renunciar a sortir al món i dur a terme tot el que som capaços de fer”.

Per acabar, li pregunto la seva opinió davant el fet que els seus tres últims predecessors en el càrrec de director de l'FMI eren homes europeus i els tres van abandonar el lloc abans de completar el seu mandat. Horst Kohler va renunciar abans d'hora per ser president d'Alemanya, càrrec del qual després es va veure obligat a dimitir, Rodrigo Rato se'n va anar a Espanya per treballar en el sector financer i avui ha de defensar-se d'acusacions legals per la seva gestió a Bankia  i Dominique Strauss-Kahn se'n va anar vergonyosament, enmig d'un escàndol sexual. Què en pensa de tot això? Hi veu un patró? Christine Lagarde fa una pausa, em mira amb freda intensitat i en to decidit em diu: “Tinc la intenció d'arribar fins al final del meu mandat”.

Moisés Naím és membre distingit al Carnegie Endowment for Internacional Peace. El seu últim llibre és El fi del poder (Editorial Debate).

Traducció de María Luisa Rodríguez Tapia

Aquesta entrevista és iniciativa de l'Aliança de Diaris Líders a Europa(LENA) de la qual formen part Die Welt, La Repubblica, Le Figaro, Le Soir, Tages-Anzeiger, Tribune de Genève i EL PAÍS.