Potser va ser un error

No va ser una declaració espontània, ni molt menys del nucli de l'entrevista. Però, interrogada uns dies enrere pel director de La Vanguardia, Esperanza Aguirre Gil de Biedma va aplicar el manual que recomana, davant un públic receptor no gaire propici, establir-hi algun fil de complicitat. I ho va dir, encara que fos amb la boca petita i en subjuntiu: "És possible que fos un error demanar el vot contra l’Estatut".

És més del que han dit o diran mai Rajoy, González Pons, Cospedal, Floriano, Arenas i tot el brain trust del PP, aquest que té per lema "Que parli algú!". Però, sense treure cap mèrit a la lideresa madrilenya, potser convingui fixar-se en els seus dubtes per reexaminar, una dècada després, l'abast i les conseqüències d'aquella decisió estratègica.

Comencem per precisar que el PP no es va limitar –com afirma púdicament Aguirre– a "demanar el vot contra l’Estatut" en el referèndum de juny del 2006, ni tan sols a votar-hi en contra en totes les instàncies i fases del seu itinerari legislatiu previ (Parlament de Catalunya, Congrés dels Diputats, Senat), la qual cosa hagués estat perfectament normal i lícit en democràcia. Va fer molt, moltíssim més: va criminalitzar el text en termes apocalíptics ("Espanya és a prop de l'abisme", "el nou Estatut està podrit fins a la medul·la i res no pot netejar-lo", "tot és el mateix: l’Estatut i la negociació amb ETA"...); va excitar la catalanofòbia amb anuncis i recollides de signatures per tot Espanya; i va boicotejar sistemàticament els intents de qui llavors era el seu líder català, Josep Piqué, per trobar vies de compromís, fins que el van forçar a dimitir el juliol del 2007.

I després, quan malgrat tants esforços un Estatut nou –d'ambicions sensiblement rebaixades respecte al projecte del 2005, per descomptat– va ser plebiscitat i va entrar en vigor, el PP es va afanyar a presentar-hi en contra un recurs d'inconstitucionalitat. Un recurs que no tenia precedents des del 1978 i que, si bé era legal, trencava els consensos politicoterritorials bàsics de la Transició. Un recurs que, amb la complicitat ideològica del PSOE i de bona part de l'establishment jurídic, va desembocar en la humiliant i demolidora sentència de començament d'estiu del 2010.

Així, doncs, el PP de la senyora Aguirre no "va demanar el vot contra l’Estatut". El PP va sabotejar, va dinamitar, es va carregar l’Estatut. I l'ara candidata a l'alcaldia de la Villa y Corte no es va quedar enrere en l'escalada de tremendismes dels seus companys de cúpula contra Piqué i contra "el règim totalitari nacionalista-socialista" que suposadament propiciava l’Estatut del 2006.

Però tornem a l'interrogant inicial de la comtessa de Murillo: votar contra l’Estatut, va ser un error? Depèn de per a qui. Per exemple, per a l'independentisme català preexistent, per al que estava definit com a tal des de principis dels anys 1990, va ser una benedicció. Sense el rol del PP i dels seus cors periodístics durant el bienni 2004-2006, aquell independentisme que atreia un interval del 10% al 16% dels vots, concentrats en un sol partit, no hauria pogut ni somiar, un decenni després, amb expectatives de vot entre el 40% i el 50%, repartides a més entre quatre o cinc sigles ideològicament dispars.

En canvi, per als qui encara creien possible encaixar raonablement la realitat nacional catalana en un Estat espanyol amb diverses identitats, va suposar una catàstrofe. Sense el recurs d'inconstitucionalitat del PP i, per tant, sense la subsegüent sentència del Tribunal Constitucional, l’Estatut "ribotejat" al Congrés i aprovat en referèndum hagués pogut donar lloc, com el seu predecessor del 1979, a quinze o vint anys més d'ambigüitats, d’estira-i-arronsa competencials, de pactes del Majestic, del Ritz o del Palace, de peixos al cove i d'expectatives més o menys il·lusòries sobre el tarannà o les promeses d'un nou inquilí a la Moncloa. Avui, en aquell espai, només suren restes del naufragi; però el torpede que va enfonsar el paquebot de la conllevancia el va disparar el Partit Popular, convé recordar-ho.

I per al PP, va ser un error boicotejar l’Estatut? Amb la perspectiva que ofereixen els anys transcorreguts, em sembla indubtable que sí, i un error majúscul. En honor de l'aspiració –frustrada– de carregar-se Rodríguez Zapatero el 2008 o fins i tot abans, el partit de Rajoy va alienar irremissiblement una porció enorme de l'electorat català i, a sobre, va alletar en les seves mamelles mediàtiques un competidor, Ciutadans, que semblava insignificant i ha resultat temible. Alhora, va empènyer el nacionalisme moderat cap a la radicalitat, perquè la castració de l’Estatut induïda pels populars mostrava que, dins de la Constitució, només hi ha lloc per a una Catalunya autonòmica, regionalitzada i marginal.

El 1980, la incapacitat de la Unió de Centre Democràtic per gestionar les aspiracions andaluses d'autogovern va marcar l'inici del declivi d'aquell partit, que va desaparèixer dos anys després. El PP no és la UCD, és cert. Però veurem què passa durant aquest 2015.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.