Sense deutes amb el món

Tots necessitem, en més o menys mesura, l'aprovació dels altres. Fins i tot les persones amb més autoestima se senten tristes i ferides quan no se senten acceptades pel seu entorn. Així com els nens reclamen que els adults apreciïn les seves manualitats, també en la maduresa desitgem ser estimats, compresos o, com a mínim, respectats. Per aconseguir-ho, molta gent malda per desplegar una amabilitat i generositat excessives, que no garanteixen de cap manera l'estima dels altres. Com si estiguessin en deute amb el món, l'ànsia de complaure altres persones es pot convertir en una addicció per la qual es paga un preu alt: oblidar-se de les pròpies necessitats.

Fa dos segles, el filòsof alemany Arthur Schopenhauer va reflexionar: “Resulta gairebé inexplicable l'alegria que senten les persones sempre que perceben senyals de l'opinió favorable d'uns altres, que afalaguen d'alguna manera la seva vanitat. Al revés, és sorprenent fins a quin extrem les persones se senten ofeses per qualsevol degradació o menyspreu”.

Lluitar constantment per l'aprovació aliena, a més de resultar molt estressant, ens obliga a viure segons el que els altres esperen de nosaltres, deixant de banda les nostres metes personals. Així ho exposen en el seu llibre ­Tackling your Dire Need for Approval (Abordar la teva desesperada necessitat d'aprovació) els psicòlegs nord-americans Albert Ellis i Robert Harper. Apunten, a més, que, “irònicament, com més necessitat d'amor, menys respecte i aprovació rebem. Tractar desesperadament d'agradar ens converteix en persones febles i menys desitjables als ulls aliens, i fins i tot podem arribar a ser una molèstia per als que ens envolten”.

No es pot guanyar l'aprovació aliena pidolant-la. Quan confiem en el nostre propi valor, el respecte dels altres arriba sol” Mandy Hale

A les persones que tracten de complaure a tothom les horroritza la possibilitat que algú pugui enfadar-se amb elles. Però parteixen d'una creença equivocada: no necessitem demostrar a ningú la nostra atenció a tota hora per obtenir el seu amor. Sintetitzant les conclusions d'Ellis i Harper, aquesta dependència ens causa els problemes següents:

• Sentiment d'inutilitat. Fixar el nostre valor basant-nos en l'opinió aliena ens col·loca en una posició de vulnerabilitat i dependència. De fet, cada vegada que actuem en funció del que volen els altres, perdem el control sobre la nostra vida.
• Frustració permanent. Per molt que ens esforcem, mai agradarem a tothom. Sempre hi haurà algú que no ens valori, i no només per una qüestió d'afinitat. Aconseguir l'afecte de tothom és impossible per un fet molt simple: hi ha persones limitades emocionalment que no són capaces d'estimar.
• Pèrdua d'objectius vitals. Amb la finalitat de complaure els altres, ens podem trobar fent coses i freqüentant gent que en realitat no és interessant. El preu d'aquest comportament és que desatenem tot el que en realitat desitjaríem estar fent.

Contra la pressió irracional d'intentar agradar a tothom, Wayne W. Dyer calcula que el 50% de la gent amb qui un es toparà en la seva vida no estarà d'acord amb nosaltres, i fins i tot ens criticarà. Dyer sosté que quan detectem una falta d'afinitat, en lloc d'ofendre'ns, senzillament hem de pensar que hem topat amb un membre d'aquest 50%. És algú que pertany a un altre club, com quan trobem pel carrer un aficionat amb la samarreta de l'equip rival. No cal fer-ne un drama.

Per connectar-nos

Llibres

La necesidad de complacer. Micki Fine (Urano). Aquest manual que s'acaba de publicar ensenya tècniques per superar la necessitat malaltissa d'aprovació aliena.

Pel·lícules

Zelig. Woody Allen. Aquest fals documental, del 1983, reflexiona sobre la pèrdua de la identitat quan algú intenta mimetitzar-se amb les expectatives dels altres.

Gran part del patiment dels que se senten en deute amb el món obeeix a pures conjectures sense cap base real. Quantes vegades hem interpretat que algú està enfadat amb nosaltres pel sol fet de no contestar immediatament un missatge de WhatsApp? Podem estar hores pensant que hem disgustat aquesta persona, analitzar els nostres possibles errors, concloure fins i tot que la nostra relació serà molt més freda a partir d'ara. Finalment, descobrim que era al cinema o en un congrés que no li permetia atendre missatges personals, per exemple. És molt probable que aquesta persona no hagi pensat en nosaltres ni un sol instant, ni per bé ni per malament, per la qual cosa si després li truquem i li transmetem la nostra ansietat, no l'entendrà.

Aquest és un exemple típic de patiment injustificat a causa de l'opinió aliena, ja que ens preocupem per reparar alguna cosa que de cap manera no s'ha trencat.

D'on ve tota aquesta ansietat? Segons afirma Joyce Meyer en el seu llibre Adicción a la aprobación, “la constant necessitat d'aprovació es deu a una inseguretat que, en alguns casos, té l'origen en un abús sofert en el passat, ja sigui físic, verbal o emocional”. Per superar la inclinació d'agradar, explica, “cal enfrontar-se a les emocions negatives que aquesta comporta i que normalment són sentiments de culpa, vergonya i ira”. El pas més important és acceptar-se tal com un és. La necessitat d'agradar canvia quan apartem el focus de la mirada aliena i decidim respectar-nos i estimar-nos a nosaltres mateixos.

Encara que faci molts anys que malvivim per complaure els altres, tot es transforma en el moment en què prenem consciència del que fem i, sobretot, de per què ho fem. Les següents preguntes, senzilles i directes, ens ajudaran a esclarir si la nostra forma d'actuar té sentit:

Busco complaure aquesta persona o aquest grup de gent perquè m'uneix a ells un afecte profund? O existeix un altre motiu?

La majoria de persones creuen que tothom opina sobre elles més violentament del que realment ho fan. Pensen que l'opinió aliena oscil·la a través de grans arcs d'aprovació o desaprovació” 

Què succeiria si jo deixés d'actuar en funció del que crec que aquesta persona o aquest grup esperen de mi? De quina manera canviaria la meva vida si jo modifiqués el meu comportament? Seria pitjor o només diferent?

Com actuaria en cada situació si atengués en primer lloc els meus propis desitjos i necessitats?

Per què no els atenc? Si és a causa de la por, què és el pitjor que podria passar?

Sóc capaç de fer coses que tenen significat per a mi, independentment del que agradi o desagradi als altres?

Aquesta classe de diàleg intern pot ser molt il·luminador, ja que ens ajuda a entendre el que fem, i per què. El nostre objectiu ha de ser aconseguir el compromís amb nosaltres mateixos i així, des de la sinceritat i sense deixar de posar atenció a les nostres necessitats, relacionar-nos amb els altres de manera saludable.

Lògicament, si engeguem un canvi de prioritats, no ens faltaran les crítiques o la gent en el nostre entorn que dirà que se sent defraudada en estar acostumada a certs privilegis. No obstant això, els que de debò ens estimen no trigaran a acostumar-s'hi i, si desitgen el millor per a nosaltres, ens faran costat en el canvi.

La meitat dels nostres problemes en la vida poden ser identificats per haver dit ‘sí’ massa de pressa, o per haver-nos negat massa tard”

Josh Billings

Una vegada assumim que no tenim per què agradar a tothom, de la mateixa manera que sabem que existeixen persones que no ens agraden pels seus modals, valors o forma de procedir, recuperem la llibertat per viure i sentir des de l'autenticitat. Quan ens acceptem plenament a nosaltres mateixos i respectem la llibertat dels altres, que no té per què combregar amb la nostra forma de ser, guanyem un espai preciós en la nostra vida per compartir el nostre temps, idees i sentiments amb persones amb qui sí que tenim complicitat.

Alliberats del desig de portar al nostre terreny els que no tenen res a veure amb nosaltres, comptarem amb una gran energia i amor inesperats. Estarem canviant un deute fictici amb el món per un sentiment de gratitud. Aquesta sensació naixerà de l'oportunitat de compartir el millor de nosaltres amb els qui, des del reconeixement i la llibertat, vulguin acompanyar-nos.

El consell habitual en els llibres d'autoajuda està reforçat per la nostra cultura, que promou una recerca estressant de l'amor i l'aprovació aliens. Se'ns aconsella aprendre automàrqueting i desenvolupar habilitats manipuladores per atreure, seduir i, moltes vegades, pretendre ser alguna cosa que no som. Aquest enfocament no funciona. Deixa milions de ferits ambulants que, havent fallat en la recerca d'aprovació, es culpen a si mateixos i conclouen que no són dignes d'amor”.

Byron Katie. Estimar el que és (Edicions Urano)