Els cossos opacs

Quan l'honorable conseller Felip Puig, quan ho era del Departament d'Interior, va manar desallotjar els indignats de la plaça de Catalunya i l'afer va desembocar en un dels espectacles més vergonyosos de violència policial que ha conegut la Barcelona contemporània, es va justificar dient que ho va fer per “facilitar la neteja” del lloc. És textualment la mateixa expressió que va emprar l'altre dia el popular i populista García Albiol, que va assegurar que si el reelegien alcalde seguiria “netejant” Badalona. Els vasos comunicants fan estranys companys de barra.

Actualment, Felip Puig és conseller d'Empresa i Ocupació (és a dir, torna a ser l'home dels negocis de Convergència que sempre va ser), i aquest dimarts va comparèixer davant la comissió assegut al costat del president de la taula, l'il·lustre diputat David Fernández, que portava samarreta vermella.

Després d'una estona llarga d'intervencions tedioses, que Felip Puig agités dossiers amb fotografies d'una casa atrotinada que va voler comprar, però al final no va sortir el negoci, d'ensenyar impressions de correus electrònics com si fossin estampes miraculoses, després que la sala presenciés com ERC tirava roses a CiU, amb espines i tot, i quan ja semblava que estàvem en una d'aquelles presentacions de llibres on l'autor parla per al més enllà i només hi ha els quatre de cada setmana que sempre pregunten el mateix, va ser l'il·lustre diputat de C's, l'advocat Carlos Carrizosa (que ha aprofitat aquesta Setmana Santa per deixar-se barba), qui, a l'estil de Plutarc (un altre senyor amb barba), va assenyalar que eren vides paral·leles, la dels germans Pujol Ferrusola (que han passat tots per aquesta comissió) i la de Felip Puig i els seus germans (Oriol i Jordi, tots dos imputats per blanqueig de capitals). Vides paral·leles que es remunten a quan Felip Puig tenia 6 anys i va començar a compartir pupitre amb el dinàmic Jordi Pujol Ferrusola, i més tard (això ho va explicar el mateix conseller) els Puig (Felip en tenia 12) van començar a estiuejar a Parets del Vallès, i ell veia que el seu amic de l'escola passava les vacances a Premià de Dalt i que el seu pare era banquer, i així va comprendre que els Pujol, als quals admirava, tenien un estatus superior al de la seva família. Tot això per concloure que, en qualsevol cas, i sense ànim de faltar, ell ja no posaria la mà al foc per ningú, al marge de la seva mare i les seves filles. (A més de vides paral·leles, també cal assenyalar que entre els cognoms Puig i Pujol hi ha camps semàntics paral·lels).

L'il·lustre diputat ecosocialista (eco ve del grec casa i socialisme vindrà del grec Tsipras si la cosa no se li torça abans), el professor de llengua Marc Vidal, va recordar al conseller que les seves dues exdones, una de les seves cunyades i un dels seus germans treballaven per la Generalitat. Però Felip Puig va fer servir com a pretext que això són casualitats, coses que passen. Poc abans, el conseller havia assegurat al portaveu del grup socialista, l'il·lustre diputat Jordi Terrades, en referència al seu àmbit de relacions i contactes, que ell no es guiava per companyonia sinó per cercles d'excel·lència.

Felip Puig va arribar a la sessió amb un vestit negre, corbata i camisa blanca, com un enterrador de passats. Va repetir que, malgrat l'assetjament, en cap dels seus nombrosos càrrecs polítics s'ha provat que fes res dolent. Tant es va obstinar a donar aquesta imatge d'innocència que a mesura que transcorria la tarda anava posant cara de Papa barroc, és a dir d'Inocenci, tot i que quan abaixava la guàrdia el seu rostre adquiria una expressió com d'abat trist habituat als passadissos. Exposava les seves raons sense deixar de buscar la mirada d'aquiescència de la seva cap de premsa, que des del banc assentia aprovant cadascuna de les seves paraules. Però aquestes coses, quan es mana, no es fan per inseguretat sinó per vanitat, perquè estiguin pendent d'un, per assegurar l'espectador. La veritat és que palpita en tota la comissió una consciència d'espectacle, de manera que els mateixos diputats en les seves intervencions fan al·lusió a “la gent que ens està escoltant”.

El conseller, que en un parell d'ocasions va fer saber que l'anomenen el Puig, va voler mostrar-se obstinadament com un home honrat al qual han robat la bicicleta amb què va a la feina, que va acabar la seva intervenció fent una declaració de principis morals en la qual es va exculpar de tota sospita i a la qual no va tenir inconvenient a cridar “reivindicació de la meva figura”. El que es va confirmar en les tres hores de la seva compareixença és que el poder és un cos opac, que no deixa passar la llum a simple vista.