Sacsejada al mapa municipal

Les dues forces que des de 1979 han hegemonitzat àmpliament el poder municipal a Catalunya concorren a les eleccions locals del 24 de maig en condicions particularment difícils, fins i tot crítiques. Convergència i Unió (CiU), que aglutina el centredreta nacionalista, i el socialisme català viuen, per diversos motius, moments de canvi i incertesa davant el seu futur immediat, tots dos a la defensiva davant competidors que es troben en fase expansiva.

La federació de CiU, que dirigeix Artur Mas, afronta un conjunt de reptes entre els quals és difícil endevinar quin pot resultar més nociu per a la seva hegemonia. Aquestes eleccions municipals seran les primeres que es duguin a terme després de la sobtada, espectacular i inesperada volatilització a finals de juliol del prestigi del fundador del partit, Jordi Pujol. Seran també les eleccions en les quals, malgrat els equilibris, els dos partits que formen CiU es presentin en un ambient de desacord polític profund, públic i notori, amb el líder d'Unió, Josep Antoni Duran Lleida, dedicat a promoure i llançar una alternativa no independentista a Convergència, batejada amb el nom de Construïm. I ja se sap que la millor estella és la que surt de la mateixa fusta.

Al mateix temps, la conversió de Convergència Democràtica (CDC) a l'independentisme ha convertit Esquerra Republicana (ERC), el seu principal aliat en aquesta aventura, en opció pràcticament intercanviable a bona part de Catalunya, sobretot als ulls dels electors sensibles als arguments del sobiranisme. Els diputats d'Esquerra són la sustentació de CiU al Parlament i el seu líder, Oriol Junqueras, és malgrat totes les dificultats d'un trajecte ple d'obstacles immensos l'acompanyant de Mas en l'aposta independentista. El salt d'un partit a l'un altre és molt fàcil per a molts votants.

Aquests factors se sumen al desgast provocat per una acció de govern al capdavant de la Generalitat amb la qual l'executiu de Artur Mas no ha aconseguit superar els estralls socials de la crisi econòmica i ja ha provocat que CiU perdés vots en totes les eleccions celebrades des de 2011. La crisi i el malestar social i polític que provoca continuen aquí i tot apunta que seguiran alimentant una recomposició del mapa polític d'abast difícil de preveure, com ja va passar a les eleccions europees i, en part, en les autonòmiques d'Andalusia.

Hi ha nous actors polítics a l'escenari, sorgits de la lluita contra les polítiques de retallades en les prestacions socials i les reformes laborals que han precaritzat l'ocupació, i un d'ells aspira directament a arrabassar a CiU l'alcaldia de Barcelona. Si ho aconseguís, el previsible desgast de CiU en la resta del país adquiriria un valor polític majúscul. L'aliança encapçalada a la capital catalana per Ada Colau al capdavant de diverses forces d'esquerra, entre les quals n'hi ha una amb forta tradició local, ICV-EUiA, i una altra, Podem, amb la potència que l'ha convertit a tot Espanya en amenaça per a l'esquema del bipartidisme PP-PSOE, trastoca la correlació de forces en l'Ajuntament de Barcelona, desplaçant el PSC.

És una seriosa amenaça per CiU, però també per a l'altre partit hegemònic a la ciutat i, en general, en el municipalisme català, el socialista. A les anteriors eleccions municipals, CiU i PSC van sumar gairebé 6.000 dels prop de 9.000 regidors que es trien en cada convocatòria. CiU en va obtenir 3.860, el PSC en va aconseguir 2.117. Aquestes xifres donen una idea bastant aproximada de la potència del bipartidisme municipal català, especialment si a més es té en compte que els regidors socialistes es concentren sobretot en ciutats grans, la qual cosa en la pràctica suposa governar ajuntaments molt importants, com els de l'àrea metropolitana de Barcelona.

És precisament aquest esquema de polarització bipartidista el que està en escac per l'aparició de nous competidors també en l'àmbit de l'esquerra. Els socialistes fan front en aquestes eleccions a l'assalt de les seves posicions municipals a l'àrea metropolitana de Barcelona des de diversos fronts. Un és l'obert per les plataformes d'esquerres a les quals se suma Podem, com la de Barcelona mateix i moltes d'altres. Un altre front és l'obert per Ciutadans, el partit que acusa els socialistes d'haver-se rendit al sobiranisme.

Ciutadans va tenir un daltabaix a les eleccions municipals de 2011, en les quals va aconseguir només l'1,22% dels vots i set regidors a tot Catalunya. Però des de les eleccions europees d'aquest any pretén configurar-se com a alternativa de dreta moderada al PP, la qual cosa ha incrementat fortament les seves expectatives de vot a les franges d'electors que, a Catalunya, oscil·len entre el vot entre els dos grans partits espanyols.

Per al PSC, l'altra cara d'aquest desafiament és que a l'hora ha viscut en els dos últims anys l'abandó d'afiliats i quadres pel flanc del catalanisme, molts han format coalicions locals amb ERC. El conjunt d'aquests factors apunta al fet que d'aquí a sis setmanes el mapa polític municipal patirà una sacsejada notable.