Billie Holiday: mite i realitat d’una dama del jazz

John Hammond, el seu descobridor, explica que la jove Billie Holiday era una donassa: el 1933 “pesava gairebé cent quilos i era increïblement bonica”. El 1959, quan va morir, amb 44 anys, havia quedat reduïda a una ruïna, “una petita i grotesca caricatura de si mateixa”, segons un periodista de The New York Times.

En aquests 25 anys, Billie va patinar i va ser atropellada per la vida. Ho va explicar en la seva autobiografia, Lady sings the blues, a la qual l'editorial Tusquets va afegir una postil·la prudent: Fábula. Efectivament, Billie era una gran fabulista i sabia que necessitava fer pena, a fi de recuperar l'anhelada targeta per actuar als clubs novaiorquesos (la seva retirada era el càstig més dolorós pels jazzmen atrapats amb drogues). La persona que li v escriure el llibre, William Dufty, en tenia clar l'objectiu: un llibre explosiu. I el va aconseguir, tot i que l'editorial va retallar-lo, per por de les demandes de personatges com Orson Welles o Tallulah Bankhead.

Aquesta Billie tràgica de Lady sings the blues, edulcorada per Hollywood en la pel·lícula homònima, és la que ha quedat gravada al llarg del temps. Insatisfeta amb aquest retrat, una fan anomenada Linda Kuehl va iniciar als seixanta un estudi de base per a una biografia rigorosa. Va fer unes 150 entrevistes als qui van conviure amb ella: músics, amants, parelles, agents de narcòtics, aficionats. El resultat era menys romàntic que el llibre de Dufty: educada en les lleis de la prostitució, Billie assumia que havia de pagar per amor al proxeneta de torn. Era una drogoaddicta atípica: després de grans festivals, aguantava llargues temporades d'abstenció.

Per la cruesa de la narració o per la manca d'experiència professional de Linda Kuehl, el seu projecte de llibre va ser rebutjat; al cap de poc, es va suïcidar. Uns anys després, l'escriptora Julia Blackburn va descobrir el seu arxiu i va comprovar que allò era or pur: entrevistadora persistent, Kuehl havia aconseguit que se sinceressin fins i tot els homes que havien exercit papers més miserables en l'enfonsament de Holiday. Blackburn va recuperar el material per a un llibre coral, aquí traduït com Con Billie (Global Rhythm, 2006).

Malgrat tot, la veritat es troba als discos. Nascuda el 7 d'abril del 1915 a Filadèlfia (Pennsilvània), Eleanora Fagan era una criatura de ciutat. Es va educar musicalment escoltant Louis Armstrong, Bessie Smith i Ethel Waters, artistes que –curiosament– també van tenir infàncies miserables. Potser el senyal distintiu principal és que Eleanora va estar internada en institucions catòliques. Lluny dels èxtasis emocionals de les esglésies baptistes, va interioritzar la moderació expressiva i la dicció nítida. Almenys, davant del micròfon.

Era menor quan es va rebatejar: el nom venia d'una actriu, Billie Dove; el cognom, del seu presumpte pare, el guitarrista Clarence Holiday. Va ser afortunada, va enxampar el final de l'anomenat renaixement de Harlem, ple de locals on els músics improvisaven i acollien gent que començava. El seu estil ja estava format quan va coincidir amb John Hammond.

En una època en què les vocalistes eren conegudes com canaris i estaven subordinades al lluïment col·lectiu de les orquestres, Billie funcionava com una instrumentista: era una jazzwoman. El seu so, insistia, s'assemblava al de la trompeta d'Armstrong o al saxo de Lester Young. Frasejava com ells i es permetia les mateixes llibertats amb la melodia i el ritme. Per aquest motiu molts consideren com a cúspide de la seva carrera els enregistraments fets amb el pianista Teddy Wilson i la seva orquestra (en total, vuit músics) durant la segona meitat dels anys trenta.

Billie preferia les formacions petites: les seves experiències amb les big bands de Count Basie i Artie Shaw van ser infelices, pel seu temperament i per les indignitats de la segregació racial. Va decidir que havia de fer servir els recursos actorals: sempre va somiar fer cinema. Els va aplicar quan va gravar Strange fruit el 1939, denúncia descarnada dels linxaments de negres als estats meridionals. I els va accentuar després de conèixer Mabel Mercer, artista britànica que recitava més que cantava.

Als anys quaranta, Billie va entrar en un espiral: la seva imatge de dona torturada dictava el to dels seus enregistraments, que reforçaven l'estereotip de dona solitària, incompresa, maltractada. Això es va traduir en interpretacions alentides, on espremia el contingut emocional de les lletres. Semblava vulnerable, el poeta Philip Larkin, tradicionalista en qüestions de jazz, va descriure els seus discos com “calcinats i abrasadors”.

Podria haver seguit repetint la fórmula i ningú no hauria protestat. No obstant això, en la boirina del seu caos, intuïa que la seva creativitat encara no s'havia esgotat. Va fitxar pel promotor Norman Granz, que va saber treure-la de la letargia, enfrontant-la amb material fresc i ajuntant-la amb solistes de primera. A l'estudi, podia entrar tard, amb una afinació insegura, conscient dels seus recursos deteriorats. Però en pocs segons es recuperava i tornava a sorgir la màgia, aquell metall adolorit que ara imiten cantants de molta tècnica i, ai!, poques vivències.