La tragèdia

La democràcia no té una definició precisa, de manera que per definir-la anem fent amb el que Lincoln va dir a Gettysburg. Va ser poca cosa. Però el que crida l'atenció és que pot ser, fins i tot, encara menys. Posseeix, almenys, un mecanisme extraordinàriament bàsic, com el del càntir. Com el càntir, funciona alçant una mà. Com un càntir, al seu torn, també és fràgil. I amb la paraula fràgil s'inicia el tema d'aquest article, en el qual, a més de Lincoln, apareixen Aristòfanes, Sòfocles, Victor Hugo i una llista de noms que comença a ser massa llarga.

La democràcia, aquesta cosa que va néixer a Grècia, en un període de crisi econòmica, social i política —un indicatiu, vaja, que la democràcia no és la causa d'aquest tipus de crisi, sinó la seva solució—, va ser, des dels seus inicis, alguna cosa, el que s'ha dit, senzilla, fràgil. I tan compacte que, en molt poc espai, es pot decantar a la comèdia o la tragèdia, depenent de quin mil·límetre es pressioni. Així ho van apuntar Aristòfanes i Sòfocles. Fa 2.400 anys Aristòfanes va crear, zas, la primera comèdia política. A l'Assamblea de les Dones, un grup de dones comet una il·legalitat —es colen, proveïdes de barbes postisses, a l'Assamblea d'Atenes—, i voten un canvi polític. Sòfocles, al seu torn, a través ¿del primer drama polític de la història? explica la tragèdia d'Antígona, una dona que mor quan desafia una llei injusta del rei de Tebes. Per Aristòfanes sabem, per tant, que augmentar la igualtat, encara que sigui de manera il·legal, no és dramàtic. O, en tot cas, porta abans a la comèdia que al drama. Per Sòfocles sabem que reduir la igualtat, encara que sigui mitjançant lleis és, en democràcia, l'essència de la tragèdia. Per això mateix, se sap que una democràcia s'endinsa de quatre potes en el camp semàntic de la tragèdia quan, com Antígona, veu reduir la igualtat mitjançant la llei. Això succeeix quan es legisla especialment per a un grup, quan un grup suscita una interpretació de la llei més estricta i un càstig, per tant, més gran. Se sap que ens apropem a la tragèdia quan, en fi, es perd la igualtat davant la llei. I això és, potser, el que està passant.

La sentència del Tribunal Suprem sobre els fets del Parlament apunta això. És una sentència poc comuna i universal, que revoca, sense un nou judici els acusats, una absolució prèvia de l'Audiència Nacional, per la qual cosa s'omet la jurisprudència del Tribunal d'Estrasburg. Especialment dura, condemna a tres anys de presó vuit persones. Per aquests delictes que s'especifiquen: José María V. “va pintar a l'esquena de la jaqueta [d'una diputada] dos traços negres amb un esprai”. Francisco José L. “es va interposar amb els braços en creu davant els parlamentaris”. Ángela B. va perseguir un parlamentari “amb els braços aixecats, corejant consignes”. Jordi R. demanava que no deixessin passar els parlamentaris, “mentre desplegava una pancarta, per exhibir una llegenda”. Ciro M. va formar part d'un grup que “amb les mans obertes i els braços aixecats intentaven que [un parlamentari] no arribés al Parlament”. Olga A., Rubén M. i Carlos M. van recriminar a un parlamentari “les polítiques de despesa pública, i van dir que no el representaven”.

Contràriament a l'anterior bloqueig del Parlament, el 1984 —els manifestants defensaven llavors l'honorabilitat de Pujol en el cas Banca Catalana—, en aquesta ocasió no va haver-hi cap parlamentari agredit. Més aviat van ser ferits 120 manifestants per la policia. I vuit condemnes. Aquestes condemnes dibuixen, per tant, un canvi. Una altra època. Responen a una tendència, a una poètica tràgica que comença a dibuixar-se amb altres casos. Ismael Benito i Daniel Ayyash, dos estudiants de física i matemàtiques, afiliats a CCOO, s'exposen a una condemna de vuit anys i nou mesos per un altercat, en el qual asseguren no haver participat, durant la vaga del 29-M a Barcelona. Aquest mateix dia, Laura Gómez, afiliada a la CGT, va participar, al costat de centenars de persones, en una performance davant de la Borsa, en la qual es va cremar una caixa amb diners i accions falses. El fiscal demanava 36 anys. Pendent de judici, ara s'exposa, al costat d'Eva Sánchez, a una condemna de dos anys i sis mesos. Cinc manifestants de l'1 de maig de 2010 s'exposen a 21 mesos de presó, per repartir fullets al vestíbul d'un hotel de Barcelona. Raquel Tenías, afiliada a EU a Saragossa, s'exposa a una petició fiscal de quatre anys, per participar en les Marxes per la Dignitat del 22-M de 2014…

En ocasions són delictes més de l'escola del rei de Tebes que de la d'Aristòfanes. I, en tots els casos, són condemnes pròpies del primer capítol d'Els Miserables, aquesta novel·la que pot inspirar un musical, però mai de la vida d'una democràcia. Tot aquest clima esbossa un Estat en crisi, que confia el seu futur més en la Fiscalia, aquesta cosa dura i complicada, que en la democràcia, aquesta cosa fràgil i senzilla.