El viacrucis de Nadal
Des que va guanyar el seu novè Roland Garros el juny del 2014, l'espanyol, minvat en el físic i pres dels nervis, ha celebrat només un títol i caurà aviat al cinquè lloc
A l'horitzó, nuvolots. Dubtes, incògnites i incertesa. Poques certeses. En tot cas, l'exprés desig de retrobar-se amb ell mateix, de tornar a gaudir a la pista i de recuperar aquesta armadura psicològica que, en sincronia amb un repertori tècnic fabulós, descomponia qui estava a l'altre costat de la xarxa. Ara, l'escenari és ben diferent. A Rafael Nadal, eliminat en la tercera ronda del Masters de Miami per Fernando Verdasco, se li arrufen les celles massa sovint. No somriu ni s'ho passa bé; no arrenca ni és capaç d'aconseguir aquell ritme competitiu que tant anhela. Compareix fred i distant. La pregunta flueix en l'aire: Què li passa, al campió?
Necessito l’ajuda del meu equip, però sobretot l’ajuda de mi mateix”
El protagonista s'expressa després de caure a Florida. “No és una qüestió de tennis”, comença. “És una qüestió d'estar prou relaxat per jugar bé a la pista. El meu joc en general ha millorat i més si ho comparo amb fa un mes i mig. Però, al mateix temps, estic jugant amb massa nervis en molts instants, en els moments importants”, argumenta el guanyador de 14 grans, llastrat els últims mesos per les lesions i avui dia un Aquil·les vulnerable en aquella faceta que, precisament, li va permetre ascendir als altars de l'esport: en el poder de la ment.
“He estat capaç de controlar les meves emocions durant el 90% o 95% dels partits de la meva carrera... Però ho arreglaré, no sé si serà en una setmana, en sis mesos o en un any, però ho faré”, diu Nadal, entre l'elit des dels 15 anys; “Això es tracta d'un joc, no és tan important. El que és segur és que no guanyaré 30 Montercalo, 20 Barcelona i 16 Roland Garros”.
Des que es va coronar per novena vegada en el seu regne, a la sorra parisenca, el 8 de juny passat, pateix el seu particular viacrucis. Des de llavors, la seva carrera transcorre entre la penombra; des de llavors, l'espanyol ha aixecat un sol títol, fa un mes a la sorra de Buenos Aires; des de llavors, dues caigudes davant dels dos top ten que ha encarat (Tomas Berdych, als quarts de l'Open d'Austràlia, i Milos Raonic, als quarts d'Indian Wells); des de llavors, el descens en el rànquing mundial de l'ATP: del primer al cinquè lloc –potser fins i tot el sisè, si Raonic arriba a les semifinals de Miami–; des de l'èxit a París, en definitiva, massa alts i baixos i irregularitat, moltes oscil·lacions.
Després de caure en els vuitens de Wimbledon davant de Nick Kyrgios, un gegant de 19 anys, una lesió de canell li va impedir competir en la gira nord-americana sobre asfalt, encara que va fer servir una fèrula. Va renunciar a Toronto, Cincinnati i a l'últim gran del curs, l'Open dels EUA estiuenc, perquè el dolor no li permetia executar el seu revés a dues mans; el mateix contratemps li va privar d'ajudar Espanya en l'eliminatòria de la Copa Davis que va suposar el primer descens des del 1995. Després, una apendicitis va minar la seva posada a punt des de l'octubre i el va apartar de París-Bercy i la Copa de Mestres, a Londres. I al tancament del 2014, va decidir tractar-se amb cèl·lules mare per superar els problemes d'esquena que arrossegava des de l'inici de l'any i que li provocaven un bloqueig lumbar que el perjudicava en els serveis i també li limitava els moviments.
Massa pedres al camí de Nadal, l'entorn del qual atribueix la pèrdua de rendiment a la intermitència i a la falta de continuïtat. “Ens ha faltat constància per les lesions, però ha anat agafant to i ritme, i això és bo”, assenyala el seu oncle i tècnic, Toni. I és que l'objectiu real, actualment, no és cap altre que engreixar la maquinària de cara a la gira europea de terra que s'acosta i reincorporar aquesta espurna en el joc per tornar a la cúspide, habitada ara per Novak Djokovic, flanquejat per Roger Federer i Andy Murray, que l'ha deixat enrere després d'aquesta última derrota a Cayo Vizcaíno, igual que el japonès Kei Nishikori.
Ho arreglaré; no sé si serà en una setmana, en sis mesos o en un any, però ho faré”
“És una cosa que he d'arreglar amb el meu equip”, indica. “Necessito l'ajuda del meu equip, però sobretot el que necessito és l'ajuda de mi mateix. Això és el que estic intentant fer. Ningú més que jo pot canviar aquesta situació”, agrega el manacorí, aferrat a la seva capacitat per capgirar les situacions més adverses, com ja ho va fer en el passat: “En aquest moment de la meva carrera he guanyat bastantes coses, prou per dir que no en necessito guanyar més, però vull fer-ho. Vull seguir competint així. Vull seguir tenint la sensació que puc estar competint per cada torneig que jugo i tinc la motivació per fer-ho".
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.