L’Iran mesura les seves forces amb l’Aràbia Saudita

Torna el fantasma de la mitja lluna xiïta. A mesura que s'acosta la possibilitat d'un acord nuclear amb l'Iran, dirigents i analistes àrabs (sunnites), especialment entre les monarquies de la península Aràbiga, mostren un creixent nerviosisme pel que veuen com a expansió iraniana a la zona. La presència dels seus assessors a l'Iraq i Síria, la consolidació del seu aliat Hezbollah al Líban, i fins i tot el recent ascens houthi al Iemen, es perceben com a part d'un pla de l'arxienemic xiïta. Tot i que alguns temors semblen exagerats, hi ha consens que el Pròxim Orient està vivint un canvi d'equilibris.

“L'Iran s'ha expandit per la regió a causa dels errors dels Estats Units des de la seva invasió de l'Iraq. Ha estat capaç de penetrar en aquest país, a Síria, al Líban i fins i tot al Iemen, i ara està traient benefici del possible pacte nuclear”, resumeix el politòleg dels Emirats Abulkhaleq Abdulla, fent-se ressò d'una convicció bastant generalitzada.

Tot i això, per Luciano Zaccara, professor investigador del Centro d'Estudis del Golf a la Universitat de Qatar, l'alarma és excessiva. “L'Iran no controla més del que controlava abans de la primavera àrab, i fins i tot a l'Iraq i Síria ha perdut influència territorial a favor de l'Estat Islàmic i altres grups oposats als governs als quals dóna suport; a més, l'aliança dels EUA amb els àrabs no es trencarà”, assenyala.

Les pors no són noves. El rei Abdullah de Jordània va causar un gran enrenou polític el 2004 en advertir que s'estava formant “una mitja lluna xiïta” que anava des de Teheran fins a Beirut, passant per Bagdad i Damasc. En realitat, els recels dels àrabs sunnites cap a l'Iran es remunten a la revolució del 1979 quan molts dirigents, fossin dictadors militars o monarques absoluts, van intuir el perill d'un moviment que utilitzava l'islam per legitimar el canvi de règim.

A partir de llavors, l'Iran i l'Aràbia Saudita han apostat per contendents enfrontats en tots els conflictes de la zona. La seva pugna per liderar la regió s'ha imbuït, a més, de rivalitat confessional. Mentre la República Islámica, on el 90 % de la població és xiïta, es va erigir com a far d'aquesta branca de l'islam que segueix un de cada deu musulmans, el monarca saudita es va proclamar capdavanter de l'islam sunnita, tot i que també entre els seus súbdits té una minoria xiïta. Les diferències sectàries, fins llavors assumpte de debat doctrinal, es van convertir en senyal d'identitat.

Al seu llibre The Shia Revival (El renéixer xiïta), el 2006, l'acadèmic Vali Nasr va arribar a la conclusió que la lluita religiosa derivada de l'ascens de la identitat xiïta a la regió remodelaria el Pròxim Orient. Ara, el bombardeig saudita als houthis, la proposta egípcia de formar una força àrab i la creixent implicació regional dels Emirats, intentarien frenar aquesta transformació, en la qual els àrabs sunnites se senten perdedors.

“És comprensible la seva decepció davant de la satisfacció de Teheran que ha augmentat la seva influència malgrat el cop que va suposar que l'Aràbia Saudita no donés suport al barril de petroli a 100 dòlars, cosa que sovint ignoren els comentaristes àrabs; a més, exageren l'amenaça militar de l'Iran, que no és tal si es compara amb la capacitat de dissuasió [de les monarquies del Golf] i el seu aliat, els EUA.”, explica sir Richard Dalton, antic ambaixador britànic a Teheran i actual investigador al centre d'estudis Chatham House.

La majoria dels analistes, inclosos els que s'alineen amb les tesis més antiiranianes, coincideixen que l'èxit iranià és sobretot una qüestió d'oportunisme. Teheran ha sabut jugar les seves bases davant de la paràlisi de l'Aràbia Saudita que, en la seva defensa de l'statu quo, ha encaixat malament els canvis provocats per l'enderrocament de Saddam Husein i la primavera àrab.

“L'Iran és oportunista. Com més desintegració i desori dels veïns, més oportunitats, però el seu objectiu no és empassar-se aquests països, com han denunciat el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu i els àrabs del Golf, sinó avançar els seus interessos estratègics”, assenyala sir Dalton.

Prova d'això és també el suport a grups sunnites com el Hamas palestí o els kurds iraquians, tot i que a mesura que els seus rivals regionals han jugat la carta confessional, les seves accions també s'han tornat més sectàries.

“Els últims esdeveniments evidencien el total fracàs de l'estructura de seguretat existent al golf Pèrsic i a tot el Pròxim Orient, que s'ha basat en una devastadora presència militar dels EUA, el lideratge regional de l'Aràbia Saudita, i l'exclusió i aïllament de l'Iran”, interpreta per la seva banda Mehran Kamrava, director del Centre d'Estudis Regionals de la Universitat de Georgetown a Qatar.

És per aquest motiu que la possibilitat d'un “gran pacte” regional en la línia de l'acord nuclear inquieta les monarquies àrabs. “Si se signa, i estem en els últims cinc minuts, l'Iran serà reconegut com a potència regional, un Estat amb capacitat atòmica, i això representa un repte estratègic enorme per a l'Aràbia Saudita i la resta dels països del Golf”, adverteix Abdulla.

Encara que l'ascens de l'Iran suposa una pèrdua d'influència a la regió per als àrabs, els analistes suggereixen que la forma d'abordar els canvis no és l'enfrontament sinó la cooperació, per exemple en la lluita contra l'Estat Islàmic (Kamrava). La por, tot i això, és que augmenti el rebuig cap a l'Iran i, en conseqüència, “la desconfiança i repressió cap a les minories xiïtes” (Zaccara).