Opinions de pedra picada

Recordo perfectament que Joaquim Molas em va ser presentat un diumenge cap a l’any 70 per Terenci Moix al Mercat del Llibre Vell de Sant Antoni. Des d’aleshores, pel que fa principalment a la literatura catalana i a la seva relació amb literatures estrangeres coetànies, Molas ha estat un exemple indeclinable i indefallent de continuïtat, de rigor i, encara que això sembli paradoxal, d’apassionada serenitat.

No he trobat mai ningú que fos alhora tan dur i exigent en uns aspectes i tan entusiasta en d’altres de la literatura escrita de Verdaguer ençà. Fa no gaires anys un seu volum d’encàrrec de la Generalitat, 800 anys de cultura catalana en 44 llibres, que naturalment s’iniciava a l’edat mitjana i acabava amb el llibre de bibliòfil Novel·la de Tàpies i Brossa i El quadern gris de Pla, era un exemple extraordinari de visió perspectivista i comparatista, tant més que incloïa també textos en italià, anglès, francès, castellà i àrab i, de més a més, aportacions plàstiques.

Encara que Molas ha publicat moltíssims llibres, jo crec que se’l recordarà pel seu mestratge personal dispers a vegades en lliçons i conferències, per algunes compilacions extraordinàries, sobre tot allò relatiu a Verdaguer i a les avantguardes del segle XX i, per damunt de tot això, per la seva gran capacitat de guiatge: el que deia Molas era sempre una opinió de pedra picada que, si s’esqueia, ell podia modificar algun cop, però que en línies generals denotava una honestedat i una lucidesa a tota prova. Potser algú se sorprendrà si dic una cosa que crec fermament: que va ser, a desgrat potser a vegades de les aparences extraliteràries, un dels principals i més coherents deixebles de Martí de Riquer.

En el terreny personal, no l’oblidaré mai i li estaré agraït sempre; fa molt poc més d’un any, ja amb la salut insegura i amb problemes de visió que li dificultaven una mica la lectura, va redactar unes ratlles admirables, de generositat, de fraternitat, de puresa crítica i d’elegància estilística per a la contracoberta del meu llibre El castell de la puresa. Havia escrit sobre mi alguns altres cops, però aquest gest final ja aleshores em va commoure profundament. Aprenguem-ne.

Pere Gimferrer és poeta i membre de la Real Academia Española.