Salvador Cardús, la doctrina de l’èpica

El procés genera il·lusió, a vegades potser massa. "L'il·lusionisme il·lusionat", va dir Joan Herrera. Això passa perquè hi ha persones que han esperat 300 anys per al trencament amb Espanya. Aquestes persones no hi eren físicament fa tres segles, ni fa un segle, però sí que hi eren en esperit. Aquesta èpica té un estendard en el món tertulià, Salvador Cardús. Són molts anys picant pedra per assolir l'Estat propi. Quan els independentistes eren una minoria i motiu de condescendència o d'escarni, Cardús ja destacava per creure-hi i defensar-la amb totes les armes simbòliques i intel·lectuals. Economista i sobretot sociòleg de prestigi, Cardús és un referent dels ideòlegs del procés, un grup que ha intentat durant dècades convertir Convergència en el conductor cap a la independència.

Cardús és un senyor tranquil. Elegant, polit, ben afaitat, sembla que estigui constantment preparat per sortir de casa per comprar el tortell i el diari. Cardús escriu a l'Ara i a La Vanguardia. La seva transició d'El Punt Avui a l'Ara semblava lògica per comunicar que el sobiranisme és modern i transversal. La col·laboració amb La Vanguardia sembla una carambola dels jocs d'interessos entre editorials i governs. Als inicis de combinar la col·laboració entre els dos mitjans, la munició independentista de gran calibre la reservava per al primer, però amb el temps ha anat deixant-se anar al diari del Grup Godó. És similar el cas de Josep Ramoneda, que a vegades sembla projectar la rauxa nacional per a l'Ara i les anàlisis més ponderades a EL PAÍS.

Estatuir Catalunya

Cardús mai crida, fa cara de ser bona persona i pacífic. La massa sobiranista l'estima. A Terrassa, la seva ciutat natal, fins i tot li han dedicat un capgròs. A la seva pàgina d'Internet fa un recompte dels llibres que ha prologat: cinquanta pròlegs. El reconeixement al seu esforç per la causa ha arribat amb el seu nomenament com a membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN); una tasca vocacional, amb l'única remuneració de l'emoció de servir la pàtria. Abans de crear-se el CATN, Cardús va ser dels primers que va marcar l'agenda política del procés amb un informe publicat el novembre del 2012 –dos mesos després de la Diada que ho va canviar tot– i titulat Estatuir Catalunya. Les accions per establir un nou Estat.

Els seus articles sobre el procés els basteix com si fossin fascicles del full de ruta. El 9 de març va publicar a l'Ara una anàlisi sobre els indecisos. Cardús plantejava que el concepte de l'indecís és un invent de l'unionisme. En el mateix article desenvolupava aquesta idea amb un estil pseudoacadèmic que, si no ets addicte al tema, et fa desconnectar: "És cert que les grans mobilitzacions han recorregut a la simbologia nacional. A què, si no? Però l'actual relat a favor de la independència ha estat estretament vinculat a l'objectiu de la radicalitat democràtica i al de la prosperitat i la justícia social. I no tan sols el relat, sinó que és obvi que el gir sobiranista de la societat catalana l'ha provocat la baixa qualitat de la democràcia espanyola, el maltractament fiscal a partir del moment que ha empobrit els nostres serveis públics i, esclar, l'ofensa sistemàtica a la dignitat nacional".

"Radicalitat democràtica", "ofensa sistemàtica a la dignitat nacional" són recursos èpics recurrents en Cardús. Naomi Klein va crear la teoria de la doctrina del xoc: "El capitalisme aprofita les crisis de primer ordre, o l'estat de xoc, per vendre al millor postor els trossos de la xarxa de l'Estat". Espanya pateix una crisi i el sobiranisme ho aprofita per construir el seu cop d'efecte. És la doctrina de l'èpica.

“La glòria que ens espera”

Cardús no només és un observador dels esdeveniments, n'és part activa. Ell era a primera fila de la comitiva de recepció d'Artur Mas a la plaça Sant Jaume quan el setembre del 2012, després d'una reunió amb Mariano Rajoy, el president va tornar de Madrid donant per enterrada la negociació del pacte fiscal. D'aquella negociació exprés, Cardús va assegurar, des de la doctrina de l'èpica, que era "un pacte fiscal inútil, que no hauria fet més que allargar la nostra agonia nacional".

Cardús també va participar en el míting de final de campanya de CiU del novembre del 2012. Va donar suport a la candidatura de Mas comparant la ruta cap a l'Ítaca catalana amb l'heroica expedició d'Ernest Shackleton: "Tots sabem que són temps difícils, tan difícils com és la glòria que ens espera. A vós que us agraden les metàfores nàutiques, deixeu-me que us n'expliqui una. Ernest Schackelton, per trobar tripulació per a la seva darrera exploració a l'Antàrtida, l'any 1916, va posar un anunci per paraules al diari The Times que deia: «Es busca tripulació per a viatge perillós. Sou baix, fred intens, llargs mesos de foscor completa, perill constant»... Però al final de l'anunci, deia: «Honor i reconeixement en cas d'èxit». President, per a aquell anunci s'hi van presentar 5.000 voluntaris. I a vós, president, sense cap anunci, l'Onze de Setembre d'enguany us van venir a buscar un milió i mig de catalans... President, el 26 de novembre [l'endemà de les eleccions], a primera hora, salpem". Aquestes tones d'èpica i glòria van ser compensades per l'actuació precedent, de Lloll Bertran, que va cantar una versió de la banda sonora dels Barrufets titulada Els catalanets.

Parks, Churchill, Mandela i Vidal

Cardús està abonat a establir paral·lelismes entre el procés i moments històrics en la lluita pels drets humans. A l'homenatge a Santiago Vidal del 8 de març, el sociòleg va comparar la rebel·lia de Rosa Parks contra la segregació racial amb la suspensió del jutge. En un missatge gravat a Vilaweb el gener del 2014, Cardús va fer ús de Churchill: "Nosaltres som un poble coratjós, ho hem estat sempre. Sempre convé recordar aquell famós discurs de Churchill l'any 40: «No vull menystenir el patiment del nostre poble, però ja m'agradaria que tinguéssim el coratge que van tenir els barcelonins el 38»". En aquell mateix vídeo, Cardús va insistir que calia "internacionalitzar el conflicte" –és un dels mantres dels ideòlegs del procés, com si es tractés de la mediació de l'ONU al Sàhara. També va assegurar que votar "sí sí [el 9-N] és un regal dels déus".

Les citacions de Nelson Mandela són un instrument freqüent en els discursos dels partits independentistes, de CDC a la CUP. Cardús també ho ha fet, en ponències o en piulades com aquesta del 8 de desembre del 2013: "Mandela: «per vèncer l'adversari, cal conèixer-lo». Nosaltres coneixem Espanya, ells no coneixen Catalunya". Per entendre el missatge primer caldria saber com avalua el seu autor el coneixement que tenen d'Espanya els catalans, i a l'inrevés. Una pista la trobem a la conferència que Cardús va impartir al simposi "Espanya contra Catalunya", el 2013. En aquesta "lliçó de cloenda", Cardús es va esforçar a demostrar la humiliació que ha patit Catalunya en mans d'Espanya des dels governs d'Aznar. Cardús va projectar una foto dels membres del Tribunal Constitucional als toros, declaracions de polítics com Alfonso Guerra, José Antonio Monago i de l'ambaixador espanyol al Vaticà en les quals aquest assegurava que els nens catalans eren com els jueus perseguits pels nazis. Cardús va afegir que té "un arxiu immens d'aquests tipus de documents".

A punta de pistola i de Constitució

Establir punts en comú entre Rosa Parks i Santiago Vidal no és un error perquè Cardús ho expressa amb ple coneixement de causa, havent-ho analitzat a fons. Però hi ha expressions de Cardús que, per més obsessionat que estigui pels trets identitaris o per més dolgut que estigui pels darrers 300 anys de la història de Catalunya, no s'expliquen racionalment. A Twitter, aquest sociòleg, membre del CATN, de l'Institut d'Estudis Catalans i autor d'una quarantena de llibres, ha deixat anar idees sorprenents com aquesta: "La corrupció a Catalunya és una conseqüència de l'espanyolització del país les últimes dècades. De quina fundació era patró, Millet? De FAES!". Els catalans, per tant, si som lladres, és per influència d'Espanya. I si de Millet s'ha de destacar algun vincle polític, és la seva pertinença a la fundació del PP.

Del mateix gènere va ser aquest missatge de l'agost del 2014: "Com es pot voler convertir i fer creure en una religió a punta de pistola? Com es pot voler fer ser espanyols a punta de Constitució?". Vincular la violència de l'Estat Islàmic amb la monolítica Constitució espanyola no forma part de la doctrina de l'èpica, és un mal dia que tots podem tenir a Twitter, i més si a casa convivim amb un "arxiu immens" de bestieses del nacionalisme espanyol.