Somiant al Palau de la Música

Pijama, sabatilles, pasta de dents, motxilles, maletes…. formaven l'equipament gens habitual per anar al Palau de la Música de Barcelona. No es tractava d'un concert, tot i que va haver-hi música, sinó d'una experiència excepcional d'una cinquantena de persones que van dormir a la sala noble en participar en una acció de l'artista Eugenio Ampudia. Ell va dormir damunt del piano de cua del Palau la nit del 24 de setembre passat i va arribar a la conclusió que era una experiència que calia compartir: donar un ús personalíssim al Palau, lluny de la seva funció habitual: "Es tracta de fer una cosa diferent en un espai de cultura i que la gent que participi pensi: 'Entraré íntimament en un temple de la cultura'”.

La iniciativa d'Ampudia, que es planteja el significat de les obres d'art i la percepció de qui les contempla, forma part d'un dels seus treballs, Dónde dormir. I dins d'aquesta obra, l'artista ha dormit en el saló d'ambaixadors del palau de Carles V de Granada i sota el quadre dels afusellaments del Dos de Maig de Francisco de Goya al Museu del Prado. "Al Prado no va acabar de funcionar bé perquè dos guàrdies de seguretat no es van allunyar de la sala en cap moment", recordava Ampudia, que reconeix la complicitat i facilitats que ha tingut a Barcelona –va ser l'Institut de Cultura qui li va proposar fer alguna acció– i, especialment, al Palau de la Música.

El Palau fa unes quantes temporades que organitza un programa de diàleg amb les arts plàstiques i no van dubtar a suport a l'experiència que proposava Ampudia. Començant per la presidenta, Mariona Carulla, que va ser una de les que hi va dormir. "Jo m'apunto a un bombardeig", comentava al mateix temps que es posava unes còmodes sabatilles i preparava el sac de dormir juntament amb la resta dels participants, sota l'atenta mirada de Beethoven, una de les escultures que coronen l'escenari. Membres de l'equip de l'artista, treballadors del Palau, abonats, melòmans i alguns periodistes amb moltes cròniques de concerts a l'esquena no van dubtar a apuntar-s'hi, també. “Fa 25 anys que treballo al Palau i l'única cosa que no havia fet encara era passar-hi la nit”, comentava Teresa Martínez. “Què, véns a ocupar el Palau, Maria?”, va fer broma un responsable del Palau en veure a Maria Mas, motxilla a l'espatlla, que entrava a la sala. La dona, sòcia de l'Orfeó Català, és una històrica líder veïnal del Casc Antic i una de les promotores de la causa judicial contra la construcció de l'hotel del Palau, l'única per la qual Félix Millet va trepitjar la presó i per la qual està condemnat: “Si, perquè l'altra segueix dormint als jutjats, quina vergonya”, es lamentava. Mahala Alzamora, fundadora de l'agència de comunicació que porta el seu nom, tampoc no va dubtar a afegir-s'hi: “He vingut amb tota la família”.

A partir de les 10 de la nit, els participants en l'experiència van anar situant les seves màrfegues i sacs –cedits pel Palau de la Música– per disposar-se a passar la nit en un lloc insòlit, amb l'oportunitat de contemplar l'artesanat que va esculpir Domènech i Montaner des d'un angle gens habitual: el terra. A les 12 de la nit els llums es van apagar i la calma es va anar estenent amb la música interpretada al piano de les Variacions Goldberg, de Johan Sebastian Bach, que reben aquest nom perquè van ser escrites per ser interpretades per Johann Gottlieb Goldberg, un dels seus alumnes destacats. Un encàrrec que va fer el comte Hermann Carl von Keyserlingk a Bach perquè li costava agafar el son, segons explica el biògraf del compositor, Johann Nikolaus Forkel.

Després, el silenci. I així fins a les set del matí, quan van ser despertats per assistir a la simfonia de colors i llum del clarejar a través dels vitralls del Palau.