30 màfies donen feina a La Línea

—“Però per què us emporteu arrestat el meu marit?! Si és ell qui està donant feina i de menjar a tot La Atunara!”, cridava Elisa Isabel, la dona del Lolo, als policies mentre se l'emportaven detingut el 18 de febrer passat.

Era l'operació Ponent i es va saldar amb 18 escorcolls i més d'una vintena d'arrestats, dels quals Manolo Martínez Jiménez n'era un dels caps. Ell controlava almenys 20 persones en aquest barri pesquer que en el seu temps va treballar la tonyina i que és tan antiga com el municipi a què pertany, La Línea de la Concepción (Cadis).

Xifres infumables

P.O.D.

- Gibraltar, amb una població de 30.000 habitants, introdueix una mitjana de 120 milions de paquets l'any, segons dades de l'Agència Tributària. Si fos per al consum intern, cada gibraltareny s'hauria de fumar 11 paquets al dia.

- Els impostos sobre el tabac signifiquen el 27% de la recaptació del Govern del penyal, segons dades de l'Agència Tributària. "Dels 500 milions del seu pressupost anual, aproximadament 150 provenen dels cigarrets".

Amb 43 anys, i sense saber llegir ni escriure, el Lolo havia organitzat una empresa lucrativa de contraban de tabac amb familiars i amics de la infància, els mateixos amb qui va jugar en un entramat de carrers endimoniats de cases baixes acolorides que no van sentir mai —ni van voler sentir— parlar d'un pla urbanístic. La seva banda va treure clandestinament de Gibraltar “uns 150.000 paquets de cigarrets a la setmana el 2014, 7,5 milions en tot un any”, segons dades de la policia i l'Agència Tributària.

Aquell dia els agents també van anar a buscar un veí seu, Francisco José Mancilla, el Largo, però estava enfeinat desembarcant haixix —“Molts ho combinen”— i es vam emportar detingudes la seva dona i la seva cunyada. Tres dies més tard, i després d'una baralla familiar sonada en què els pares de les dones van amenaçar els respectius marits, Mancilla i el seu soci (i germà) es van presentar al jutjat amb els 30.000 euros de les fiances de les seves esposes. Trinco-trinco. Avui tots els homes estan empresonat per pertinença a organització criminal, contraban de tabac i blanqueig de capitals.

Per què us emporteu el meu marit, si dóna de menjar a tot La Atunara?!

Els contrabandistes ja no són el que eren a La Línea. Aquella només era una més de les operacions del Cos Nacional de Policia contra les prop de 30 màfies organitzades que calculen que estan operant amb el tabac entre Gibraltar i el municipi gadità. Aquesta mateixa setmana es culminava la segona fase de l'operació Ponent amb dos detinguts més. Els agents han anat pujant en l'estructura piramidal d'aquests grups criminals fins a arribar “als blanquejadors”.

Darrere del contraban hi ha un blanqueig de capitals que, en aquest cas i filant encara més prim, torna a l'origen, el penyal, en forma de societats offshore (aprofiten avantatges fiscals), segons fonts de l'Agència Tributària i segons la OLAF, l'Oficina Europea de Lluita Contra el Frau, que a l'estiu ja assegurava: “Hi ha motius per creure que els delictes de contraban de tabac i blanqueig de capitals que afecten interessos de la Unió Europea s'han comès” a Gibraltar.

Ja no són només els de La Línea els qui organitzen el tràfic de caixes de cigarrets des de la colònia britànica als municipis limítrofs. Ara també ha vingut gent de fora —“lituans, búlgars, romanesos”, enumera un agent— i de províncies limítrofes, per l'efecte crida d'un negoci clandestí pròsper. L'Agència Tributària calcula que el frau a les arques de l'Estat espanyol puja a més de 325 milions d'euros l'any. Una estafa en gran que té la simpatia històrica de bona part dels 63.000 habitants del municipi perquè “fa entrar diners”, “paga la hipoteca”, “dóna feina” a milers de famílies en una localitat que s'acosta a un 40% d'atur i amb un dels IBI més alts d'Espanya.

“Diners mal vinguts, diners mal gastats”, explica un contrabandista que li assegurava el seu pare, després de dedicar-se tota la vida al contraban. Malgrat l'advertiment, ell segueix en el negoci. S'ha “preparat” una flota de tres motos que —descarregades de paquets— “es queden com llebrers perquè hi carrego 200 paquets, uns 400 euros d'inversió a cadascuna, i en trec 70 per viatge”. Com molts altres, manté els contactes que li van donar els familiars amb els propietaris indis dels magatzems de Gibraltar i amb els receptors de mercaderia de La Línea. Avui és un pare de família nombrosa mileurista. Va i torna del penyal diverses vegades al dia amb una escúter i els dos socis que té mouen les altres dues. Tot i que s'arrisca a rebre una multa de 1.200 lliures, li surten els comptes: “Això és un estil de vida, tres viatges són 210 euros per moto”. I sempre atent als relleus dels guàrdies: “No es pot repetir mai amb el mateix, encara que sigui per educació”, és la màxima.

Hi ha hagut un efecte crida i han arribat grups de Europa de l'Est

A La Línea, els vigilants —guàrdies civils i policies— són els més vigilats. “Ho saben tot de nosaltres”, assegura un agent. “Tots tenim un malnom, coneixen els torns, els nostres moviments, ens segueixen”. Hi ha una figura imprescindible en cada grup. Són els aguadores o vigies, els qui avisen dels relleus i de si hi ha via lliure. Un lloc clau en aquests ports a la carrera, a plena llum del dia, a la vista de tots i en pocs segons: descarreguen les caixes de la llanxa a la platja o de l'altre costat del reixat i corren 50 metres carregant-les fins al punt on els esperen els motoristes, que surten com uns esperitats fins a la guarderia, la casa disposada —després de pagar els propietaris— per desembarcar aquell dia la mercaderia fins que es vengui. Són tantes, que es donen casos d'entrar en un domicili per una denúncia comuna i trobar-se “una partida de contraban de 450.000 cigarrets a la cambra de bany”, diu un agent.

Darrere dels murs rosats de la mansió del Lolo, amb la porta flanquejada per dues petites rèpliques dels lleons del Congrés, aquell dia van trobar més de 100.000 euros en metàl·lic, dos cotxes d'alta gamma, un equip avançat de transmissió, una màquina de comptar diners, a més de 35.250 paquets i llanxes cabinades als magatzems. Encara que el seu analfabetisme l'obligava fer servir només imatges i emoticones amb el telèfon, era tot un capo. Casat i amb un fill de 14 anys, que conduïa sense carnet i transportava caixes de Ducal i American Legend —les marques que més emmagatzemen— a altres províncies.

La nova realitat del contraban organitzat ha substituït a la visió gairebé romàntica que mostra el gravat del segle XIX penjat al museu de La Línea, amb les anomenades localment matuteras —portar una cosa de matute és portar-la gratuïtament— amagant-se el tabac sota els enagos. Però encara queda una mica d'aquell romanticisme: “No es fa mal a ningú”, “la meva àvia portava el sucre de Gibraltar”, “millor això que robar”...

Els caps de les noves organitzacions disposen d'un exèrcit de nois sense ofici ni benefici que passen hores al bar intentant guanyar a la màquina escurabutxaques i bevent batuts. Estan a l'espera que els soni el mòbil i un altre company digui les paraules màgiques: “Avui es treballa”. A 10-15 euros per carrera, “hi ha nits que descarreguen 100 caixes entre tres o quatre”, assegura un guàrdia.

Gibraltar, amb 30.000 habitants, segueix deixant entrar 120 milions de paquets l'any dels impostos del qual obtenen el 27% dels ingressos, segons l'Agència Tributària. “És impossible que s'ho fumin, ja que emparen el contraban”, diu un delegat de l'agència, que ha duplicat els esforços de control a la zona. Un frau de degoteig diari, per terra i per mar, tan persistent i tan difícil d'aturar com les onades que banyen les costes d'aquest poble als confins del sud d'Europa.