Variacions sobre el nu

El cos femení sense roba —un dels motius més antics de la història de l’art— va ser una constant en la iconografia del Noucentisme. Més enllà de la interpretació ideològica, i des d’un punt de vista estètic, era la nuesa en contraposició a l’enfarfegament del Modernisme; a les serpentines i els brodats; l’aire lliure i la llum solar contra els boudoirs encisadors i els clars de lluna; l’austeritat del no-res davant l’acumulació de símbols i jeroglífics; el dictat clar i directe per combatre els subterfugis de l’ambigüitat. El Noucentisme com a actitud contrària al Modernisme naixia el 1906 amb l’aparició del Glossari d’Eugeni d’Ors a les pàgines de La Veu de Catalunya, però com a estil artístic no es començaria a definir fins cinc o sis anys després, amb l’auster classicisme grecoromà de Joaquim Torres-García, d’una banda, i el gir cezannià que prenia l’obra de Joaquim Sunyer, de l’altra. Poc després, ja en el camp de l’escultura, irrompien Josep Clarà, Enric Casanovas, Joan Borrell i Nicolau i Esteve Monegal, i el sòlid nu de la dona —que acabaria marcant estil i època— s’imposava en tota regla.

Josep Obiols (Sarrià, 1894 - Barcelona, 1967) va ser l’alumne més fidel de Torres-García a l’Escola de Decoració, als anys deu. La galeria Francesc Mestre Art dedica a Obiols una deliciosa exposició d’obra petita sobre paper, la majoria esbossos preparatoris que s’han vist poc o potser mai, i que és una introducció excel·lent al seu ideari estètic. Hi domina el nu, però un nu delicat i tendre, lluny de l’estatuària monumental. Eros, Venus, les tres Gràcies, noies adolescents sense malícia i, fins i tot, algun jovenet amb ales... són tractats amb una subtilesa exquisida —tret d’alguna acadèmia més prosaica i funcional—, al costat de petites propostes de murals religiosos, il·lustracions més àcides destinades a El Borinot i anuncis d’El Dique Flotante. Un compendi d’ordre, elegància i civilitat que inclou dibuixos per a obres de Carles Riba i un curiós nu pujant l’escala, qui sap si parodiant el cèlebre quadre de Marcel Duchamp presentat pel marxant Josep Dalmau el 1912, a Barcelona, a l’Exposició d’Art Cubista.

Josep M. Marquès Puig (Barcelona, 1890-1950) i Josep de Togores (Cerdanyola, 1893 - Barcelona, 1970) també havien estat deixebles de Torres-García, però es van desmarcar aviat de la seva estètica. L’un i l’altre són presents a l’interessant exposició Nus de la Galeria A34. Marquès Puig hi té dos bucòlics projectes de mural totalment immersos en l’esperit mediterrani del mestre. I Togores hi té una sèrie d’obres de quan treballava per al marxant internacional més prestigiós de l’època, Daniel-Henri Kanhweiler, entre 1921 i 1931. Au pied de la montagne (1925) és una reeixida tela lèsbica, inspirada en les bacanals de Ticià, que va participar en l’exposició del Jeu de Paume L’Art Espagnol Contemporain organitzada a París el 1937, en plena Guerra Civil, pel Govern republicà. Grâces (1930), l’altre oli de Togores —i un dels pocs de l’etapa surrealitzant que Kanhweiler va exposar—, és la subversió total del classicisme i la iconografia de Les tres Gràcies, convertides aquí en uns nus esbojarrats i eròtics que dansen frenètics entre les flames. Per contra, l’Acadèmia de 1933, de Pablo Gargallo, realitzada en impol·lut marbre blanc, és la serenor absoluta, ingràvida a pesar del material, impecable, bella i subtil, com si fos un dibuix ingresc de línia clara. La primmirada elecció de Paco Rebés a l’A34 també inclou una versió del Desconsol de Josep Llimona, un imponent dibuix en gran format d’Hermen Anglada Camarasa, juntament amb altres d’Henri Laurens, Marcel Gromaire, Manuel Humbert, Ramon Rogent o Luis Marsans, i teles d’Edward Robbins i Mimmo Rotella. Tema i variacions sobre el nu femení en una desimbolta i elegant mirada plural a l’art del segle XX.