Picasso i Dalí, cara a cara per primera vegada

Si Plutarc visqués no dubtaria a fer protagonista d'una de les seves famoses Vides paral·leles dos dels genis més importants de la pintura universal –Pablo Picasso i Salvador Dalí– en la qual destacaria els punts d'unió d'aquests personatges, a primera vista, diferents. A falta del talent d'aquest historiador i biògraf grec, el Museu Picasso de Barcelona i The Dalí Museum de Sant Petersburg, a Florida, han organitzat conjuntament la primera exposició en la qual Dalí i Picasso, Picasso i Dalí, es miren cara a cara i exploren la relació entre els dos artistes, que es van conèixer per primera vegada a París, quan Dalí va visitar l'estudi de Picasso el 1926. “Abans de visitar el Louvre he decidit venir-lo a veure”, li va dir un jove Dalí al ja famós Picasso. “Això és el que has de fer”, va contestar el malagueny. A partir d'aquell moment Dalí va passar d'una simple “anàlisi” de l'obra picassiana a desenvolupar un llenguatge artístic propi i totalment surrealista i va donar inici a una relació marcada pel respecte i l'admiració mútua que es va mantenir, amb grans alts i baixos, al llarg de tota la vida. La mostra presenta un total de 78 obres, entre pintures, dibuixos, collages, escultures i gravats, així com una selecció de 33 documents que inclou correspondència enviada a Picasso per Gala i Dalí durant dècades. Cap de Picasso a Dalí.

“A primera vista semblen dos personatges d'una personalitat molt diferent, però si analitzem el Picasso dels anys vint, que és una celebritat, un personatge ric, que es passeja en un enorme Hispano Suiza amb xofer, que es passava la vida a Biarritz i es feia fer vestits a mida, ens recorda molt el personatge que després va ser Dalí”, explica un dels dos comissaris de l'exposició, William Jeffett. La mostra (que es va inaugurar al novembre al museu de Sant Petersburg americà) té 29 obres de tots dos que només es podran veure al seu pas per Barcelona, a més de peces que rarament s'havien exposat a Europa, com Retrat de la meva germana, pintat per Dalí el 1923, que adquireix una nova dimensió situat, cara a cara, amb Retrat d'Olga, de Picasso, pintat el 1917. Són idèntics en composició i cromatisme i denoten que, en aquest cas, Dalí va estar molt pendent de l'obra de Picasso.

L'exposició, organitzada en col·laboració amb la fundació Gala-Salvador Dalí de Figueres, té préstecs de 25 museus de tot Europa i els Estats Units i un pressupost d'un milió d'euros. Posa èmfasi en els moments de contacte, “no tant personal, perquè no hi ha cap imatge gràfica d'una trobada entre tots dos, com artístic que revela els moments més rics d'aquesta interactuació, sense amagar les seves contradiccions”, segons Jeffett. Comença amb dues obres reveladores relacionades amb la ciutat de Barcelona, dos autoretrats, que repeteixen esquema en la composició (tots dos apareixen amb perruca i barret, a més de la intensa mirada dels dos pintors), una relació que continua en obres com Desamparats (1903) i Fruiter (1917) del malagueny i Cap d'home i nen (1924) i Naturalesa morta, síndria (1924) de l'empordanès.

Per primera vegada es pot veure a Europa la Profanació de l'hòstia de Dalí (1929), cedida per a l'ocasió pel museu americà del pintor, així com 29 obres que només es veuran a Barcelona, una tercera part de l'exposat. De Picasso es poden veure Naturalesa morta amb bust antic (1925), Grup de nus femenins (1921), Naturalesa morta davant d'una finestra Saint-Raphaël (1919), Dona asseguda (1927), Copa d'absenta (1914) i Dona en una butaca vermella (1929), així com Metamorfosi (1931) i el collage Cap, una obra que va estar en poder de Dalí i Gala i que tots dos van donar al Museu Picasso el 1963, qual el centre va obrir.

De Dalí sobresurten Retrat de Maria Carbona (1925), Venus i cupidos (1925), Taula davant del mar. Homenatge a Erik Satie (1926), Aparell i mà (1927), Els primers dies de la primavera (1929) i l'impactant i surrealista La jaqueta afrodisíaca del 1936.

La Guerra Civil va marcar un punt d'inflexió en la seva relació. “Cadascun la va tractar d'una forma poderosa i sovint al·legòrica amb obres com la Premonició de la Guerra Civil de Dalí i, sobretot, el Guernica de Picasso. A Barcelona es pot veure Cap plorant amb mocador, un postscript del Guernica que va fer Picasso el 1937.

Al final de l'exposició es mostra l'admiració de tots dos per dos genis més de la pintura espanyola i universal com són Goya i, sobretot, Velázquez. “Els descobreixen quan als anys cinquanta els dos artistes prenen consciència del seu lloc en la història de l'art i comencen a pensar en els seus futur museus personals”, afirma Jeffett. D'aquest moment sorgeixen pintures com la gran sèrie de Las Meninas de Picasso que va pintar el 1957 i va donar al seu museu de Barcelona per complet i Còpia del nen de Vallecas de Velázquez de Picasso (1895) o Velázquez pintant la infanta Margarita amb les llums i les ombres de la seva pròpia glòria (1958), un títol molt esclaridor, de Dalí.