Protegiu-nos del que som

Hi ha gent que demana calor al Sàhara, fred a Sibèria i més cosmopolitisme a Barcelona. Aquesta gent viuria la mar de bé en una ciutat plena d'estrangers, amb desenes de llengües, una programació i una indústria culturals actives, tres o quatre universitats i un aeroport que comuniqués els habitants amb les principals capitals del món. I si hi hagués connexió a Internet, encara millor.

Sense oblidar el poder contestatari… Serien feliços en una ciutat on un centre cultural de barri posi en escac l'Ajuntament, es projecti un documental com Ciutat morta o uns individus amb samarreta verda s'enfrontin als bancs. Juraria que això s'assembla una mica a la Barcelona del 2015. “Una ciutat transgressora i no submissa amb el poder”, demanava Míriam Tey, càrrec polític de l'era Aznar. El que passa és, afortunadament, que aquesta ciutat està molt lluny de la Barcelona somiada pels antics càrrecs d'Aznar.

Parlem des de llocs diferents i les preguntes són unes altres. Són un símptoma de cosmopolitisme els centenars d'immigrants que passegen per la ciutat recollint ferralla? A quin cosmopolitisme responen els milers de professionals de tot el món que treballen aquí? Quin impacte tenen avui, quantitativament i qualitativament parlant, les exposicions que acullen museus i centres culturals? I els milers de títols traduïts, de tot arreu, de totes les llengües?

I en el passat, ha estat realment així? Jordi Llovet ha puntualitzat, en el seu article Barcelona i CLAC, que la ciutat no ha estat mai cosmopolita més enllà de cenecles, happy few i etapes efímeres. En què quedem?

El cosmopolitisme barceloní mira per sobre de l'espatlla els seus propis conciutadans, que no deixen de ser uns Paco Martínez Soria, amb els cistells, els pollastres i els dubtes davant un semàfor

De quin cosmopolitisme parlem? D'un cosmopolitisme cultural? Hegemònic i neoliberal? Potser del cosmopolitisme cultural francès, que vivia de meravella gràcies, entre altres coses, al drenatge a què havia sotmès molts pobles que no tenien dret a deixar de ser colònies. Espero que no estiguem parlant d'aquell cosmopolitisme folklòric que va ser el Fòrum de les Cultures, amb el qual van ser tan dòcils, ni del cosmopolitisme de la queixa, que vol igualar Barcelona a la resta de ciutats però sense botigues ni turistes. En el pitjor dels casos, imaginen cosmopolitisme al marge de les identitats personals i col·lectives, esclar que llavors el raonament s'aguantaria menys del que caldria, i amb tant d'intel·lectual, quin escàndol.

No sé si es tracta de tornar a la Barcelona cosmopolita o, amb l'experiència del passat, una reivindicació del cosmopolitisme barceloní, aquest que mira per sobre de l'espatlla els seus propis conciutadans, que no deixen de ser uns Paco Martínez Soria, amb els cistells, els pollastres i els dubtes davant un semàfor. Curiós cosmopolitisme el que menysprea qui té més a prop. És vergonyós comprovar com els nostres acomodats intel·lectuals parlen sempre de l'alteritat com alguna cosa llunyana econòmicament i culturalment. A la cultura de la ciutat i de la ciutadania, s'oposen el provincianisme atàvic i el diabòlic nacionalisme (badallo), com si no hi hagués un provincianisme de ciutat i com si la distinció entre urbs i país encara fos vàlida.

Volen cosmopolitisme? Res millor que començar amb els veïns. Al Poblenou o a Lleida hi ha unes naus plenes d'immigrants amb els quals podran dialogar les hores que vulguin. Fins i tot, amb alguns ho podran fer en català, aquesta llengua que s'ensenya a les escoles a alumnes de totes les nacionalitats malgrat els manifestos de desprestigi a què l'han sotmès. Total, parlem d'un cosmopolitisme que va de la nostàlgia a la Constitució sense passar per la llibreria.

Està molt bé parlar de cosmopolitisme, però que com a mínim no ens donin la tabarra com en els setanta i els vuitanta. Ni un esment en tot el que s'ha dit i publicat als nous discursos urbans que ens parlen de la diversitat i de la importància dels barris. Res de la relació de les ciutats amb l'entorn i amb altres urbs i regions econòmiques. Barcelona és un desastre; el nacionalisme, el responsable de l'hecatombe i no passem d'aquí. De C. H. Rumford a K. A. Appiah, les principals editorials universitàries han publicat prestatgeries senceres sobre el tema però aquí les aportacions brillen per la seva absència. Aquesta vegada, i mira que és tradició a Barcelona, la ciutat dels sotasignats, no tenim ni un trist manifest. Potser perquè els vídeos que hi ha penjats a Youtube són massa eloqüents: no diuen res. I el pitjor és que no provoquen, ja no provoquen gens.

Ho diré a l'inrevés. Us recomano el llibre del jove filòsof Raül Garrigassait, El gos cosmopolita i dos espècimens més (Acontravent). Serveix, entre altres coses, per aproximar-se a la idea del cosmopolita, figura present en la tradició occidental des de la Grècia clàssica. Els dos espècimens són l'holandès volador (o errant) i el camaleó català que va ser Ramon Mercader. El gos cosmopolita és Diògenes el Cínic, aquest cosmopolita fora de lloc, sobre qui Garrigasait es pregunta per què no se'n va de la ciutat: la pràctica del cinisme requereix moltes persones desprevingudes que no siguin cíniques.

Renoi!

Francesc Serés és escriptor.