Messi il·lumina la rutina

Hi ha moltes coses que distingeixen un partit de futbol. Que si una alineació, que si un sistema, que si un terreny enfangat o sec, que si aquell penal, que si aquell servei de banda. Accidents meteorològics, isòbares, ratxes de temporal o nuvolositats variables. Però hi ha qüestions més properes o més llunyanes, segons com es miri. Per exemple, no ha de ser fàcil jugar en una banda on la meitat és a la intempèrie. Per allà hi entra el fred i des d'allà es veuen les cortinetes de la casa de davant que vigila la teva intimitat i tu la seva. Entre la teva samarreta i la teva cortina hi ha una complicitat que pertorba. I això li devia passar a Messi, ja que per allà li entrava el vent com un ganivet afilat, del qual fugia com el fil de l'agulla. Allà, sense ningú, bufant el vent, solament podia constipar-se, sota el plugim gris, embadalir-se amb les cortinetes, saludar la grada extemporània, el que no paga entrada però que sofreix i gaudeix del partit. Però hi ha vida després del fred. Messi té una ànima de flauta travessera, una espècie de Ian Anderson a Jethro Tull capaç d'inserir la seva flauta en els acords poderosos del rock. No ha esta el millor concert de Messi, com a molt un bolo, però l'ha segellat amb dos bisos, un de penal, a la mitja hora, l'altre, de cap en un servei de cantonada, el més semblant a un miracle per inesperat. El més semblat a la realitat pel que tenia de possible.

El Barça ho ha entès a la primera. La banda dreta era un recurs desesperat. Per allà circulava Montoya, sense gaire ambició. I li convenia centrar-se. Luis Enrique ha fet una aposta més, confiant en la frescor de Sergi Roberto i Rafinha, amb la vigilància de Rakitic per esmenar possibles desajustaments. Per davant, la triple corona, res de reis mags fora de temporada. La terrasses amb vista, l'edifici remodelat. Des de Luis Suárez i Neymar es veia poca cosa. Molts núvols i poc cel. Cel gris.

L'Eibar, amb set derrotes seguides a sobre sabia que quan et fa mal l'esquena el sol crema fins i tot de nit. La destinació de qui sembla condemnat a la foguera (en aquest partit) és jugar amb foc. I Garitano ha protegit el seu equip amb tres centrals, però hi ha aplicat dos davanters (Saúl i Manu del Moral) dient-li al Barça: "D'acord, et dono la pilota al centre del camp, però no et confiïs perquè t'espero i no t'adormis perquè et desperto". No obstant això, l'Eibar s'ha trobat amb un problema fonamental: una cosa és protegir la pilota i una altra, què fer-ne, com donar-li vida més enllà. I aquesta dada no l'ha trobada a l'arxiu: una sola ocasió davant Bravo (rematada al travesser de Piovaccari) tan sols pot premiar l'actitud, no la transcendència.

El Barça ha agafat la pilota i no l'ha deixat anar. Costa saber si el mèrit ha estat en la generositat de l'Eibar o en la seva habilitat per fer-la circular, perquè el trànsit entre els que la tenien i els que l'esperaven no ha estat molt fluid. Era com si entre la forquilla i el rellom no hi hagués gaire comunicació. El trident punxava més vegades en l'os que en la part magra. Poques notícies de Neymar, congelat, i de Luis Suárez, com Santa Teresa, absent. Al darrere, Messi, amb els intermitents posats simulant una parada d'emergència, encara que ja se sap que l'argentí enganya amb els llums: quan sembla avariat surt corrents. Total, que a tots dos equips els faltava alguna cosa, però en aquests casos afecta més a qui menys té. I l'Eibar ho necessita tot i el Barcelona pot sobreviure amb les espelmes que Messi es posa a si mateix.

El partit ha tingut un aire de rutina, com si els gols desenganxessin el Barça en la mateixa mesura que els aconseguia. Pedro li ha donat la velocitat inesperada, però acabava sempre a la banda. El partit ha estat com el betum: a l'Eibar l'ha afectat la humitat ("Garitano, Garitano", "És de Primera, l'Eibar és de Primera", cridava el públic) i al Barcelona li ha donat la lluentor justa, el que o enlluerna però deixa les sabates lluents, llestes per a somnis futurs. Neymar i Luis Suárez hauran de netejar-se les botes. Hi tenen fang.