L’home que reparteix sort

Tomás Roncero creu en la sort. La mateixa sort que reparteix cada dia a Mercabarna. La sort que fa 30 anys va trucar a casa seva amb el número 75.237. L'atzar i les xifres formen part de la seva vida. L'acompanyen des de les cinc del matí fins a dos quarts de cinc de la tarda al polígon alimentari que concentra els mercats centrals de Barcelona. La seva feina? A ulls del públic, en Tomás és un venedor de l'ONCE. Però n'hi ha prou amb deu minuts al seu costat per adonar-se que és un supervivent. Enmig de la frustració i l'angoixa que la crisi ha portat, en Tomàs regala entusiasme i felicitat sense fer distincions. I, evidentment, així ens rep just arribar: amb un somriure i els ulls vidriosos.

Vesteix un anorac per protegir-se del vent. Porta els cupons penjant del coll i una màquina per imprimir-ne d'altres a la cintura. Un cop al bar, demana que ens asseiem a la seva dreta: “Per l'esquerra no hi sento”, es justifica. Viu a Santa Coloma de Gramenet. Té 54 anys i 3 fills. Amb el petit, d'onze anys, surt en bicicleta els caps de setmana. Després, aterra novament a la rutina. Es lleva a les quatre per arribar a les cinc a Mercabarna. A dos quarts de cinc de la tarda, plega. L'endemà hi torna. “Si vull guanyar diners, he de treballar tantes hores com puc. Abans de la crisi, en cinc hores em quedava sense números. Ara, però, en necessito deu per vendre'ls”.

Aquest any han reconegut el seu esforç: ha estat el millor venedor de l'ONCE a Catalunya durant el 2014. “No m'ho esperava”, assegura sense dissimular la seva sorpresa. “Em va trucar en Xavi Grau, delegat territorial de l'ONCE, i em vaig quedar parat”. En Tomás va viatjar amb la seva dona a Madrid per recollir el títol de reconeixement. “Mai havia visitat la ciutat... em va encantar!”, exclama entusiasmat. A la capital va conèixer els altres 22 companys d'arreu d'Espanya que també havien estat premiats: “Ens ho vam passar genial, semblava que ens coneguéssim de tota la vida”.

La feina d'en Tomás ha destacat amb força, tant en el percentatge de ventes del TPV (terminal punt de venda), com en l'excel·lent relació que comparteix amb el públic. “Algun truc?...”, fa una pausa i demana un tallat. “No ho sé. Suposo que ser simpàtic, parlar, moure's amunt i avall... oferir cupons a tothom, però, sobretot, ser simpàtic”. Reconeix que li encanta la seva feina perquè pot conèixer i parlar amb molta gent. “Potser, el pitjor moment és quan em diuen que no volen comprar-ne perquè mai toca”. Però, davant la negativa, en Tomás insisteix i “continua endavant”.

Anys enrere treballava de forner, però gairebé va tenir tres accidents amb les màquines perquè no sentia les instruccions que li manaven

La paraula “premis” li arrenca un somriure tímid. Al llarg dels anys, n'ha entregat tres. “Fa tres o quatre setmanes, un company que feia quatre anys que comprava el mateix número, em va demanar canviar-lo. Però jo m'hi vaig negar. I li han tocat 83.000 euros amb aquest número!” explica tot orgullós. “Ara ja el pot canviar”, riu.

Fa vuit anys que treballa a Mercabarna. Confessa que aquí tots són com una gran família: “Em porto bé amb tothom”. Però abans d'aterrar a la gran superfície va recórrer altres llocs venent cupons. “Vaig estar al Poble Espanyol, al Tibidabo, a Montmeló, a la Maquinista... però no m'agradava perquè havia de treballar tot el dia tancat en un quiosc”. Davant la idea de tornar-hi, s'encongeix i desvia la mirada.

El clima de la conversa pren un camí càlid, de confiança. És llavors quan explica l'origen de la seva disfunció auditiva. “De petit ho vaig passar molt malament. No hi sentia bé i passava molt de temps a l'hospital. Fa vint anys em van trobar com una embòlia a l'orella esquerra i vaig deixar de sentir-hi totalment”, diu assenyalant l'orella esquerra. “Llavors em van posar un audiòfon a l'orella dreta, amb la qual tampoc no hi sento bé del tot”. Anys enrere treballava de forner, però gairebé va tenir tres accidents amb les màquines perquè no sentia les instruccions que li manaven. Per això ho va deixar. “L'audiòfon que necessitava costava 200.000 pessetes. I, tot i que jo encara no treballava amb l'ONCE, l'organització em va donar 100.000 pessetes. Sempre m'han ajudat molt, tant els caps com els companys”, agraeix amb complicitat. Subratlla que vendre cupons li agrada més que ser forner i afegeix: “Sóc molt treballador; un defecte que m'ha deixat el meu pare”.

S'acaba el tallat i s'aixeca: “Jo pago els cafès”, insisteix. Vol ensenyar-nos Mercabarna. Camí del pavelló, el paren dos homes per comprar cupons. El saluden amb abraçades acalorades: “Tomàs! Mira'm el número de la setmana passada”. Tots tres riuen; no hi ha premi per ningú. “Em sé de memòria el número que compren tots”, confessa en Tomàs. El pavelló de fruites i hortalisses és un mosaic de colors. Miris on miris, hi ha caixes i caixes de fruites i verdures. Vermelles, grogues, verdes, liles, taronges. L'olor de terra que saluda els visitants acompanya a fer un viatge pel camp. Un treballador se li acosta i trenca el miratge: “Tomàs! ‘Tu qué tomas?’”, li diu fent broma mentre li compra un altre cupó. En cinc minuts ven quatre números més. Presenta a totes les persones que troba pel camí. Enmig de l'eufòria, ens ofereix taronges: “Agafeu-les! Són boníssimes!”. Quan arribem a l'alçada de les maduixes, n'agafa un parell per tastar-les. La seva alegria innocent contagia tothom. I, durant uns minuts, sembla que puguem fotografiar l'emoció del moment.

Abans de marxar i aprofitant la idoneïtat de l'ocasió, li comprem un número. Tecleja la seva màquina i n'imprimeix dos iguals: el 75.237. “Aquest número és molt especial per a mi”, revela feliç, “és el mateix número que em va tocar fa trenta anys, acabat de casar. Estàvem de lloguer... però gràcies al premi, vam poder comprar-nos mobles”. Amb el número a la butxaca, ens acomiadem. Res de donar-nos la mà. Dos petons i una abraçada per a cadascú. En Tomàs és així. Un home entregat als altres.