Què és això, Paul Thomas Anderson?

Sé de molts lectors fervorosos de Thomas Pynchon. Fins i tot, alguns estan convençuts que ha escrit o escriurà la gran novel·la americana. Quina mania ha agafat el personal amb aquest eufemisme de la gran novel·la americana. Resulta que cada any tres o quatre autors aconsegueixen l'insòlit prodigi de crear la gran novel·la americana. Ai, senyor, senyor, si Scott Fitzgerald aixequés de la tomba el seu alcoholitzat organisme. Encara que no comparteixi aquest entusiasme contracultural cap a l'obra de Pynchon, em disposo a fer els deures. O sigui, començo a llegir Vici inherent, la seva penúltima novel·la.

Ho faig, entre altres coses, per desxifrar l'enigma de si el material literari que ha adaptat al cinema Paul Thomas Anderson és tan vacu, insuportable, absurd, inútilment quilomètric com la seva pel·lícula.

I m'enduc una sorpresa. Ingrata, per descomptat. Solament et pot decebre algú del qual esperes coses bones, amb talent contrastat. I aquest director en té, encara que aquí s'hagi esfumat. Boogie nights i Magnolia em semblen tan esplèndides com a torbadores. A The master hi ha un clima malaltís i un actor (descansa en pau, Philip Seymour Hoffman) que em fascinen i hi ha altres coses que m'agraden menys. La primera part de Pous d'ambició té alguna cosa hipnòtica; la segona i, sobretot, el desenllaç, són un desbarrament absolut i irritant. Que se li hagin tornat a esvalotar lamentablement les neurones no és nou. A Embriagado de amor em va crispar els nervis.

Puro vicio (no els deu agradar als tituladors això de Vici inherent) es desenvolupa a Los Angeles a començament dels setanta. Se suposa que tots els personatges estan penjats d'alguna substància —cavall, coca, maria, metamfetamina—, però hi ha penjats i penjats; no està garantit que allò que diuen sigui enginyós i excèntric (encara que ho pretenen), i que el que els passa sigui apassionant. El protagonista és un detectiu que va fumat des que es lleva i acostumat a perdre. Res a veure amb Spade, Marlowe i Archer. Però és inevitable associar-lo amb El Nota, el personatge pintoresc i inoblidable d'El gran Lebowski. Tant ell com els assumptes delirants  en els quals es ficava, acompanyat dels seus indescriptibles col·legues, eren molt divertits, els Coen en estat de gràcia.

Les semblances es redueixen al fet que tots dos són californians hippies amb el porro a la boca  tota l'estona. Aquí, el rastreig que aquest fa de crims, desaparicions, enigmes d'antigues nòvies, negocis tèrbols, relacions amb un policia més patètic que surrealista, sectes a la recerca de la percepció extrasensorial i altres tonteries de l'època, està narrat de forma plomissa i sense que sàpigues de què t'està parlant el director, què pretén amb aquest disbarat sense gràcia. I el raret d'en Joaquin Phoenix? En la seva salsa. La tortura dura dues hores i mitja. I et sembla que no s'acabarà mai.