“La fama et pot tornar imbècil”

Dani Nel·lo (Barcelona, 1967) és un dels músics més actius de l’escena barcelonina. Treballant dalt dels escenaris, primer fent rock-and-roll amb Los Rebeldes, després pop rock amb el seu grup Dani Nel·lo y La Banda del Zoco, i més tard com a solista, formant grups com Tandori Lenoir i Los Mambo Jambo, escrivint per a teatre, on ha col·laborat amb Lourdes Barba i Carme Portacelli, organitzant el Taboo, espectacle de burlesc a la Sala Apolo, i estrenant espectacles propis com Noir, sobre novel·la negra, Nel·lo ha arribat als trenta anys de carrera darrere un saxo. És un músic de club que va començar com una estrella dels noranta. Ara és el paradigma dels músics que fan música per a distàncies curtes.

Pregunta. S’imaginava que ser músic era això?

Resposta. A l’inici tens una idea més romàntica, crec que com en totes les activitats professionals i fins i tot sentimentals. Aquest romanticisme està molt alimentat per la teva pròpia mitomania, en el meu cas nodrida de còmics, biografies, etc. Crec que això és necessari. No només és estrellat, sexe, drogues i rock, sinó que has d’anar darrere d’una tradició. De fet, una de les coses que més valoro és que ara sento que formo part d’una tradició de saxofonistes de jazz, soul, rock-and-roll, rhythm-and-blues, etc. I crec que no formes part d’aquesta tradició si a l’inici no has agafat el saxo seduït per cap músic que admires.

“Als vuitanta i noranta

P. I que aporta sentir-se part d’una tradició?

R. Primer fa que no et sentis sol. Quan agafes un instrument com el saxo, no reps gaire suport, no és com tocar la guitarra, que és un instrument més reconegut i popular. Tocar el saxo és solitari, i els teus mites t’acompanyen. I amb el pas del temps també et donen identitat, quan veus que has agafat coses d’aquí i d’allà i t’acostes a la idea que tens sobre com has de sonar.

P. Vostè va entrar a Rebeldes quan encara era menor d’edat i va viure la millor època del grup.

R. Home, va ser un contrast. Passes de fumar-te els porros i fer botellón al carrer a tocar davant de milers de persones, hotels, viatges i tot el que vulguis. Et pot tornar una mica imbècil, la veritat. També és cert que adoptes una actitud altiva que, segons com, resulta útil amb el temps perquè t’ajuda a mantenir el teu espai.

P. I això deixa cicatrius?

R. Home, jo m’estava formant com a persona en aquell món desproporcionat.

P. Als anys vuitanta i noranta no es va viure a Espanya una mena de boom del totxo musical?

R. Absolutament. Tot estava desaforat, desproporcionat. Hi havia molts interessos d’ajuntaments, intermediaris, agents, etc. Es pagava molt en negre, hi havia molts pressupostos inflats, etc. No tot va ser negatiu, però es va viure molt a dalt. Total, que gairebé vam passar d’aquella situació a la de la pirateria.

P. I ara, amb perspectiva, per què no va funcionar Nel·lo y La Banda del Zoco, una banda comercial i industrialment paradigmàtica de l’època.

R. Perquè vaig deixar el saxo, i com a vocalista i guitarrista no sóc gaire bo. Després perquè jo volia fer un so diguem-ne mediterrani, i els de màrqueting em van associar al món mestís. I a més seguia en el mateix registre comercial i industrial que amb Rebeldes; no va canviar res.

P. Ara l’èxit és una altra cosa per a vostè?

R. L’èxit és seguir dalt d’un escenari 30 anys.

P. Com a músic amb ofici i inventiva?

R. Com a músic quotidià. Ens hem oblidat que la música és una activitat quotidiana. Hem treballat el mercat exalçant el paper de l’estrella, els grans actes, els grans recintes, i falta l’activitat més quotidiana. No desllueix tocar en una sala petita, al contrari: fa música, crea afició. El pas del temps canvia la idea que tens de l’estrellat. Dins de la música hi ha molts oficis, tot i que sembla que només les llistes i la popularitat marquen el camí. Si obres els ulls i veus més camins, et vincules amb la tradició de la música popular, que no només són llistes, tal com ho viuen als països anglosaxons o a França. Ja no m’interessa aquell paradigma de músic triomfador tal com el vam construir als vuitanta i noranta.

P. Aquesta activitat contínua als escenaris ha provocat que tothom el valori com a intèrpret. No creu que aquesta faceta ha enfosquit la de compositor?

R. És la primera vegada que m’ho plantegen, la veritat, i no hi havia pensat. Potser és veritat, potser sí que hi ha un desequilibri entre les dues cares de la meva carrera. Hi estic d’acord, els escenaris no deixen veure que gravo discos, que escric, etc.

P. Però l’escenari per a vostè ho és tot.

R. A sobre de l’escenari t’hi sents com a casa, és quan estàs molt i molt còmode. La millor sensació és quan et converteixes en una mena de canal per on passa la música cap al públic. Aquesta hauria de ser la intenció dels intèrprets. Ets com un mèdium de la història de la música, és això el que deia en parlar de la tradició, que quan t’escolten a tu sentin King Curtis, Lee Allen o Illinois Jacquet.

P. Però vostè afirma que per no convertir-se en un músic de revival nostàlgic has d’aconseguir la teva pròpia veu.

R. Sí, la teva veu dins una tradició. Jo crec que la tinc, la vaig fent de mica en mica. Tots els solistes aspirem al mateix, que sentis quatre compassos i sàpigues qui els fa. Crec que això ho estic començant a aconseguir. Crec que tinc un vocabulari una mica rupestre, una mica bàsic, però molt honest i és el meu.

P. En definitiva, està en deute amb el saxo?

R. No sé si ho diria així, però el saxo va ajudar que la meva adolescència fos millor. I també la resta de la meva vida.