La mel amarga

De vegades un surt del cinema amb la sensació d'haver-se cruspit una novel·la de 500 pàgines –o fins i tot més– en un temps rècord. I no perquè la pel·lícula tingui res a veure amb la literatura o amb cap incontrolat amor per la lletra, més aviat al contrari: hi ha pel·lícules, com aquest segon llargmetratge de la italiana Alice Rohrwacher, capaces d'atrapar un món en tota la seva complexitat, explorar cada matís, aixecar la seva veritat orgànica detall a detall… sense que ho sembli. Una obra la densitat de la qual és el resultat d'una sàvia i subtil sedimentació de troballes i revelacions, descendent directa de la capacitat d'observació al natural del neorealisme amb el punt just de somni fellinià. El país de las maravillas no porta escrita la condició d'obra mestra al front: és una pel·lícula que es diria aliena a la seva pròpia importància, on la càmera de la cineasta es mou sense afectacions, amb la grandesa d'una literatura invisible, neta de barroquismes i jocs de paraules, precisa a l'hora de revelar una bellesa que no sembla buscar, implacable en registrar veritats que emergeixen de manera natural, sense condicionaments ni subratllats.

La mirada en trànsit, de la innocència a la maduresa, de la jove Gelsomina –una Maria Alexandra Lungu que és comunicació pura en silencis expressius i moviments interiors– és el centre de gravetat d'aquesta història de grup enfrontat a la imminent dissolució del seu món: una família d'apicultors, presidida per pare indignat –i numantí–, que acull temporalment en el seu si un jove exdelinqüent integrat en un programa de reinserció. L'arribada d'un equip televisiu i la presència del jove foraster alteraran de manera tan natural com reveladora el fràgil equilibri de forces en aquest territori de resistència, que no és precisament una arcàdia, sinó una cosa semblat a una trinxera assetjada per polítiques governamentals, envoltada de conformismes i copejada, des de dins, pels naturals i inevitables anhels centrífugs de la primogènita.