Els pacients amb trastorns mentals planten cara al seu estigma

Agressius, incapaços de treballar o, simplement, estranys, són alguns dels adjectius que acompanyen l'imaginari col·lectiu quan es parla de persones que tenen un trastorn mental. Malgrat les campanyes de sensibilització dels últims anys per foragitar aquests estigmes, els afectats i col·lectius mèdics avisen que els trastorns mentals continuen sent un tabú. De fet, les últimes dades de l'Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) revelen que el 16% dels catalans no estaria disposat a viure amb una persona amb aquesta malaltia i el 31% no sap si hi treballaria.

Les persones amb aquesta malaltia afronten una doble lluita: contra la seva malaltia i contra els prejudicis, infundats però arrelats, que els envolten. “Tenir el control de la seva malaltia és el més important i l'estigma ho dificulta. I es poden tenir dificultats per assumir la malaltia si un pacient se sent rebutjat o hi veu prejudicis”, alerta el president de la Societat Catalana de Psiquiatria de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques, el doctor Jordi Blanch. Per combatre'n l'estigma, la plataforma Obertament —formada per actors del sector de la salut mental— ha llançat una campanya contra la discriminació. Amb el lema No facis com si res: dóna la cara, Obertament convida a encarar els prejudicis contra unes dolències més comunes del que es pensa. Salut estima que una quarta part dels catalans de més de 18 anys presentarà un trastorn mental al llarg de la seva vida.

I és que les malalties mentals no són sempre visibles o discapacitants, diu el vicepresident d'Obertament, Xavier Trabado. La majoria de casos poden ser problemes lleus o de mitjana gravetat. Bona part de les consultes són per ansietat o depressió, que a la llarga i si no es tracten poden derivar en trastorns més greus. “Ara la gent consulta més”, apunta també el president de la Federació de Salut Mental de Catalunya. No obstant això, les persones triguen entre cinc i set anys a demanar ajuda. L'imaginari, afegeix Trabado, es veu encara llastrat per la idea del manicomi: “Un estudi revelava que al 85% de les pel·lícules de Disney hi apareix un personatge boig i dolent”.

Un estudi revela que el 18% de la població creu que són perillosos

Malgrat que un informe de la Universitat Complutense assenyala que el 18% de la població considera que les persones amb aquestes malalties són agressives, experts i afectats ho neguen. Ni violents ni imprevisibles, ni molt menys incapaços de treballar o d'assumir responsabilitats. Un exemple són dos joves, Rosa del Hoyo i Isard Vila, que abanderen la campanya. “Per començar, als mitjans és millor parlar de persones amb un trastorn mental que de malalts mentals", aconsella Isard, d'equip Alerta Estigma d'Obertament. A part de les seves classes de teatre i ball i de col·laborar a Radio Nicosia —la primera ràdio espanyola gestionada per persones amb aquesta malaltia—, el jove, que té esquizofrènia, revisa els missatges que envien els mitjans i que poden resultar estigmatizants.

“És una campanya interessant. No està institucionalitzada ni paternalizada i ens inclou”, assenyala Rosa. La jove, amb síndrome d'Asperger —trastorn sever del desenvolupament en què es tenen dificultats per a la comunicació i interacció social—, reconeix que hi va haver molta “confusió” entre ella i els professionals abans de ser diagnosticada i que va patir assetjament a l'escola per algunes companyes que la veien “diferent”. “Quan algú es topa amb algú amb aquest tipus de trastorns pateix una sotragada emocional. Molts actes discriminatoris parteixen d'un sentiment de culpa. Se senten superiors i com que no volen pensar en això, es tanquen i no volen saber-ne res”, explica. En moments de confusió i per “organitzar les idees”, la Rosa va començar a escriure un diari a un “lector ideal” sensible al seu cas. Aquest diari s'ha convertit en un llibre (Ment, troba'm. Dos mesos i mig en la vida d'un autista). El que més li molesta és que la tractin “com una nena petita”. “I no ho sóc. L'etiqueta de persona amb una malaltia mental no afegeix ni treu res. Només expressa la realitat”.

La Rosa i l'Isard senten el suport i l'interès de les institucions però admeten que la manera de fer les coses “no inclou regular alguna cosa que no es pot regular”, sinó per fer sentir la seva veu. “Han d'escoltar-nos”, apunta la Rosa. Cristina Molina, directora del Pla de Salut Mental i Adiccions de Salut, comparteix aquesta visió: “Ens hem de posar a la seva disposició. L'Administració no pot ser tan paternalista. Hem d'ajudar-los i acompanyar-los però el lideratge és seu, que són els que saben com se senten i com ho viuen”.

Les claus per combatre l'estigma són, segons Obertament, escoltar, parlar sense tabús i relacionar-se amb els afectats. Fer públic el problema i aconseguir que familiars, amics i els afectats donin la cara és un gran repte per al sector. “A diferència d'altres causes, és difícil trobar una persona famosa que doni visibilitat a la seva malaltia”, explica Trabado. Queda molt camí per recórrer en l'àmbit sanitari, en la inserció laboral, en suport escolar i en serveis socials. “Aquestes campanyes són necessàries però s'ha de donar un canvi social i de paradigma, que no és d'un dia per l'altre”, avisa Molina. “A diferència d'altres reivindicacions sanitàries, la societat no s'ha organitzat per lluitar pels seus drets en salut mental”, conclou Trabado.