El senyor Francisco i el senyor Joan

Una persona pot acostumar-se al fet que la considerin anacrònica si evoca els instants de més plenitud en el diàleg de Catalunya a Espanya però és que no estem parlant de tornar a la moda dels pantalons acampanats o, per contra, de fer Garcilaso de la Vega oriünd del Baix Empordà. Aquí tenim alguna cosa que sobrepassa la matèria de la política del dia a dia i manté una entitat superior. Anomenem-la convivència hispànica. Quan fa cent anys de la mort de Francisco Giner de los Ríos (1839-1915) rememorar la seva llarga conversa amb Joan Maragall encara pot induir-nos a alguna forma de claredat, una cosa cada vegada més impracticable i relativa. Aquí estaven, en els inicis de la descomposició lenta del sistema canovista, en una Espanya en la qual el conflicte social, la inestabilitat i la pèrdua gradual d'un imperi van provocar entre les elits una crisi de consciència. El catalanisme havia irromput, encara amb certa indefinició, en la vida pública. Això havia estat la Renaixença, element per a la malenconia per contrast amb la inanitat dels nuclis estratègics de l'independentisme que avui estan fent xixines el valor d'integració plural que va ser la cultura catalana, i que pogués tornar a ser-ho.

Giner consolida la Institución Libre de Enseñanza i Maragall parla de l' “Espanya gran”, en una versió més animada del que va ser l'àcid de la generació del 98. Sens dubte, eren temps per a la frustració i el desacord, un clima de fatalisme davant el qual les personalitats com Maragall o Giner no cedirien. Es tractava i es tracta de fer-se entendre si abans has volgut entendre't. Davant la crisi de la Restauració, Barcelona va reaccionar abans que Madrid? La veritat és que Giner de los Ríos i Unamuno passaven per Barcelona per conèixer Joan Maragall. Com d'arcaica pot semblar aquesta manera de relacionar-se a través de la paraula! Però això és el que feien Giner de los Ríos, Maragall i Unamuno.

L'integrisme catòlic ha estat una dels trets menys saludables de la vida religiosa i intel·lectual a Espanya, amb trets molt acusats a Catalunya. Església i Estat pugnaven pels seus poders o fins i tot els seus privilegis. Inicialment, Giner era una persona de convicció catòlica. En algun moment potser hauria estat possible frenar els xocs d'intolerància amb un catolicisme imperant incapaç d'escoltar abans de condemnar. És cert que el krausisme, d'una entitat conceptual escassa, estava aquí, però també és possible que no hagués condit tant intel·lectualment de no haver-hi hagut l'estupidesa jeràrquica del món catòlic de llavors. Joan Maragall també sabia d'aquestes contradiccions. Eren part del seu diàleg permanent amb Unamuno o Giner. A la dreta espanyola encara queden personalitats disposades a atribuir a la Institución Libre de Enseñanza tots els mals de la pàtria, de la mateixa manera que a l'esquerra queden restes d'una ultralaicisme disposat a considerar que la religiositat catòlica és una qüestió de sagristia amb olor de cera.

L'incandescent Josep Pijoan escriu que l'obstinació de Giner de los Ríos era fer homes

Després de l'atemptat del Liceu i la falta de fe dels governants en la seva política, Maragall escriu al seu gran amic Roura que “la gent va a la seva feina, els municipals als seus llocs, els empleats a l'oficina i els soldats a la formació perquè sí, perquè ahir també hi van anar i  ja han adquirit un costum; no perquè hi hagi una força social que obligui ningú a fer res, ni cohesioni el tot”. I afegeix: “Estem en un estat complet de nebulosa”. I l'incandescent Josep Pijoan escriu que l'obstinació de Giner de los Ríos era fer homes. Lleis, decrets, per què? “si no tenim gent per aplicar-los”. De manera diferent, Giner i Maragall estaven dient el mateix. I un segle després de la defunció de Giner sembla com si de nou estiguéssim al mateix punt.

L'anècdota explica que va ser Josep Pijoan —un altre gran defenestrat per la Catalunya més obtusa— qui va aconsellar a Maragall que es relacionés amb Giner i la Institución Libre de Enseñanza. Tots dos eren bona part del que estava més viu en un país fatigat i a punt de passar per la crisi de 1898. En realitat, tots dos estaven nedant a contra corrent. Van voler obrir les portes a un catolicisme de tarannà liberal i van aprofundir en l'esperit regeneracionista. Giner se sentia molt a gust a Barcelona. El senyor Francisco Giner de los Ríos i el senyor Joan Maragall.

És un equívoc nociu donar per fet que de tot allò no en queda res. Actualment, fins i tot les aparences generades per la irracionalitat del debat, l'abundància d'arguments poc fonamentats o la política irrisòria no aconsegueixen impedir que, fins i tot sense saber res del que deien Giner i Maragall, aquell diàleg es pugui tornar a visitat amb un profit comú. És una simple qüestió de voluntat, especialment en l'era d'Internet i de l'AVE. Per que fa al cas, Maragall tenia el retrat de Francisco Giner de los Ríos penjat al seu despatx.

Valentí Puig és escriptor