Louis Jourdan, un rostre clàssic del cinema

Tenia un d'aquests rostres que semblaven cisellats: ple d'angles rectes, pentinat de la mateixa manera, l'aspecte de Louis Jourdan tant servia per encarnar un galant com un malvat bondià: el seu somriure sorneguer també el va ajudar esplèndidament en la seva llarga carrera. Divendres Jourdan va morir a casa seva a Beverly Hills amb 93 anys, segons va anunciar el seu biògraf oficial, Oliver Minne. Ha mort després de tots els seus familiars: casat el 1946 amb Berthe Frederique, el seu matrimoni va durar fins a la mort d'ella l'any passat; el seu únic fill va morir d'una sobredosi de drogues amb 29 anys el 1981, i un dels dos germans de Jourdan, Pierre Jourdan, també actor i director teatral a França, va morir el 2007.

Louis Jourdan va néixer a Marsella el 1921 amb el nom de Louis Robert Gendre –Jourdan era el cognom de soltera de la seva mare. El seu pare era director d'hotels, i Jourdan va estudiar entre França, el Regne Unit i Turquia. Aviat el va atreure la interpretació i va començar a l'Escola Dramàtica amb René Simon com a professor. I així va començar a rodar Le corsarie, dirigida per Marc Allégret, amb qui ja havia treballat també com a ajudant d'operador de càmera a Entrée des artistes. No obstant això, l'inici de la II Guerra Mundial engegar en orris la pel·lícula i la carrera de Jourdan. Pierre i Louis es van traslladar a actuar a Roma a Untel père et fils, però el conflicte bèl·lic va arribar fins allà. Van tornar a casa, va treballar un temps en una brigada d'obrers i finalment es va reunir amb els seus pares i germans a la França de Vichy, on va filmar diverses pel·lícules com a actor i assistent d'Allégret. Quan el seu progenitor va ser detingut per la Gestapo, primer, i es va escapar, mesos després, tota la família es va unir a la Resistència, una època de la qual Jourdan, humil, noi va donar mai gaires explicacions.

Acabada la guerra, un cercatalents de David O. Selznick el va fitxar i Jourdan va viatjar a Hollywood a actuar a El proceso Paradine, d'Alfred Hitchcock. Va ser una gran carta de presentació, i tot i que en aquell rodatge Hitchcock i ell van discutir molt sobre el seu personatge, el d'un criat sospitós principal d'assassinat, Jourdan va ser un dels amics que va fer un discurs en el funeral del cineasta britànic el 1980. Per sort per a ell, era un gran jugador de croquet, cosa que li va obrir moltes portes de Hollywood, tenia classe i talent per a la interpretació i la seva pel·lícula següent va ser una obra mestra: Carta d'una desconeguda, de Max Ophuls, en què va encarnar un pianista que sedueix i abandona el personatge de Joan Fontaine. El 1949 va augmentar la seva filmografia amb una altra pel·lícula, en què va fer ús de tot el seu encant: Madame Bovary, en versió de Vincente Minnelli. La seva carrera va anar, així, avançant, malgrat els seus innombrables xocs amb Selznick, que li proposava pel·lícules que Jourdan directament refusava.

En la dècada dels cinquanta va mostrar els seus millors treballs: va compaginar Hollywood i Europa, va debutar a Broadway –amb l'obra The Immoralist, on va coincidir amb algú que li va robar els elogis en les crítiques, James Dean– i va començar a actuar a la televisió nord-americana. D'aquests anys són La dona pirata, Tres historias de amor, Creemos en l'amor, El diabólico señor Benton, La pequeña B. B. (con Brigitte Bardot), El cigne, Mujeres frente al amor, Can-can, i, sobretot, Gigí, el musical de Minnelli que va tenir un impressionant èxit de taquilla el 1958, amb Leslie Carron i Maurice Chevalier. Chevalier ja havia fet els 70 anys quan va rodar Gigí; quan Jourdan va encarnar el seu personatge al teatre, només tenia 63 anys.

Així, el seu personatge, encantador, com a Hotel Internacional (1963) va anar derivant cap al de malvat fosc: va arribar a encarnar el Comte Dràcula en un telefilm el 1977, i va aparèixer a La cosa del pantano (1982) i la seva seqüela, El retorno de la cosa del pantano (1989), en la que va ser la seva penúltima pel·lícula. Amic d'Albert R. Broccoli, el productor de la sèrie Bond, va interpretar un dels seus grans dolents, Kamal Khan, aOctopussy (1983). La seva última pel·lícula, L'any del cometa (1992), de Peter Yates, –en la qual va donar vida al dolent de torn– no li va deixar bones sensacions, i va decidir retirar-se.

El 2010 va ser nomenat Oficial de la Legió d'Honor. Candidat als Globus d'Or per Gigí, en record a Jourdan hi ha dues estrelles al Passeig de la Fama de Hollywood.