Cinc homes de debò

Cinc fotògrafs especialitzats en conflictes armats exposen la seva valentia al front de batalla i al món editorial. És difícil discernir en quin dels dos demostren més coratge. Els seus retrats de la guerra són esfereïdors, però també s’han de tenir un parell de raons ben posades per llençar un nou mitjà digital i especialitzat en fotografia.

Manu Brabo, Fabio Bucciarelli, José Colón, Diego Ibarra i Guillem Valle són els homes que hi ha darrere de Memo Mag. Memo Mag ha rebut les lloances de grans mitjans com Le Monde, Time, Paris Match i el New York Times. Per als popes de la comunicació, Memo és una revolució visual, és el futur editorial. La interacció combinada amb la informació i el gust estètic. Senzillesa, temàtica clara i molts impactes visuals alhora. Memo Mag arriba a Barcelona acompanyada d’una exposició que s’inaugura aquest vespre a la galeria Blueproject. L’exhibició està centrada en el conflicte a Líbia i les imatges que s’ofereixen són de Brabo, Bucciarelli i Valle.

Brabo sembla que vol destacar com brillen els humans entre tenebres

Tots els membres de Memo menys Brabo van ser ahir a la Blueproject voltant per la galeria amb folres polars, botes, pantalons de campanya i mocador palestí. Són al carrer Princesa però no es deslliuren de l’uniforme de trinxera. Aquest vespre els tindreu a la inauguració. És un experiment interessant observar-los, perfilant-se davant de 21 fotos terribles però també davant del benestar europeu que hi ha més enllà de l’aparador. Es mouen nerviosos, com si tinguessin ganes de fugir de la placidesa barcelonina i tornar al front.

Bucciarelli

El més actiu i qui rep el principal protagonisme és Bucciarelli, per la seva manera de ser, sí, però també per les imatges que ha escollit per a la mostra. Tots tres, Bucciarelli, Brabo i Valle, són fotògrafs premiats i publicats en mitjans de renom; l’italià, però, ha escollit unes peces que et deixen embadalit. La imatge de promoció de l’exposició és seva, la d’un soldat assegut damunt d'un reactor que transporten en una furgoneta pick-up. El militar s’ho pren amb calma, observa l’horitzó; al voltant del vehicle només hi ha el desert. Si no fos una escena bèl·lica podries creure’t que es tracta d’un fotograma de Paris,Texas. Hi ha una altra foto de Bucciarelli que et deixa penjat: un grup de rebels aturats en el temps, tapant-se les orelles; acaben de disparar un míssil i el projectil apareix suspès sobre els seus caps. La joia de la corona de l’exposició és un retrat de Bucciarelli: Gaddafi mort, mig cadàver a la vista, la cara desfigurada, estirat damunt un matalàs amb unes roses i estels impresos.

Com si fos una estrella del rock

Si les visions de la guerra de Bucciarelli són un prodigi estètic entre Wim Wenders i Kubrick, les fotografies de Valle són la brutalitat del conflicte, la tensió de joves que maten i moren ràpid, l’ensorrament de ciutats i societats. Com el cadàver calcinat que es distingeix del mur on ha caigut només per una lleugera tonalitat marró. La destrucció arriba per igual a la carn o a la pedra.

El cas de Brabo, el tercer que exposa, és digne d’esmentar: va estar segrestat durant 44 dies per les forces de Gaddafi. Quan va ser alliberat, va tornar a Líbia per fer un treball sobre la vida a les presons del país. A la Blueproject, Brabo sembla que vol destacar com brillen els humans entre tenebres. Hi ha un primer pla d’un milicià que s’està descordant la cinta que subjecta l'arma; talment sembla una estrella del rock que acaba un concert. L’altra imatge de Brabo que corprèn, pel contrast que aconsegueix: és la d’un soldat que dispara des del bell mig d’una sala d’estar, entre catifes i mobles de la llar. L’home dispara ràfegues no sabem cap on; de fons, en una finestra, dos companys seus sembla que filmen l’escena. El primer que em ve al cap són aquells videoclips de bandes grunge dels noranta, d’adolescents occidentals de cabells llargs que destrossen la casa dels pares. Escenes properes, d’un món d’Erasmus on les llaunes de cervesa cauen com els cartutxos dels fusells de Memo Mag.